Abans que me n'oblidi

Els psicòlegs recomanen escriure de seguida allò que es recorda dels somnis quan un es desperta. Per això, ara que Catalunya sembla despertar (esperem) d'un malson de neguits viscuts els darrers mesos, escric el que recordo.
Començo el 17 d'Agost, enmig d'un estiu més vivint amb resignació com els independentistes catalans preparen per a una part de la població una nova temporada de marxes semblants a les orangistes amb el ritual habitual de coreografies, festes històriques i votacions plebiscitàries. Semblen pressionats per fer (aquesta vegada sí) alguna cosa de veritat, però estan atrapats pels dubtes de com fer-ho. Han quedat enrera els 18 mesos del full de ruta, que s'havien donat per declarar la independència després de les "eleccions plebiscitàries" plenes de manipulacions anti-democràtiques del 27S de 2015. Venim de 5 anys d'utilització descarada, i d'inspiració pujolista, de les institucions d'auto-govern per organitzar un moviment independentista molt potent, deixant en un segon lloc els problemes socials de Catalunya. Ja fa temps que hem perdut amics i s'ha dividit Catalunya. Fa poc que la majoria dels adults que quedaven al Consell Executiu de la Generalitat van ser purgats i hi queden bàsicament un grup de talibans de l'independentisme, potser amb l'excepció d'un confús Santi Vila. Aquell dia d'agost d'aquest any un grup terrorista yihadista (i català) atempta a Barcelona i Cambrils causant una gran commoció. El govern de la Generalitat intenta aprofitar la gestió de la seguretat post-atemptat, que li correspon competencialment en el marc de la gran descentralització de l'Estat espanyol, per imposar el missatge de "ja estem a punt", malgrat greus mancances en la seva gestió. Quan el cap dels mossos, convertit en cabdill mediàtic del procés, rep critiques en aquest sentit, respon en una roda de premsa amenaçant amb noms i cognoms uns periodistes. Al cap d'un dies, les organitzacions independentistes trenquen amb el discurs de dolor ciutadà i dignitat davant dels atemptats, manipulant grollerament davant de tot el món la manifestació de repulsa pels atemptats. El mateix dia, té lloc un estrany sopar entre representants de l'extrema esquerra, el vice-president de la Generalitat i Conseller d'Economia, i un empresari amb inquietants connexions.
El dia 6 de Setembre es convoca un Ple del Parlament, que en una sessió de dos dies culmina amb l'aprovació de les lleis que facilitarien un referèndum d'autodeterminació i una constitució provisional d'una república catalana on no es respectaria la divisió de poders. Els lletrats del Parlament i el Consell de Garanties Estatutàries adverteixen que això és contrari a la Constitució i l'Estatut, els drets dels diputats de l'oposició són treptjats, i només el paper digne dels diputats Iceta i Coscubiela ens dóna l'esperança que encara hi ha una esquerra racional que ens pot salvar, com va dir Javier Cercas. La marxa orangista de la Diada aplega molta gent, si bé menys que altres anys. Quan ja decau, em veig obligat a atravessar-la per anar a un debat a Público TV, on creia que em trobaria amablement aixoplugat per amics d'esquerres. Pel contrari, la majoria (no tots) de contertulis són personatges d'extrema esquerra que es creuen de veritat que la revolta dels rics dels rics (votants de classe mitjana i alta defensant la secessió d'una regió benestant) és quelcom emancipador.
