La votació permanent

He arribat a la conclusió (provisional, com totes les conclusions que es volen útils) que el frenesí actual per votar, per votar-ho tot, per votar abans d'acordar, es deu al fet que votar és fàcil. És fàcil votar, és fàcil demanar el vot i és fàcil organitzar campanyes electorals. És molt més fàcil que arribar a acords, molt més fàcil que dur a terme reformes profundes i duradores, i molt més fàcil que complir segons quines promeses electorals, com fer una "nova" política o un "nou" país o un "nou" partit, o fer una "autèntica revolució". Votar és una part molt important de la democràcia, però no és l'única, i quan es comença a votar més vegades de les que és necessari un comença a sospitar que es vota o es demana que es voti perquè no se sap fer una altra cosa. A Catalunya ja comença a ser motiu d'hilaritat tota la seqüència del RUI, les plebiscitàries/constituents i la necessitat de comptar-nos reiteradament, com si fóssim ramat. Quan començava a córrer per Barcelona la llegenda urbana que els sectors propers a Mas acusaven a Puigdemont (a diferència d'ells) d'haver-se "cregut la independència" i pensar-se que un RUI seria realment la fi del procés, aquest ara sembla que fa marxa enrera i està disposat a buscar altres fórmules (segons l'editorial del diari El Pais que avui copia l'argumentari de Federalistes d'Esquerres; insistir té els seus fruits). Però mentrestant la CUP demana un RUI, ERC demana que es voti alguna cosa i sembla que encara queden a Catalunya unes 300.000 persones que es creuen que la independència l'any que ve va de debò (si anés de debò les empreses i institucions estarien fent plans de contingència: desafio els lectors a dir-me una sola organització que estigui preparant aquests plans). Votar mil vegades no canviarà el material del qual està fet la societat catalana, ni la situació geo-estratègica de Catalunya, ni les regles de la UE i la zona euro, però si voleu anar votant, voteu, voteu que el món s'acaba. El problema és que votar i fer campanyes electorals implica esmerçar recursos, té un cost d'oportunitat, en algunes coses divideix innecessàriament i a les esquerres federalistes ens impedeix treure el cap per fer allò que fem bé, i que acaba convencent persones influents com els editorialistes del diari El Pais. I allò que fem bé és debatre, reflexionar, fer pedagogia sense cridar. Votar al Regne Unit i a Escòcia (em refereixo als referèndums, no a les irrenunciables eleccions regulars per triar parlaments), contràriament al que pensa un famós entrenador de futbol, que de futbol hi entén molt, no serveix per resoldre res ni culminar cap procés, sinó per complicar-lo, per dividir (i per atiar el racisme, en aquest cas) i per debilitar a l'esquerra i a la creació de majories reformistes. Votar té aspectes positius, sens dubte. Per exemple, gràcies a les primàries dels Estats Units va sorgir un líder com Obama (encara que també ha aflorat Trump), el president més digne que ha tingut els Estats Units en moltes dècades, que no hagués mai estat escollit per la cúpula del seu partit. En el meu partit també votem molt, aquesta ha estat l'autèntica revolució organitzativa dels darrers anys. Votem més que cap partit. De vegades serveix per descobrir grans lideratges, com Silvia Paneque a Girona (que a més va experimentar amb unes primàries per a tota la llista, a veure qui s'atreveix), però de vegades per donar l'escenari a persones que acaben en altres partits o moviments, com alguns que per error jo he recolzat en el passat. Potser les actuals "primàries" (no són tals, sino l'elecció per sufragi dels afiliats de la persona que lideri el partit) al PSC serviran per fer aflorar lideratges inesperats de gran qualitat. La càrrega de la prova està en els qui les volen: demostreu-nos sisplau que el que esteu fent val la pena (amb feina ben feta i no amb paraules buides), i no que és un acte més de gesticulació amb un cost d'oportunitat elevat: deixar de dedicar-nos a mantenir el rumb, i eixamplar el camí amb perseverància i esperit crític. Com fer-ho, això d'eixamplar el camí i mantenir el rumb a la vegada, està força escrit i treballat, però és ben cert que sempre algú pot tenir idees noves. La militància és tot oïdes.