El 9-N, la manipulació de la democràcia i les ciències socials

La dimissió del professor Quim Brugué com a membre de la Comissió de Control de la consulta del 9 de Novembre, argumentant que aquesta consulta estava mancada de garanties democràtiques, ha posat de manifest quelcom que diversos observadors venen apuntant des de ja fa temps: la manipulació de la democràcia que encobreix una campanya que es fa en nom d'ella. Un aspecte d'aquesta manipulació, encara que no l'únic, és, tal com s'ha plantejat aquest procés, com es pretenen convertir en preferències d'un poble (d'un col·lectiu) les preferències individuals reals dels seus membres. Pau Marí-Klose va ser el primer que va analitzar la possible consulta a la llum de la teoria de l'elecció social. Va posar un exemple numèric en què donades tres opcions possibles, la votació entre parells d'aquestes opcions no dóna lloc a una opció estable: el guanyador depèn de quines dues opcions es comparen o de l'ordre amb què es comparen. En el seu exemple, tot i que el federalisme guanyaria a la independència, aquesta guanyaria al status quo. Crec que quan Marí-Klose va escriure el seu article, encara no es coneixia la pregunta encadenada que van acordar els partits pro-consulta. Per altra banda, en l'exemple d'aquest sociòleg, quan es preguntava entre status quo i model federal, una majoria, per poc, preferia el status quo. Aquest detall és el que donava lloc a unes preferències col·lectives inestables, que depenien de què es preguntava exactament. És una paradoxa que coneixen els bons estudiants d'economia i de ciència política: en alguns casos, les preferències individuals transitives (és a dir, que cada individu pot ordenar en un rànking) poden donar lloc a preferències col·lectives no transitives (és a dir, que no es poden ordenar de forma estable). Víctor Lapuente i Alberto Penadés van argumentar que ells també creien que l'opció federal guanyaria a l'opció independentista, igual que en l'exemple de Marí-Klose, encara que la minoria més gran tingués l'independentisme com a primera opció. Lapuente i Penadés van afegir que creien que el federalisme també guanyaria al status quo, a diferència de l'exemple de Marí-Klose. Això elimina la no-transitivitat col·lectiva, i converteix el federalisme en el que s'anomena un "guanyador de Condorcet", és a dir, un guanyador estable, cosa que es produeix per la distribució exacta que tenen les preferències, perquè la qüestió és unidimensional i perquè el federalisme és l'opció preferida pel votant medià, el que es troba en mig de la distribució. Lapuente i Penadés deien que en un sistema de votació amb tres opcions on els votants puntuen les tres opcions, l'opció federal seria la guanyadora, si partíssim de preferències en les franges que donen les enquestes habituals. Recentment Arseni Gibert, també utilitzant un exemple numèric on els votants tenen preferències per tres opcions, remarcava que amb el sistema de pregunta encadenada, amb un 35% d'electors partidaris de la independència com a primera opció, aquesta podia ser la guanyadora de la consulta tal com està plantejada, per exemple si el 15% de partidaris del status quo és eliminat per contestar No a la primera pregunta. Val a dir que un exemple d'això és que a Escòcia, amb la pregunta catalana, hauria guanyat la independència segur. L'Arseni donava en el clau de com un tipus de pregunta que s'ha venut com intentant donar representació als partidaris d'algun tipu de tercera via, en realitat el que fa és aplanar el camí cap a la independència ("autopista cap al si" en deia algú). L'Arseni no tenia en compte altres possibilitats interessants que podien haver complicat l'anàlisi i que operen en direccions diverses, com que alguns partidaris de la tercera via podrien preferir la independència al satus quo, o que alguns (com jo o en Rafael Jorba) votaríem en blanc o ens abstindríem a la primera pregunta (perquè no l'entenem) i això ja ens exclouria de la segona, amb la qual cosa potser l'Arseni estaria infravalorant el nombre d'afectats pel sufragi censitari que implica aquest encadenament tan poc democràtic.
De totes maneres, aquestes tres anàlisis, tan il·lustratives i valuoses, i tan reveladores dels problemes democràtics de la consulta, tenen en comú que parteixen dels supòsits que les persones tenen preferències estables sobre aquesta qüestió, i que les opcions que se'ls planteja són clares. No crec que siguin supòsits massa realistes. Les preferències són volàtils i manipulables, especialment per part de mitjans de comunicació sectaris i per formes d'intimidació social, velles i modernes. I les opcions són complexes, si atenem al fet que hi ha molts federalismes possibles i que hi ha moltes independències possibles, i el seu format final només es pot conèixer al final d'un acord elaborat. Per avançar, cal reflexionar sobre aportacions més recents de les ciències socials, sobre els costos de transacció en l'acció política, sobre com fenòmens que són multi-dimensionals poden semblar uni-dimensionals, sobre l'endogeneïtat i intensitat de les preferències, i sobre el domini del vot expressiu sobre el vot reflexiu. Crec que totes aquestes línies de reflexió encara donarien més la raó a Quim Brugué. I farien pensar sobre la conveniència de trobar una altra forma de decidir votant, que fós més estable, més indicutible, i que afavorís la convivència i no la imposició.