Què ha canviat a Catalunya els últims dos anys?

És inevitable a Catalunya tenir una pesada sensació de dejà vu amb tota la previsible seqüència de referèndum frustrat i noves eleccions, com ja va passar entre 2014 i 2015. Mentrestant a més, malgrat les obscures prediccions de xoc de trens, resulta que els trens no acaben mai de xocar, la qual cosa és comprensible i d'agraïr, donat que la inmensa majoria de la ciutadania no té cap ganes de viure cap xoc de trens. Mentrestant l'economia catalana es va recuperant de la crisi, segueix rebent turistes i segueix molt ben integrada en l'economia espanyola, venent un de cada dos euros exportats al mercat espanyol, amb les nostres grans empreses, financeres o no, totalment volcades i integrades en la realitat econòmica peninsular. Mentrestant, ningú seriós es creu que Catalunya s'hagi d'independentitzar, sigui el que sigui el que això significa. Ja fa anys que cap autoritat internacional no rep els dirigents del govern català: no és cap novetat. I en els darrers anys la força electoral independentista s'ha mantingut estancada en un nivell alt, però no hegemònic, i dividit entre un gruix que almenys oficialment diu que és europeïsta, i una minoria radical i anticapitalista (tot i que d'un anti-capitalisme selectiu) que crema banderes europees i vol fer-nos sortir de la Unió Europea. Però realment no ha canviat res en aquests dos darrers anys? Jo crec que hi ha hagut un canvi molt important, que afecta al moviment independentista, i aquest canvi important s'ha produit no a Catalunya directament, sino en l'escena internacional. Em refereixo al terratrèmol internacional que han suposat la victòria de Trump i la victòria del Brexit en el referèndum de juny de l'any passat. Sobretot aquest darrer té implicacions molt profundes per al projecte independentista, però també la victòria de Trump (encara que sembla que els checks and balances estan funcionant suficientment bé de moment). La majoria de governs i de partits responsables d'Europa s'han fet càrrec del perill que suposen els moviments nacional-populistes, dels riscos (per l'economia, per la democràcia i per la convivència) de celebrar referèndums basats en emocions i mentides. Els que lluitem per un món basat en el diàleg i la integració democràtica que ofereixi alternatives als sobiranismes locals i a l'estat-nació avui tenim molts més aliats. És clar que l'ascens dels nacional populistes també dóna una gran oportunitat als secessionistes de territoris rics. Trump, Putin i el Brexit són complements estratègics de l'independentisme català, per exemple. Els nostres sobiranistes poden esforçar-se per dir-nos que ells no tenen res a veure amb el populisme (també Berlusconi diu ara que ell és la millor garantia contra el populisme), però la veritat és que són personatges i partits propers al nacional-populisme els únics que de tant en tant es mostren solidaris amb el "procés". I és normal que així sigui, perquè es complementen. Si Europa salta pels aires (com els hi agradaria a Putin, Trump i Le Pen), els independentistes catalans i d'altres territoris rics tindran més possibilitats de fer realitat els seus plans. I si algun estat membre de la Unió Europea es disgregués, això seria una fantàstica notícia per aquells que volen una Europa dèbil i dividida. La presa de consciència de la complementarietat estratègica entre independentisme català i nacional-populismes internacionals (més enllà de les discrepàncies ideològiques i culturals entre aquests diferents moviments, que hi són), és el que diferencia la Catalunya d'avui de la Catalunya de fa dos anys. L'intent processista de fer marxa enrera i passar del full de ruta de la proclamació pel broc gros a la reivindicació d'un referèndum d'autodeterminació pactat no té previsions de ser exitós en aquest nou context. L'Europa seriosa desconfia més que mai dels referèndums. Incloc a l'Europa seriosa els líders de l'esquerra que sempre han apostat per l'europeïsme, com Daniel Cohn-Bendit. No és d'estranyar que quan els promotors del referèndum vagin a llocs com Euskadi fins i tot els nacionalistes moderats els rebin amb poques ganes, i que sigui d'un líder com Otegi de qui rebin més suport. També rebran gran suport dels "Autèntics Finlandesos", de la Lliga Nord i de Wilders. És hora de passar del referèndum acordat a l'acord referendat. El penalti del referèndum acordat ja l'han xutat, i l'han fallat. Però aquest desempat no és el d'una ronda eliminatòria. Això és un torneig que no s'acabarà mai. Però que podrà evolucionar cap a una època de millor govern quan prenguem consciència que només amb un gran acord federal es poden adaptar les nostres institucions als grans reptes d'un món interconnectat.