PER UNA PROFUNDA REFORMA ORGANITZATIVA AL PSC (per Francesc Trillas)

Una proposta des de la majoria  per als delegats al Congrés

La necessària reconstrucció del socialisme català passa simultàniament per una actualització del projecte polític i per una reforma organitzativa (de les formes i els instruments) en profunditat. Sense l’una, l’altra no serà creïble ni factible.

En el congrés del PSC dels dies 16, 17 i 18 de desembre, 34 de cada 35 afiliats no seran delegats i per tant no podran decidir ni qui és el primer secretari o primera secretària, quina és la comissió executiva, ni quina és la futura política i estructura organitzativa del partit. Si un dels 34 vol fer una proposta, crec que és rigorós dir que es tracta doncs d’una proposta des de la majoria del Partit.

En la meva ja llarga trajectòria com a militant socialista, he tingut una obsessió per les qüestions organitzatives. Vaig ser durant 5 anys Secretari d’ Organització de la JSC, suposo que vé d’allà. També vaig presentar una ponència (amb l’actual politòleg Jaume Magre) a la conferència d’organització del PSC que es va fer abans del Congrés de Sitges, on crec que demanàvem ja importants canvis organitzatius (he perdut el document). Després vaig viure 7 anys a l’estranger, i mentre completava els meus estudis no deixava de pensar en aquestes coses. Me’n recordo pul.lulant per les bibliioteques d’una coneguda universitat britànica, i distraguent-me de la meva tesi llegint coses sobre la història de les maquinàries polítiques als Estats Units. De vegades m’he arribat a plantejar si era un malalt, preocupat de coses que no semblaven preocupar a ningú més. Almenys ara veig que, si sóc un malalt, la malaltia és compartida per molts dintre del PSC (Nou Cicle, +PSC, el regidor de Barcelona Jordi Martí, els signants de diversos manifestos), i per molts fora del PSC. Només en les darreres setmanes he vist frases fent un crit per la reforma de les organitzacions polítiques a personalitats com el malaurat Javier Pradera, Paolo Flores d’Arcais, Vaclav Havel, i tants altres.

Tots aquests tenim en comú que creiem que els actuals partits polítics tal com funcionen (en especial, els partits polítics de l’esquerra, perquè la dreta no necessita tenir partits decents) no poden ser un instrument adequat per millorar la democràcia. I tenim una sèrie de propostes concretes sobre com reformar aquests partits. També haig de dir que hi ha persones, totes molt respectables, i fins i tot algunes d’elles ben intencionades, en contra d’una reforma organitzativa dels partits i del PSC en concret. I s’han d’entendre els seus motius. Creuen que hi ha altres prioritats, i que tota reforma organitzativa és arriscada. També crec que molts dels que s’oposen a aquesta per a mi necessitat, defensen interessos creats.

Parlant recentment amb un possible candidat a la primera secretaria del partit, em reconeixia la necessitat de generar una nova cultura política, i reconeixia que el PSC estava en una situació interna molt delicada. I tot i que les seves suggerències no plantejaven grans canvis, però sí alguns de petits, estava d’acord que calia posar sobre la taula algunes idees concretes. Aquí en van algunes:

1) Ningú té solucions miraculoses, però jo no estic d’acord que els experiments siguin perillosos. Experiments, sí. Si cal, controlats, però experiments: vot per Internet, i sufragi universal de tots els militants (en aquest cas, no dels simpatitzants) per elegir primers secretaris.

2) Primàries ofertes a tots els ciutadans (com electors i com elegibles), a dues voltes.

3) Reforma del mètode d’elaboració de les llistes electorals, demanant un mínim de suport de cada candidat (no només del primer de llista) per part de militants i potser simpatitzants. Permetre la continuació per més de dos mandats només de forma excepcional (polítics de reconegut lideratge social), i posar un límit al salari total que pot percebre un responsable polític del partit socialista en qualsevol institució.

