El dia que un avorrit socialdemòcrata europeïsta va derrotar un carismàtic líder independentista

Fa pocs dies es va celebrar un debat televisat entre el primer ministre escocès, Alex Salmond, i el líder de la campanya "Better Together" (millor junts), Alistair Darling, que defensa el no en el referèndum sobre la independència d'Escòcia del proper 18 de setembre. Els pronòstics previs al debat (que no el pronòstic sobre el resultat del referèndum) eren contraris a Darling, un polític no especialment popular, ministre laborista de finances quan va esclatar la gran crisi econòmica i financera de 2008. En canvi Salmond ha estat històricament un líder popular, elogiat pel seu carisma i la seva astúcia. En realitat, jo acostumo a tenir moltes sospites del suposat carisma i astúcia dels líders nacionalistes (a Catalunya en sabem una mica) que acostumen a tenir el vent a favor perquè l'únic que fan bàsicament és apel·lar a un instint genètic desenvolupat al Pleistocè superior, consistent a considerar com a bons els nostres i com a dolents els altres. Apel·lar a la solidaritat i a enderrocar les fronteres sempre ha estat un xic més complicat. En el debat però, Darling va derrotar clarament Salmond, segons han assenyalat les enquestes i la majoria d'especialistes. Jo he tingut la paciència d'empassar-me el debat sencer, que està disponible a You Tube (en anglès, és clar), i el polític laborista va tenir contra les cordes a Salmond en dues qüestions crucials: la política monetària i les incerteses sobre la pertinença a la Unió Europea d'una hipotètica Escòcia independent. Sobre la qüestió monetària, Darling va preguntar reiteradament, sense obtenir una resposta clara, quin era el pla B de Salmond si el Regne Unit no acceptava una unió monetària que mantingués Escòcia en la lliura esterlina, que és la primera opció dels independentistes. El problema és que, com ha demostrat la crisi de l'euro, una unió monetària sense unió política i unió fiscal és molt inestable, i per tant el Regne Unit només acceptaria una unió monetària si manté el control de la política fiscal escocesa. Salmond no accepta aquesta contradicció, però no és capaç d'explicar quin és el pla B si és incapaç d'assolir un acord satisfactori amb el Regne Unit sobre compartir la lliura. Sobre la pertinença a la Unió Europea, com els succeeix als independentistes catalans, Salmond és incapaç de donar tranquil·litat sobre quant de temps es trigaria a ser membre de ple dret, tenint en compte que en un hipotètic procés de negociació, qualsevol dels actuals 28 estats-membre de la UE podrien vetar la incorporació d'Escòcia. En tot moment, Darling, malgrat no parlar amb tanta elegància com Salmond, deixa clar que té les idees molt més clares, entre elles les seves fortes conviccions redistributives i europeïstes, parla amb molta més passió i posa de manifest els defectes personals del líder nacionalista escocès, que no són altres que l'arrogància i la demagògia. Una gran victòria per a un polític fins fa poc de segona fila, però un gran socialdemòcrata europeïsta, que esperem que hagi fet al poble escocès el favor de no quedar per sempre en mans d'un demagog nacionalista com el Sr. Salmond. Si aquest guanya el referèndum del 18 de setembre, clarament no serà gràcies a aquest debat. I si el perd, haurà hagut de ser un polític d'esquerres el que li tregui les castanyes del foc a un primer ministre conservador, l'ocurrència del qual de convocar el primer referèndum de secessió d'un estat-membre de la UE no li perdona ningú en els altres governs europeus.