Catalunya i Europa

És una mica indignant per a qualsevol que entengui el que està passant a Catalunya que l'ex-president de la Generalitat Carles Puigdemont encara aparegui en les compareixences públiques amb la bandera europea al costat. Després de la sortida del darrer adult mig moderat, en Santi Vila, del seu govern el dijous a la nit, el moviment independentista català ha quedat definitivament en mans d'un grup infantil d'euroescèptics en el millor dels casos (ERC) i eurofòbics en el pitjor (la CUP i Dantefatxinisme). Per altra banda, tots els governs europeus i els principals partits polítics europeus que s'han pres la molèstia de posicionar-se ho han fet a favor del respecte a la legalitat democràtica, un dels principis fonamentals de la Unió Europea. El moviment sobiranista català a hores d'ara només desperta simpaties en sectors allunyats o directament enfrontats al projecte europeu, com són la Lliga Nord italiana, Julian Assange, o repúbliques pàries properes a Vladimir Putin com la d'Osètia del Sud. Fa molt de temps que els independentistes catalans han deixat de ser un soci fiable per a ningú que es cregui de veritat el projecte europeu. Aquest es basa en la superació dels nacionalismes i de la fragmentació, en la cessió de sobirania a nivells superiors i la democràcia multi-nivell, tot el contrari dels principis que inspiren l'independentisme català. Els líders independentistes no han entès mai Europa. Han volgut centrar el debat en l'aspecte ridícul de si seria una Catalunya independent admesa o no al club (és evident que no). Però el més important no és això, el més important és que l'independentisme ataca els fonaments mateixos de la Unió Europea, i en aquests moments és un factor d'inestabilitat sobre el mateix projecte europeu. Mentre la Unió Europea segueixi en peu, Catalunya no serà independent. Qui realment vulgui per sobre de tot la independència de Catalunya necessita oposar-se al projecte europeu. En això, la CUP és coherent. Europa a més és el principal factor d'estabilitat per als ciutadans de tota Catalunya. Gràcies a les institucions europees, per exemple gràcies a la política monetària, els catalans podem dormir mig tranquils. Quan la independència o la lluita per arribar-hi s'ha fet més creïble, les persones han temut pel seu vincle amb la institucionalitat legal, és a dir, amb la ciutadania europea. Això a les classes mitjanes i altes que es van poder sumar al boicot bancari d'Omnium Cultural (treure 160 euros del caixer a final de mes per pagar-se un caprici) no els importa gaire, però a la majoria de la població que viu del seu treball, de la seva pensió o d'uns pocs estalvis, els importa molt. Aquesta majoria cada vegada que Puigdemont obria la boca temia pel seu futur. Per sort, però, Europa està guanyant, i els nostres drets com a membres de la ciutadania europea estan protegits. Per això l'estat de dret no ha deixat de funcionar ni un sol moment a Catalunya. Gràcies, Europa.