4) Congressos: aprovar l’esmena de l’agrupació de Sarrià que demana que una comissió d’experts treballi per elaborar una proposta de com ha de ser un congrés del partit des d’ara en endavant. Aquesta comissió hauria d’analitzar les millors pràctiques internacionals de partits i altres organitzacions. Un Congrés on potser es decideixi només una breu ponència política, que sigui una congrés de celebració i festa on el nou primer secretari arribi ja elegit per sufragi universal dels militants, i es dediqui a consensuar una nova direcció.

5) Consell Nacional i tots els òrgans executius oberts a militants no professionals de la política i a la societat civil.

6) Modernització de les Agrupacions i Grups sectorials (i reducció del número d’aquests darrers).

7) Professionalització dels aparells: requerir un mínim d’estudis i avaluar els seus resultats per part d’una comissió de personal.

8) Política de formació, basada en dos objectius principals: el partit es guia per uns principis fonamentals d’ètica política (que impedeixi acostar-se a la política per defensar interessos particulars, o que posi sota vigilància els militants, inclosos ex-primers ministres, que treballen a sou de grans empreses privades), i la política no ha de ser una excusa per abandonar prematurament els estudis i no tenir una carrera professional al marge de la política.

9) La política d’immigració no ha de passar per organitzar grups d’immigrants pel seu origen diferenciat.

10) Supressió simbòlica de la secretaria d’organització.

No crec en a l’assembleïsme ni que la solució sigui senzillament més democràcia interna. La solució és un partit més modern, que sigui un millor bé col.lectiu al servei d’una societat més justa. La nostra societat viu una crisi profunda que ha fet augmentar dràsticament les desigualtats. Els sectors més vulnerables no es poden permetre seguir tenint una política estreta i privatitzada per oligarquies incompetents.

Els partits que han acumulat molt de poder inevitablement cauen en la institucionalització i la burocratització, que en el pitjor dels casos poden derivar en clientelisme i corrupció. En el PSC n’hi ha hagut, i no n’hi pot tornar a haver. L’ús de la Diputació de Barcelona i altres institucions com a menjadora ha estat una vergonya que no s’ha de tornar a produir. La concentració del poder en poques mans ha portat a renovacions generacionals endogàmiques que no han portat als millors líders juvenils de la societat a militar en el partit socialista, amb honroses excepcions.

Els partits basats en maquinàries de base clientelar històricament garanteixen certa eficàcia electoral. Això ha deixat de ser així. En el futur, només es pot recuperar la confiança de la majoria progressista de la societat si es torna a demostrar que la política està inspirada per una vocació de servei als sectors més vulnerabes de la societat.

El PSC ha de dedicar les seves fundacions i centres d’estudi a estudiar una altra vegada la moderna ciència política i la teoria i pràctica de les organitzacions. Cal superar l’antiga “estasiologia” (estudi descriptiu dels partits polítics). El PSC ha introduit poques reformes que no han afectat l’essencial. Es va fer un petit esforç d’estudi i innovació fa uns anys, que està esgotat. Cal connectar amb el que s’estudia sobre organitzacions a les millors universitats del món, per tal de fer una millor política de recursos humans. A la vegada, no fer una reforma freda i tecnocràtica, sinó emmarcar-la en un esforç de reforma del projecte polític que actualitzi el disseny fundacional de fer un gran partit socialista que garanteixi la unitat civil del poble de Catalunya.

La reforma organitzativa no és independent de les propostes econòmiques de la socialdemocràcia i de l’avenç cap al federalisme i la concòrdia a Catalunya i Espanya. El nou PSC hauria d’estar al servei d’una majoria de progrés a Catalunya. El gran objectiu (possible) ha de ser guanyar la Generalitat, i això no ho pot fer el PSC sol. Cal treballar per una nova aliança des de baix, que arribi a les eleccions amb un programa comú. Està molt bé concentrar les energies a enfortir un pol d’aquesta aliança, el socialista, però això no es farà d’esquena a la realitat de construir quelcom més gran.

Certament, si la reforma ha de ser profunda i ha d’afectar a la cultura política, no pot ser una mera reforma formal. Les regles no escrites són igual o més importants que les no escrites. Un fort impuls ètic i un ferm compromís col.lectiu per una nova cultura política són més important que qualsevol reforma formal concreta. Però sense noves estructures serà difícil avançar cap a una nova cultura política.