És greu la divisió de Catalunya? Es pot aturar?

Fa un parell d'anys més que no pas ara, tot i que encara alguns fan servir l'argument, es deia que tot i que la independència de Catalunya no era en si mateixa una bona idea, serviria com a eina de pressió per aconseguir un bon federalisme. A maig de 2015, quasi tres anys després de l'inici del "procés", potser veiem que hi ha més federalistes i sens dubte l'independentisme ens motiva i ens activa, però per desgràcia, les coses concretes no avancen en cap direcció (potser d'això es tractava). Això no vol dir que el "procés" no hagi tingut efectes colaterals. Dos d'ells em semblen força clars: en primer lloc, el manteniment en el poder del senyor Mas i el seu govern, malgrat la insòlita gravetat dels casos de corrupció que l'afecten directament o indirecta i malgrat les retallades i reformes que van en la direcció d'encongir l'estat protector; i en segon lloc, la divisió social a Catalunya. Sobre aquesta darrera, cadascú en pot tenir una opinió o una altra segons sigui la seva experiència personal. A alguns els afecta en l'àmbit familiar, a altres en l'àmbit de les amistats, a altres no els afecta perquè tot el seu entorn és homogeni. Però les experiències personals tenen un interès limitat. El que interessa és la realitat objectiva, sobre la qual en tindrem més dades a les eleccions municipals i les següents que se celebrin (que ja veurem quines són). De moment avui una enquesta de La Vanguardia diu que CiU i ERC (ara que han fet explícit que abandonen el camí legal cap a la independència) baixen, que no arriben a la majoria absoluta, i que Ciutadans li disputaria a ERC la segona posició. No cal aturar-se a fer veure al personal que amb això no s'avança cap a cap independència, perquè com deia anteriorment ERC i CiU ja han reconegut que no tenen cap intenció d'avançar legalment cap a ella, i per tant en l'Europa del segle XXI l'aventura des del punt de vista legal ja s'ha acabat. A més, en un entorn molt volàtil, qui sap si els resultats definitius s'acostaran a aquests. Però entre això i les dades reals de participació i votació a les darreres eleccions europees o al procés participatiu tolerat del 9-N, sí que veiem que comencen a dibuixar-se dues Catalunyes, que sempre hi han estat probablement, potser des de les guerres carlines, però que en les darreres dècades l'esquerra del PSUC i el PSC s'havia encarregat de fer confluir, almenys en molts aspectes: algunes vegades fins i tot ens havíem acostat a ser un sol poble, amb molta gent vinguda d'altres terres. Ara això està en perill. Com està en perill la construcció d'escenaris de reformisme social, perquè el reformisme social en una societat capitalista és tan difícil que sempre requereix consensos intercomunitaris (adjectiu tabú a Catalunya, però no a la resta del món). I els nacionalismes els fan impossibles, com va passar a tota Europa amb la primera guerra mundial, i com ha passat després a Irlanda, Israel, el País Basc, Iugoslàvia, els països africans... I com està passant avui al Regne Unit, on el principal obstacle perquè el Partit Labrista aconseguexi un suport hegemònic entre la classe treballadora no és el Partit Conservador, sinó l'èxit de partits nacionalistes com l'UKIP i el SNP. És greu aquesta divisió a Catalunya? No en el sentit de la convivència més primària. Digueu-me ingenu, però jo no m'imagino un incident insurreccional ni violència pels carrers de Barcelona, perquè els principals dirigents nacionalistes catalans (Mas) i espanyols (Rivera) a Catalunya, practiquen un populisme postmodern molt poc interessat en les batusses reals. Però convindria aturar la polarització si el que es vol és construir l'esperança d'uns governs compromesos en reformes i canvis igualitaristes. Tots els qui alimenten la polarització, especialment les persones que provenen de sectors progressistes, potser hi podrien reflexionar. Es pot aturar la divisió? Si les forces socials i polítiques que han defensat sempre crear ponts per avançar en la reforma social es regeneren i es recuperen, sí. Si no, no. O almenys això és el que em sembla a mi.