La cerimònia de l’altre dia a l’Ajuntament de Barcelona celebrant el 30è aniversari dels Jocs Olímpics de 1992 va ser un intent meritori de recordar aquell gran moment de la història de la ciutat, i de fer-ho amb orgull però sense nostàlgia, fins i tot mirant cap al futur.
Amb les dificultats del present, no és fàcil fer aquest exercici de prescindir de la nostàlgia quan es recorden temps col·lectivament més feliços. Però també val la pena preguntar-se si en algun moment no se’ns van pujar els fums al cap, si no ens vam creure més llestos i més rics del que realment érem.
Del que hi ha pocs dubtes és de l’èxit del projecte olímpic de 1992 (no només sense corrupció, sinó sense una ombra de dubte, sense una irregularitat, com va recordar el Ministre Iceta a la cerimònia esmentada) i de les lliçons que se’n poden treure. Per la meva part, està totalment vigent el que vaig escriure en un article a El País amb ocasió del 25è aniversari:
“Uno de los legados que queda de los Juegos Olímpicos de Barcelona de hace 25 años es su profundo espíritu federalista. Tras recorrer la antorcha olímpica toda España, entre el 25 de julio al 11 de agosto de 1992 se practicó con toda normalidad el multi-lingüismo y la multi-capitalidad, dos de los rasgos deseables de un modelo federal. La voz de Constantino Romero nos acostumbró a que el catalán y el castellano podían estar al mismo nivel, junto al inglés y el francés.
El entonces alcalde Pasqual Maragall pronunció sus palabras inaugurales en catalán (y en castellano, inglés y francés) en nombre del presidente de la Generalitat y del presidente del gobierno español, en un emocionante discurso de carácter pacifista e internacionalista. Maragall dijo que Barcelona representaba a Cataluña, a toda España, a nuestros hermanos iberoamericanos, y a Europa, “nuestra nueva gran patria”.”
En una entrevista a La Vanguardia, Josep Miquel Abad recorda que els Jocs van estar al servei d’un projecte, d’un model, ben pensat, estructurat i comunicat, de transformació de la ciutat. Això hauria de ser diferent a dir que els Jocs van transformar la ciutat. El projecte de transformació urbanística, social i econòmica de Barcelona va ser previ a l’Olimpíada i va seguir després d’aquesta. Els Jocs van accelerar el procés i van servir per comunicar-lo al món i per explicar-nos-ho a nosaltres mateixos, fent de pas possible políticament un model alternatiu al nacionalisme pujolista, que va culminar amb l’exercici de l’alternança política a Catalunya, els fruits de la qual ja van ser menys joiosos que els dels Jocs.
Jordi Amat en una entrevista interessant ha dit dues coses amb les quals hi estic d’acord: que el model dels Jocs va ser socialdemòcrata (equitatiu, amb preeminència d’allò públic) i que el futur de la ciutat hauria d’estar en el coneixement i en fer pagar més als visitants, però no en tancar-los la porta (si ho he entès bé). No estic d’acord, o almenys no veig com es podria demostrar, que Barcelona en absència dels jocs seria un port decadent del Mediterrani. No puc afirmar el contrari, però la historia no permet fer experiments. No podem fer l’experiment de veure què passaria si una ciutat exactament igual que Barcelona, en comptes de fer els Jocs Olímpics de 1992 hagués fet altres coses (perquè la ciutat no s’hagués aturat). Barcelona, potser més lentament, s’hagués obert al mar i hagués tingut unes rondes, i hagués acabat explotant turísticament i econòmicament l’arquitectura de Gaudí, la Rambla, i la proximitat d’una regió industrial i diversificada a una Europa més unida a la qual ens estàvem incorporant. Els actius infraexplotats ja els teníem. Barcelona sense els Jocs no hagués estat ni Nàpols, ni Marsella, ni Livorno, em sembla. Potser tindríem menys instal·lacions esportives, i la major lentitud en el projecte transformador l’haguéssim aprofitat per fer més centres de recerca. La Vila Olímpica no es diria Vila Olímpica, però també hi hauria un barri entre el Poble Nou i la Barceloneta.
Això és el que s’aprèn (o el que he après jo) de tota la recerca sobre l’economia dels Jocs Olímpics, resumida al llibre Circus Maximus d’Andrew Zimbalist i en un article-síntesi del Journal of Economic Perspectives, una de les principals revistes internacionals en Economia. I és el que ensenyo als meus alumnes. Barcelona 92 va ser una excepció en uns projectes que acostumen a tenir més costos socials que beneficis socials, que tendeixen als sobrecostos i a deixar un llegat d’elefants blancs (algun sobrecost i algun elefant d'aquests també els hem patit).
L’escepticisme que Amat i Abad han mostrat cap als Jocs d’Hivern té raons que comparteixo. Potser la conclusió hauria de ser que els Pirineus (i Barcelona) haurien de tenir un projecte de transformació adequat als reptes del segle XXI. I quan el tinguin, potser (diguem-ho amb moltes cauteles) uns Jocs adequadament dimensionats i estudiats, si és possible la màxima col·laboració institucional i social, que aprenguin de les lliçons de les darreres dècades, poden servir a aquest projecte. I si no es fan, el projecte de transformació econòmica i social ha de tirar endavant igualment, d’una manera més gradual (i potser més racional).
No hay comentarios:
Publicar un comentario