domingo, 21 de abril de 2013
La socialdemocràcia renovada com a esperança
Els partits i governs socialdemòcrates dels
països escandinaus i alguns altres països europeus són els que han aportat més
benestar (prosperitat, igualtat, llibertat individual, respecte al medi
ambient, nivells baixos de corrupció) durant més temps a més persones de la història
de la humanitat. I ho han fet amb un model fortament distributiu basat en una
elevada pressió fiscal. Aquestes experiències també han mostrat capacitat
d’adaptació i reforma, i han estat possibles en economies obertes al comerç
internacional i a una indústria privada potent. I s’han mostrat més fèrtils que
altres experiències que també han intentat combinar mercats i valors
progressistes com la tercera via de Tony Blair. El debat entre socialdemocràcia
i comunisme ja fa anys que va quedar superat, per la debacle d’un dels dos
contendents. La gran qüestió és si l’experiència dels països nòrdics es pot
generalitzar en territoris més amplis i menys cohesionats des del punt de vista
cultural. Aquest hauria de ser el repte de les properes dècades, generalitzar
el model nòrdic, amb les adaptacions que calgui, a societats més complexes. I
fer-ho sense oblidar les arrels de la socialdemocràcia que están en el moviment
obrer i el món del treball. Només els moviments programàtics, amb arrels, poden
tenir la solidesa suficient per ampliar-se i ser duradors. La socialdemocràcia
té punts de contacte amb el liberalisme, i no hi ha de renunciar, però hi
afegeix unes arrels parcialment diferents i un èmfasi en la igualtat i la
lluita contra tot tipus de dominació. I la socialdemocràcia també s’ha de
nodrir d’altres idees i moviments d’esquerres que han mostrat la seva capacitat
d’abordar nous i vells problemes, com l’ecologisme i el feminisme. El reformisme
igualitarista d’una socialdemocràcia renovada que sigui creïble hauria de poder
connectar amb els “indignats”, amb els que reivindiquen ser el 99%, però ho
haurà de fer dient-li a la gent la veritat de les dificultats que tenim al
davant. La col·laboració adequada entre sector públic i privat, ambdós
reformats sota un mateix impuls ètic, hauria de ser una de les claus d’avançar
cap a nous escenaris de prosperitat i equitat. Però també un projecte
socialdemócrata renovat i seriós ha de partir d’un principi de modèstia:
vigilar les conseqüències no desitjades en una societat on els agents
interaccionen sotmesos a racionalitat limitada i una gran incertesa. Això
implica entre altres coses intentar controlar els biaixos propis de l’acció
pública: biaix d’acció (no sempre “fer alguna cosa” és la solució), biaix de
visibilitat (no sempre reaccionar a les urgències més visibles als mitjans de
comunicació permet solucionar els problemes importants), biaix de confirmació
(no sempre la realitat donarà la raó a les nostres idees pre-concebudes),
fal·làcia dels grans homes (no sempre trobarem un nou líder que solucioni tots
els problemes de la humanitat). Com es fa? Millorant la democràcia en una
lluita lenta i constant. Ajudant a la gent (ajudar-nos col·lectivament) a donar
significació a la vida humana, més enllà de les estretes consideracions que la
dominen, ajudant a superar l’escalada de les aspiracions individuals i buscant
en l’avenç col·lectiu i l’accés a la cultura, la tolerància i el coneixement la
mesura de la felicitat possible.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario