Acte de presentació de la Crida Federalista

Aquest vespre ha tingut lloc a Barcelona un emotiu acte de presentació de la Crida a la Catalunya Federalista i d'Esquerres. Davant d'un Teatre Goya ple a vessar, alguns dels signants de la crida hem explicat per què ens hi hem adherit (els que no ho hagin fet, encara ho poden fer a partir de la pàgina web de la Crida). A continuació transcric el que hi he dit.
El poble de Catalunya, que és plural, planteja reivindicacions legítimes que provenen de la seva digna resistència a través de les generacions, per exemple de molts pares i mares que al llarg dels segles han seguit parlant en català als seus fills en temps molt difícils: aquestes reivindicacions es poden satisfer millor en un horitzó federal, amb aliats i projectes compartits, que no pas en un horitzó d’aïllacionisme estatista.

 Un defecte típic del nostre debat polític és la tendència a parlar de diferents eixos, com si no tinguessin res a veure entre ells. Aquesta tendència ignora un fet per a mi inqüestionable: les qüestions nacionals són socials. Els sentiments nacionals treuen gent al carrer, provoquen sentiments de solidaritat, però també provoquen guerres i destrucció. No podem ignorar que hi ha sectors que es beneficien de forma oportunista i populista de les flamarades nacionalistes per imposar uns programes que aguditzen les desigualtats. No ens podem desentendre de les conseqüències fiscals dels programes d’aquells que volen la independència per baixar, com han dit, l’impost de societats, i practicar altres formes de competència fiscal i regulatòria que ens empobreixin a nosaltres i als nostres veïns. La qüestió no és si una Catalunya independent és econòmicament viable (ho és a llarg termini, i altres opcions, incloent el status quo, també). La qüestió és si l’alternativa que pot recollir un major consens pel canvi respecte al status quo (el federalisme) té més beneficis socials que costos socials, i la resposta és rotundament que sí.

 El federalisme posat al dia és quelcom molt més ambiciós que la mera creació (ben poc imaginativa) d’un nou estat. Ha de ser part d’un moviment de canvi profund en l’acció col·lectiva i la política que permeti defensar millor els interessos dels treballadors i les treballadores, de les classes populars, de la majoria de la societat. És un greu error pensar que aquestes qüestions institucionals no són prioritàries perquè ho és la qüestió social. La qüestió social no se solucionarà sense una gran reforma federalista i un gran canvi en la forma de fer política. Hem de buscar la nostra pròpia via, però és encoratjador saber que el federalisme ve d’una llarga tradició, i que tenim experiències exitoses on inspirar-nos, com Canadà, Suïssa, Alemanya o Austràlia.

Sense entrar en la qüestió de si una Catalunya independent estaria o no a la UE, l’independentisme i l’europeïsme són dos projectes que grinyolen si s’intenten combinar. Però també grinyola la combinació de l’europeïsme amb les democràcies purament estatals. Europa està immersa en una gravíssima crisi que requereix més integració, més democràcia compartida. Avui no hi ha solucions nacionals als problemes econòmics, socials i medi-ambientals que tenim plantejats. El que està en perill és la sobirania, i a llarg termini, la supervivència, de tots els europeus davant dels mercats, el capital i la desregulació dels fluxes econòmics. Com diu el manifest, és hora d’eliminar fronteres i no de crear-ne de noves.

Dit això, federalisme és voluntat de concòrdia, i crec que hem de defensar les nostres idees, que són molt poderoses, amb una mà estesa als que no pensen com nosaltres, però que comparteixen alguns punts de referència bàsics, com l’anhel democràtic i el bé comú. Busquem ponts de diàleg i fem possible una Catalunya plena i justa que visqui en pau en una realitat més àmplia que la respecti i la reconegui.