La socialdemocràcia renovada com a esperança

Els partits i governs socialdemòcrates dels països escandinaus i alguns altres països europeus són els que han aportat més benestar (prosperitat, igualtat, llibertat individual, respecte al medi ambient, nivells baixos de corrupció) durant més temps a més persones de la història de la humanitat. I ho han fet amb un model fortament distributiu basat en una elevada pressió fiscal. Aquestes experiències també han mostrat capacitat d’adaptació i reforma, i han estat possibles en economies obertes al comerç internacional i a una indústria privada potent. I s’han mostrat més fèrtils que altres experiències que també han intentat combinar mercats i valors progressistes com la tercera via de Tony Blair. El debat entre socialdemocràcia i comunisme ja fa anys que va quedar superat, per la debacle d’un dels dos contendents. La gran qüestió és si l’experiència dels països nòrdics es pot generalitzar en territoris més amplis i menys cohesionats des del punt de vista cultural. Aquest hauria de ser el repte de les properes dècades, generalitzar el model nòrdic, amb les adaptacions que calgui, a societats més complexes. I fer-ho sense oblidar les arrels de la socialdemocràcia que están en el moviment obrer i el món del treball. Només els moviments programàtics, amb arrels, poden tenir la solidesa suficient per ampliar-se i ser duradors. La socialdemocràcia té punts de contacte amb el liberalisme, i no hi ha de renunciar, però hi afegeix unes arrels parcialment diferents i un èmfasi en la igualtat i la lluita contra tot tipus de dominació. I la socialdemocràcia també s’ha de nodrir d’altres idees i moviments d’esquerres que han mostrat la seva capacitat d’abordar nous i vells problemes, com l’ecologisme i el feminisme. El reformisme igualitarista d’una socialdemocràcia renovada que sigui creïble hauria de poder connectar amb els “indignats”, amb els que reivindiquen ser el 99%, però ho haurà de fer dient-li a la gent la veritat de les dificultats que tenim al davant. La col·laboració adequada entre sector públic i privat, ambdós reformats sota un mateix impuls ètic, hauria de ser una de les claus d’avançar cap a nous escenaris de prosperitat i equitat. Però també un projecte socialdemócrata renovat i seriós ha de partir d’un principi de modèstia: vigilar les conseqüències no desitjades en una societat on els agents interaccionen sotmesos a racionalitat limitada i una gran incertesa. Això implica entre altres coses intentar controlar els biaixos propis de l’acció pública: biaix d’acció (no sempre “fer alguna cosa” és la solució), biaix de visibilitat (no sempre reaccionar a les urgències més visibles als mitjans de comunicació permet solucionar els problemes importants), biaix de confirmació (no sempre la realitat donarà la raó a les nostres idees pre-concebudes), fal·làcia dels grans homes (no sempre trobarem un nou líder que solucioni tots els problemes de la humanitat). Com es fa? Millorant la democràcia en una lluita lenta i constant. Ajudant a la gent (ajudar-nos col·lectivament) a donar significació a la vida humana, més enllà de les estretes consideracions que la dominen, ajudant a superar l’escalada de les aspiracions individuals i buscant en l’avenç col·lectiu i l’accés a la cultura, la tolerància i el coneixement la mesura de la felicitat possible.