El que em sorprèn a mi és que hi hagi persones sorpreses per la "confessió" del Sr. Jordi Pujol. Per altra banda, si aquest senyor ens ha estat enganyant durant 34 anys, no sé quin motiu hi ha per creure'ns que ara diu tota la veritat. Com que jo no he compartit mai la fascinació per aquest senyor, avui he llegit en alguns casos i rellegit en altres amb satisfacció, peces com l'article de Francesc Valls o l'editorial a El Pais, o el fragment del llibre de Raimon Obiols en l'apartat on parla del cas Banca Catalana.
En la meva participació a la UPEC fa unes setmanes ja vaig dir això (que incomprensiblement per a mi va empènyer el moderador, el bon periodista d'El Pais Pere Rios, a demanar-me explicacions sobre els casos de corrupció al PSC, que he denunciat en els contextos on toca): "Els moviments d’efervescència nacionalista serveixen (no
sempre intencionadament) per ocultar amb la polseguera dels cavalls altres
dimensions dels afers col·lectius. A Catalunya el mono-tema serveix també,
entre altres conseqüències, perquè la coalició governant pràcticament no
rendeixi comptes a l’opinió pública dels gravíssims casos de corrupció que
l’afecten (cobrament de comissions de Ferrovial, saqueig del Palau, irregularitat
de diversos membres de la família Pujol-Ferrusola, seu embargada, ajuntament de
Torredembarra, un diputat imputat per relacions amb la màfia russa), i de les duríssimes,
ineficients i injustes retallades pressupostàries". En el llibre "Economia d'una Espanya plurinacional" vaig escriure això (el recent premi de Transparència Internacional a la Generalitat no em fa desdir, perquè li va atorgar un premi semblant a l'ajuntament de Sabadell del Sr. Bustos):
"El politòleg espanyol de la Universitat de Goteborg Victor Lapuente
i els seus coautors han realitzat un treball per encàrrec de la Comissió
Europea sobre la qualitat de les institucions en les regions de la Unió
Europea. En aquest treball construeixen un índex de qualitat institucional, on
mesuren mitjançant enquestes realitzades a l’any 2009 des de la percepció que
es té del comportament de la policia, fins al pagament de suborns, passant per
la qualitat de l’educació pública o la corrupció en el sistema polític i la probabilitat
que aquesta sigui denunciada pels mitjans de comunicació. Aquest indicador no
està correlacionat amb indicadors de grandària de la població o del territori.
D’acord amb aquesta mesura, Catalunya és la comunitat amb pitjor qualitat
institucional d’Espanya. Catalunya està per sota del nivell de qualitat que li
tocaria tenint en compte variables que sí que es correlacionen positivament amb
la qualitat institucional de les regions a Europa, com per exemple el nivell
sòcio-econòmic o la “confiança social”. Això il·lustra que tot i que el treball
estadístic entre països o regions pot servir per establir grans correlacions,
és més difícil que serveixi per explicar el cas d’un d’aquests països o
regions, que sempre dependrà de factors únics a aquest país o regió. Pel que fa
a la variable de “confiança social”, aquesta està relacionada amb la idea de
“capital social”, o densitat de relacions a través d’associacions, grups
locals, etc., de gran arrelament a Catalunya, i que es considera de gran
importància per explicar el desenvolupament de països com els Estats Units o
regions d’Itàlia, per exemple. En general, el capital social té un impacte
positiu sobre la qualitat d’altres institucions i sobre el desenvolupament
econòmic. Això no impedeix que en alguns casos històrics s’hagi observat que el
capital social també pot servir per expandir més eficaçment idees d’odi i
enfrontament social. Aquest tipus d’indicadors sempre s’han d’interpretar amb
molta prudència. Això
no obstant, si bé costa de creure que Catalunya sigui la Comunitat Autònoma amb
menys qualitat institucional, no hi ha hagut cap treball estadístic que
contradigui la recerca d’aquests autors. Per altra banda, l’evidència
anecdòtica, relacionada amb escàndols policials, polítics i empresarials, és
consistent amb la impressió que a Catalunya s’han produit en els darrers anys i
en les darreres dècades problemes de qualitat de les institucions d’enorme
gravetat, i que han afectat, encara que no exclusivament, a la principal
coalició política que ha governat a Catalunya des del restabliment de
l’autonomia. En els anys d’autonomia des de 1980, Catalunya ha tingut
competències per prendre una sèrie de decisions que només depenien d’ella, la
qual cosa podria donar una idea de les possibilitats de desenvolupar
institucions de qualitat en cas que, esdevenint un estat independent, tingués
aquesta falta de restriccions ampliada a molts altres terrenys. Per exemple,
Catalunya podia haver elaborat i aprovat, però ha estat incapaç de fer-ho, una
llei electoral; i de crear una administració moderna durant tots els anys
d’autogovern, que es diferenciés en la seva qualitat i funcionament de
l’administració heretada, i no ho ha fet; no tenia cap restricció per crear un
sistema de mitjans públics de comunicació exemplars, semblants a la BBC
britànica, i no ho ha fet, malgrat avenços parcials, que després s’han
dilapidat, en l’època de governs d’esquerres. La bombolla immobiliària, amb uns
efectes econòmics i polítics semblants al que es coneix com a maledicció dels
recursos, ha fet tants estralls a Catalunya com a la resta d’Espanya, i en la
relació entre polítics i grans empreses o el fenomen de les portes girtòries,
no s’observa tampoc cap fet diferencial català. Com va dir Antoni Zabalza (La Vanguardia, 25-10-2012) la
independència no ens donaria millors polítics, ni millors empresaris, ni
millors sindicats, ni noves patronals, ni eliminaria els interessos corporatius
avui existents, ni milloraria el capital humà d’un dia cap a l’endemà. La
interacció de tots aquests factors és el que produeix de forma evolutiva al
llarg de la història les polítiques públiques i la qualitat institucional".
No hay comentarios:
Publicar un comentario