El 20 de Setembre, una actuació encarregada pel poder judicial dóna lloc a l'entrada de la Guardia Civil en oficines de la Generalitat i es produeix la detenció temporal d'alguns responsables de segon nivell del govern català, per preparar il·legalment un referèndum d'autodeterminació amb els recursos de l'autogovern. S'organitza una gran manifestació d'obstaculització a l'actuació de les forces de seguretat. El dia 1 d'Octubre té lloc el referèndum il·legal (amb pregunta, data i organització decidides per una part, i contravenint totes les indicacions de la Comissió de Venècia, òrgan internacional reconegut com a autoritat en matèria de procesos referendaris de sobirania), al qual s'hi arriba sense una autoritat electoral. La Guardia Civil, donada la passivitat dels Mossos d'Esquadra, intenta impedir la votació en alguns llocs, donant lloc a algunes escenes de violència amplament difoses pels independentistes i els cada vegada més manipulats mitjans de comunicació públics catalans (en realitat, va haver-hi una persona ferida per bala de goma i una persona gran que va patir un infart; aquests van ser els dos hospitalitzats que va reconèixer la Conselleria de Sanitat el mateix dia, després se'n van afegir altres amb ferides menors, arribant-se només als suposats "centenars" de ferits si es tenen en compte els "atesos", sense que abundin els informes mèdics). Els organitzadors diuen que vota poc més del 40% dels votants i que d'aquests el 90% ho fan a favor de la independència. En protesta per la "repressió", el govern de la Generalitat coacciona treballadors i sindicats per convocar una "aturada de país" el 3 d'Octubre, que dóna lloc a una jornada de mobilitzacions al carrer, amb alguns enfrontaments físics (per exemple, a prop de casa meva) i escenes de grups de ciutadans posant-se del costat o enfrontats a diferents cossos policials. No sé si el mateix dia o el dia següent el Rei d'Espanya fa un discurs televisat acusant el govern català de greu deslleialtat i dient que les autoritats de l'Estat respondran a l'alçada del desafiament. Comença una estampida empresarial de les principals corporacions, que decideixen traslladar fora de Catalunya la seva seu social, a la qual el Conseller d'Economia encara no ha respost en roda de premsa o en seu parlamentària, i les institucions de la Unió Europea (Consell, Comissió i Parlament) es pronuncien unànimement a favor de la legalitat democràtica a Catalunya i Espanya. Dos elements clau de l'argumentari independentista (els beneficis econòmics i l'encaix en la realitat europea) fan aigües. Els màxims dirigents de les organitzacions para-governamentals independentistes, ANC i Òmnium Cultural, són arrestats en presó cautelar per la seva participació en l'obstaculització del treball de les forces de seguretat el dia 20 de setembre. Alguns, que mai s'han carateritzat per una especial preocupació pels drets de persones privades de llibertat en condicions i oportunitats davant la vida molt més penoses, troben en això una última excusa per seguir en l'estela del procés independentista en nom de "la llibertat" i contra "la repressió". Malgrat que la seva pròpia llei deia que s'havia de fer en 48h, cal esperar al dia 10 d'Octubre, en què el president de la Generalitat en el Parlament de Catalunya té tot el món atent perquè es rumoreja que pot "declarar" la independència. En realitat, diu que assumeix el resultat del referèndum però que en suspèn l'aplicació a l'espera d'una mediació. L'angoixa i l'ansietat d'una part important de la població van en augment. Moltes persones comencen a plantejar-se treure els seus estalvis de Catalunya i fins i tot alguns es pregunten si no haurien d'anar a viure en un altre lloc. Alguns rebem invitacions de parents i amics per anar a passar uns dies fora de Catalunya fins que es tranquil·litzi la situació. Els estudiants estrangers a Barcelona i les seves famílies es pregunten si és segur continuar a la ciutat, i els qui pretenem ensenyar els qui es plantegen venir en el futur comencem a estar preocupats. Immediatament, el govern espanyol inicia els tràmits per a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, que permet intervenir un govern autonòmic en una sèrie de supòsits extrems. Se li dóna uns dies al president de la Generalitat perquè aclareixi o rectifiqui les seves intencions. Aquest no ho fa, però el dia 26 d'Octubre davant de la mediació de socialistes catalans i espanyols i nacionalistes bascos, està a punt de convocar eleccions i deixar enrera la declaració d'independència. A última hora se'n penedeix i, després de la dimissió nocturna de Santi Vila (l'últim adult que quedava al govern), al dia següent el Parlament de Catalunya declara la independència (de nou contra l'opinió dels lletrats del Parlament) amb 70 vots a favor de 135, el Senat aprova la petició del govern espanyol per aplicar l'article 155 i al cap d'unes hores el govern anuncia l'aplicació que en fa, destituint el govern català i convocant eleccions al Parlament de Catalunya per al dia 21 de desembre. Almenys de moment, la tranquil·litat sembla tornar a Catalunya (després de setmanes de cassolades, helicòpters, Els Segadors fins a la sopa i manipulació descarada de joves i adolescents) mentre, com ha dit la premsa internacional, el circ de Puigdemont es trasllada a Brussel·les, amb el suport polític d'un grup extremista flamenc i la defensa jurídica d'un advocat de l'organització terrorista ETA, que s'afegeixen a les activitats de cheer-leaders internacionals de Julian Assange i altres aliats de Putin (bona feina, Romeva). En aquests mesos hi ha hagut concentracions davant d'edificis més o menys organitzades des del poder. També hi ha hagut manifestacions amb banderes, moltes, a major xerinol·la dels bazars xinesos. Jo no he anat a res de tot això, però sí que he seguit organitzant actes federalistes. Ja està escrit. Perdonaré, però no oblidaré que ens hagin fet celebrar així els 25 anys dels Jocs Olímpics i els 40 anys de l'arribada del President Tarradellas.