"Puta i Ramoneta" welcome back?

Confesso que he deixat de seguir al detall la crònica de l'actualitat política catalana, i per tant demano disculpes d'entrada perquè és possible que se m'escapi algún matís. Però o molt m'equivoco o alguns dirigents socials i polítics de Convergència (aquell partit de les seus embargades fundat per Jordi Pujol), o en la seva òrbita, s'han adonat que el procés independentista, en la seva versió actual almenys, no va enlloc i que cal plegar veles i tornar a la fase anterior, la del "peix al cove" o la "puta i la Ramoneta". Però és possible tornar al passat? No és una mica tard? I com és que han trigat tant a adonar-se que el procés independentista no anava enlloc? Alguns empresaris que animaven a Artur Mas a seguir endavant ja han traslladat la seu de la seva empresa fora de Catalunya. Però és que l'animaven quan tot plegat ja es veia que era un disbarat absolut com a projecte real, possible. No era un disbarat com a projecte mobilitzador per amagar les retallades i la corrupció, per desmobilitzar i dividir les esquerres. Era un disbarat total com a pla mínimament viable d'arquitectura institucional (si és que mai ha existit aquest pla). Em resulta francament sorprenent que aquests sectors no veiessin venir un editorial com el del Financial Times dient que el procés és una "bogeria". Ara que veuen que és un disbarat, a tots ells els fa una mandra enorme explicar-li a les masses que han mobilitzat que cal tornar a les velles estratègies de gestionar i negociar poder perquè en realitat, en el món del segle XXI a Europa, això de fer nous estats està francament difícil. És que en algun moment havia estat fàcil? Aquest escolanet d'Artur Mas que és Jordi Sánchez (és una hipòtesi, referida a algú que s'ha passat la vida buscant espais de lideratge social negociant amb el poder) ja pot treballar de valent per consumar la unitat familar d'avis i néts, convergents i cupaires, que això no resol el problema de fons: que els que podrien treballar d'alguna manera per fer la independència de Catalunya o com a mínim "més" independència (els Mas-Colell, els Grífols, els Godó...) mai s'hi han posat a fons perquè saben que és impossible la independència total mentre estiguem construint una Europa federal enmig dels grans reptes existents, i que no desapareixeran. Tots aquests sectors dirigents mai s'han plantejat seriosament la independència. No és que s'hagin espantat perquè ara la veuen a prop; el que han vist a prop és el desordre i el caos del desgovern. Però que quedi clar: tornar a la "puta i la Ramoneta" és tornar a l'opacitat de les negociacions amb els governs de Madrid, tornar a negociar la supervivència a termini a canvi de marges de maniobra per fer i desfer. Això és molt car, almenys un 3% més car que un sistema de govern transparent. I segurament molt més car que un bon sistema federal, transparent, sense duplicitats innecessàries, amb cooperació i criteris clars de finançament i de polítiques que promoguin la llengua i la cultura catalanes, que no només són patrimoni de la Generalitat de Catalunya. I tot en el marc de la construcció d'una Europa federal, democràtica i potent, que sigui una gran força de pau i progrés en el nostre món convuls. L'alternativa a la "puta i la Ramoneta" no és la independència, és un bon federalisme.