La urgència de recuperar la tradició federal

A Catalunya, especialment a l'Empordà, el federalisme va ser un fenomen massiu al segle XIX. Ens ho va recordar el dijous passat a Sant Feliu de Guíxols l'historiador local Àngel Jiménez. Aquesta tradició avui no forma part de la història oficial que se'ns vol inculcar des de les esferes de poder de la nostra societat. És un passat que no toca. Però el federalisme democràtic i republicà d'Abdó Terrades, Francesc Sunyer, Narcís Monturiol i Pere Caimó, va ser un moviment immensament popular que intentava combinar els valors racionalistes i ètics de la revolució francesa, el liberalisme progressista d'igualtat, llibertat i fraternitat, amb les reivindicacions del moviment obrer emergent. Era un moviment contra el poder ofegador de l'Església catòlica i els militars, que veia en la necessitat d'organitzar el govern democràtic d'una manera federativa com la millor vacuna contra els abusos i el domini de les oligarquies. El federalisme del segle XIX (com el d'ara) era un moviment anti-unionista, contrari a la uniformitat i el centralisme, i contrari al romanticisme nacionalista que promovia la burgesia. Sembla mentida que Esquerra Republicana de Catalunya, on el federalisme va ser majoritari fins a la Guerra Civil espanyola, avui abraci l'estratègia dels líders del nacionalisme romàntic i catòlic. Si tots aquests grans federalistes haguessin desafiat a la biologia i haguessin pogut veure el que va passar després al segle XX, amb les guerres mundials i la traïció d'una part de l'esquerra als ideals de la federació i l'abraçada al vedell d'or de l'estat-nació, haguessin alçat la veu per denunciar-ho i cridar als quatre vents "no és això, companys, no és això". Però també haguessin estat orgullosos de veure com el mètode federal s'obria camí entre la major part de les persones que viuen en democràcia al món, i com altres herois de l'esquerra en altres contrades feien seus els ideals del federalisme, com Altiero Spinelli amb el seu manifest de Ventotene, llum i guia dels intents, totalment vigents, de fer una Europa unida, democràtica i solidària. El federalisme del segle XXI s'adapta a la realitat de les democràcies d'avui i als canvis d'estratègia dels seus "astuts" adversaris. Segurament avui no faríem una declaració unilateral de federalisme (DUF), com la que amb molt coratge van fer Pere Caimó i els seus federals en el Foc de la Bisbal d'octubre de 1869. Sabem que avui el que correspon fer és una lluita constant i tenaç per fer avançar evolutivament les nostres societats cap a una federació millor, perquè una mica federals ja ho som, gràcies al sentit comú i a la lluita dels qui ens han precedit. Però val a dir que molts van titllar d'ingenus els líders del Foc de la Bisbal, com ens recordava Jiménez a Sant Feliu. No suficientment ingenus com perquè avui no els retem homenatge. Cal fer una crida per recuperar la seva memòria, perquè fer-ho ens pot ajudar a recuperar els valors que ens poden permetre reconduir el segle XXI pel camí de l'expressió política i institucional de la igualtat, la llibertat i la fraternitat, és a dir pel camí del federalisme.