Fa una setmana, tot just acabada la final de l’Eurocopa, vaig publicar a Agenda Pública un article sobre el caràcter multi-ètnic de la selecció espanyola de futbol masculí i les implicacions més enllà de l’esport que podia tenir el seu èxit esportiu. La que estava sobre la gespa era una Espanya prometedora amb la qual es podia sentir identificada una gran part de la ciutadania. Un cop fora de la gespa, alguns membres del mateix equip no van desaprofitar l’oportunitat per rebaixar el meu optimisme durant la celebració al dia següent.
De totes maneres, em ratifico en l’afirmació que l’Espanya de Nico Williams i Lamine Yamal havia agafat amb el peu canviat tant a la ultradreta espanyola com a alguns sectors de l’independentisme català.
No és cap novetat que el que passa en els terrenys de joc pot tenir un efecte sobre les masses més enllà dels estadis. Per exemple, s’ha comprovat que els èxits del jugador egipci de religió musulmana, Mohamed Salah, al Liverpool, han anat acompanyats d'una reducció significativa dels delictes d’odi anti-musulmà en aquesta ciutat anglesa. Es pot parlar d’un “Efecte Salah”.
També està estudiat que les victòries de les seleccions nacionals a Àfrica coincideixen amb una moderació de les lluites interètniques dins dels diferents països. En l’article d'Ignacio Palacios-Huerta “The Beautiful Dataset” es posen altres exemples sobre l’impacte social i emocional de l’esport de masses, incloent l’impacte de les victòries del Barça sobre el nacionalisme català o l’impacte del gol d’Iniesta a Stanford Bridge el 2009 sobre la reproducció humana a Catalunya nou mesos després.
Hi ha un “Efecte Lamine Yamal” a Catalunya? Sens dubte que hi és, i també a tota Espanya. Lògicament, està per estudiar i per quantificar. Les enquestes al final de l’Eurocopa ens parlen d’aquest jove adolescent com el més popular de l’equip. El seu estil alegre i la seva paradoxal calma sobre el terreny de joc, així com el seu origen humil (i reivindicat, mostrant orgullós els dígits del codi postal quan marca), hi ajuden. Tant de bo el xicot no canvïi massa, encara que deu ser molt difícil quan tothom parla de tu.
Que l’efecte existeix ho saben alguns alcaldes de formacions independentistes, com els de Martorell, Sant Andreu dela Barca o Vilaseca, que no van dubtar a posar a disposició dels seus veïns pantalles gegants perquè es pogués seguir i celebrar l’èxit de la selecció espanyola, que va unir a seguidors del Barça, seguidors de la selecció espanyola i molts fills de la immigració estrangera, siguin o no seguidors del Barça i de la selecció espanyola. Molts d’ells, incloent amics i parents d’en Lamine Yamal i potser ell mateix, es van alegrar de la victòria del Marroc sobre la selecció espanyola a Qatar. Altres alcaldes independentistes, com el de Girona, no han estat capaços de canviar el xip i adaptar-se al missatge de diversitat i germanor que es projectava des de Berlín i Rocafonda.
El dubte és si l’efecte Lamine Yamal i aquests efectes en general són duradors. Rebrotarà la islamofòbia a Liverpool un cop Mo Salah deixi el Liverpool? Rebroten les lluites inter-ètniques a l’Àfrica quan les seleccions nacionals no guanyen? Si punxa la bombolla de Lamine Yamal (LY), o si el Barça no el pot retenir, deixarem de valorar l’aportació que fan i poden fer els fills de la immigració? Deixarem de reconèixer la diversitat de la societat catalana, i tornarem a intimidar a totes aquelles persones que no vulguin ser presoneres d’una sola identitat?
Una part del dubte és esportiva. Serà LY un Ansu Fati (AF) en versió ampliada? Simon Kuper, el periodista autor del millor llibre sobre el Barça, veu un 1% de probabilitat que LY sigui Messi, i un 25% de ser AF. Diu que potser el Barça, amb les seves urgències, està fent debutar massa aviat a jugadors adolescents que no estan físicament formats, amb un gran risc de lesions greus.
Però el dubte va més enllà de l’esport. El que no hi ha dubte que serà durador i creixent és el caràcter mestís de la societat catalana. Respondre a l’Espanya de LY i Nico Williams dient que no hi ha res a celebrar fins que Catalunya tingui la seva selecció i fins que cada nació tingui un estat, és tenir el peu canviat respecte a una realitat creixentment postnacional. El mal humor davant de les seleccions multiètniques i multiculturals (l’espanyola, però encara més la francesa, l’anglesa, l’holandesa, l'alemanya o la belga: les millors; tant diferents de les ètnicament homogències de les petites nacions de l’Est d’Europa) reflecteix uns instints que esperem que realment vagin desacompassats amb el signe dels temps.
No hay comentarios:
Publicar un comentario