No és temps d’equidistàncies. Els riscos que venen de l’espiral ultradretana (o neo-feixista, per deixar-nos d’eufemismes) que ens amenaça són massa greus, des de l’acceleració del canvi climàtic fins a l’amenaça per a les nostres democràcies. El populisme d’extrema dreta europeu es pot presentar dissimulant el seu extremisme, però a cada país, també a Catalunya i Espanya, és la gran esperança de Trump, Putin i la Internacional Obscurantista per controlar el món i acabar amb el somni de la llibertat a Europa que tant els molesta. Després del fracàs del Brexit, aquestes forces ja no diuen que volen abandonar la Unió Europea, però les seves polítiques la buidarien de contingut i posarien el continent al servei dels tecno-oligarques que els donen suport. Si no aturem l’espiral i el cercle viciós del populisme d’ultradreta, anem a un món tecno-feudal d’execucions mortals retransmeses en directe per via digital, de guerres privatitzades i de desastres pandèmics i climàtics. No és cap exageració, és la meva humil conclusió després d’anys veient les grans cadenes de televisió internacionals i llegint (entre altres lectures) la millor premsa del món, fins al dia d’avui.
L’equilibri entre democràcia i capitalisme s’està trencant en favor del capitalisme pitjor, el de la irresponsabilitat social corporativa, com ja va passar al segle XX. Hem de tornar a esperar a una apocalíptica guerra mundial o a una altra gran catàstrofe per tornar a començar com a mitjans del segle passat, però aquesta vegada des de més enrera?
No acceptar l’equidistància no vol dir en absolut suprimir la crítica als possibles components d’una gran coalició per la democràcia. Pel contrari, d’aquesta crítica n’han de renéixer els nostres sistemes de llibertat i benestar. A les forces que estan a l’esquerra de la socialdemocràcia cal reclamar-los, entre altres coses (com menys dogmatisme i més realisme) que abandonin el seu personalisme i demostrin el seu patiment per les persones desnonades posant-lo per sobre dels seus petits interessos de grup (o sigui, que tradueixin ràpidament la seva retòrica a Espanya en candidatures que permetin no perdre ni un sol vot progressista). A la socialdemocràcia, cal reclamar-li (cal reclamar-nos) que actuï amb contundència per demostrar que no forma part de l’establishment, que sigui més dura contra la corrupció que afecta a tots els partits que toquen poder durant molt de temps, i que prioritzi les polítiques de millora de les condicions de vida material de la classe treballadora. Al centre-dreta moderat, que miri més enllà de les actuals amenaces demoscòpiques (i d’uns percentatges de tipus impositius) per decidir quin món vol, amb quina estabilitat i amb quins aliats el vol construir. Si els partits que s’identifiquen amb aquest centre-dreta no ho fan, ho hauran de fer els seus electors directament, votant pel que ara consideren un mal menor.
A Catalunya, Puigdemont tornarà després que el món hagi canviat dues vegades (amb la pandèmia i amb l’aliança de facto Putin-Trump) des que se’n va anar, i aquests canvis també estan canviant la Catalunya que diu que tant s’estima (un periodista el comparava amb el personatge de la mare a la pel·lícula "Good Bye Lenin"). En les seves declaracions, no sembla que mostri cap sensibilitat per situar-se davant de la gran disjuntiva dels temps actuals: fer-li el joc a la Internacional Obscurantista, o treballar per revitalitzar Europa i la democràcia liberal (que no és precisament la dels referèndums d’autodeterminació), com fa el centre-dreta a Polònia, Hongria, fins ara a Alemanya, com fan els columnistes del Financial Times, o com va fer la democràcia cristiana a Xile als anys 1980 per fer fora Pinochet i reconstruir la democràcia amb l’esquerra.
A mi també hi ha populismes d’esquerres que no m’agraden, però tot i que hi són, hi ha pocs “populismes d’esquerres” que suposin una amenaça per la democràcia i la humanitat com suposa avui el populisme d’extrema dreta. Per descomptat, no suposen cap amenaça per la democràcia, al contrari, moltes de les polítiques de l'actual govern espanyol: l’ Ingrés Mínim Vital, l’excepció ibérica en energia, la millor gestió dels fons NextGen en comparació amb Itàlia (que n’ha rebut més), les seves posicions internacionals, els augments del salari mínim, la gestió solidària de la pandèmia i altres catàstrofes, les polítiques d’immigració, el rol constructiu a favor de més integració europea…
És difícil d’entendre que hi hagi sectors econòmics i polítics de centre-dreta que creguin que els anirà millor amb la ultra-dreta al govern que amb un govern dirigit per la socialdemocràcia, sobretot després de l’experiència dels darrers anys. Un gràfic comparant el creixement econòmic (PIB real) d’Itàlia i Espanya (i altres països) ens mostra que l’Espanya de Sánchez i Cuerpo ha estat millor per l’economia que la Itàlia de la ultra-dretana disfressada de moderada Giorgia Meloni (potser per una millor gestió dels fons NextGen i de la immigració?):
També les persones que tenen calers de veritat s’ho haurien de pensar dues vegades. Com ha escrit el brillant columnista del Financial Times Edwards Luce, un bilionari racional veuria els beneficis de comprar pau social amb els seus impostos; un bilionari il·lustrat reconeixeria que està en deute amb la ciència i l’educació públiques, i amb la sort (per exemple, d’heretar privilegis familiars). Però no seria la primera vegada que s'equivoquen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario