A la novel·la “Infern, purgatori, paradís” (editat per Tusquets; l’original és en català, però també hi ha una versió en castellà), de Jordi Ibáñez Fanés, l’ex president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, és el President Capgràs. Després d’ell, van venir els presidents Capavall, Puntilla i Gas, "l'Astut" (el més ruc dels quatre, segons la novel·la). A continuació en vam patir dos que no mereixen ni nom en el llibre: el Molt Abominable, i el Molt Lamentable Tros de Quòniam, condemnats a l'oblit.
L’obra està formada per tres relats independents (plens de referències literàties i artístiques) que es presenten en ordre cronològic invers, amb una sèrie de personatges en comú. En el primer relat el narrador principal (Jordi Martínez, probablement inspirat en el mateix autor) viatja en taxi al lloc dels morts, on li farà de guia Xavier Clotas, un home ric que en el passat va ser amic i enemic del President Capgràs, i que ha dedicat la vida a acumular metòdicament retalls de diaris. El viatge surrealista entre els morts acaba en un indret on els quatre presidents amb nom juguen una partida de cartes i es recorda un passat boirós que no va anar precisament bé.
El segon relat gira entorn a la figura d’un inspector de policia que investiga la mort al 2016 del periodista Alfons Quintà, ex director de TV3 que es va suïcidar a la vida real (i a la novel·la) després d’assassinar a la seva dona. L’inspector és segrestat durant unes hores per Capgràs i el seu servei de seguretat. Després d’una conversa delirant, Capgràs acaba ballant una dança movent els braços com si fos una papallona, lluïnt unes sabates de senyora.
El tercer relat es remunta a juliol de 2014, quan Capgràs confessa que no ha trobat mai el moment de declarar la deixa del seu pare i que per tant és un defraudador fiscal. Tot sembla indicar que la confessió és un intent d'alliberar pressió per les investigacions periodístiques i judicials que amenaçaven l’honorabilitat de Capgràs i la seva família. El dia de la confessió, Capgràs apareix a casa de Clotas (difícil que la xafarderia no ens porti a preguntar-nos en qui deu estar inspirat aquest personatge), on es comporta com un golafre, li agafa un atac de ràbia, i coincideix amb el fill de Clotas, que ve d’experimentar una sessió sado-masoquista.
En el conjunt dels tres relats emergeix la naturalesa grotesca del poder decadent capgrassista, i queda com un núvol del qual no val la pena ni parlar el que va passar a partir de 2017. Però queda clar que el que va passar és una conseqüència quasi inevitable dels vicis acumulats en el període protagonitzat per Capgràs. Si molts hem dit de diferents maneres que l’independentisme (perfectament respectable mentre no es vulgui imposar de manera il·legal) és la fase superior del pujolisme, ara podem afegir que el “processisme” (entès com la fase barroca i malhumorada de voler allargar el moviment després del seu fracàs) és la fase superior del “capgrassisme”. Però si Capgràs és una paròdia satírica (l’autèntic Pujol no creiem que ballés amb sabates de senyora, ni que segrestés a ningú, ni que tingués atacs de ràbia treient escuma per la boca), el processisme és ben real, amb els negocis amb agents de Putin sobre criptomonedes; amb la direcció a TV3 de Sanchís fins fa dos dies –un personatge típicament ibañezfanessià que no desentonaria en el segon relat-; el conseller d’Interior pactant la política de seguretat amb la CUP; el fonamentalisme lingüístic intentant prohibir comunicacions en castellà, o el culte monàrquic amb nom de República -assessorat per un advocat que havia col·laborat amb ETA- organitzat a Waterloo. Tot plegat, tant la fantasia satírica muntada per Ibáñez Fanés amb ingredients de la realitat, com la crua realitat processista, encaixaria bé com un apèndix europeu del llibre “Delirio Americano”, de l’escriptor colombià Carlos Granés, sobre la història de les derives populistes llatinoamericanes i els seus elements més grotescs. De fet, en el llibre de Granés, el procés català hi és esmentat fins a quatre vegades.
El llibre retrata algunes de les coses que tothom sap que han passat i passen a Catalunya, però explicades sense cap concessió a les equidistàncies que encara encotillen a molts comentaristes i personatges polítics. Per exemple, es descriu sense embuts la naturalesa de l’humor de TV3, tan benigne per als nacionalistes.
Aquestes són algunes frases que Ibáñez Fanés (per cert, professor de la Universitat Pompeu Fabra) li fa dir a Xavier Clotas en la seva conversa amb Capgràs el dia de la seva confessió:
“Has degradat totes les esperances legítimes d’una societat moderna convertint-les en un il·lusionisme tronat, i has fet que tot acabés en una immensa infatuació, en un extraordinari deliri”
“I ara que t’ha caigut la carota, aquest país, aquesta societat ha quedat abocada a un abisme, a un desori, perquè tu saps que els teus hereus només tenen dos camins: o anar-se’n a casa i callar morts de vergonya, o muntar el gran embolic i llançar-se a una fugida cap endavant. I tu i jo sabem que malauradament faran la segona cosa, que muntaran el gran embolic, i a sobre miraran de treure’n el mateix profit que n’has tret tu, o els teus, dels anys pacients i aparentment responsables”
“N’hi ha molts, d’economistes empenyent aquest carro de fenc, i uns quants són a la Pompeu Fabra, en efecte. El gran prestigi acadèmic legitimant, donant arguments al gran deliri col·lectiu. Després la feina serà d’ells per desentendre-se’n”.
“L’odi tu sempre l’has sabut gestionar. Amb tu sempre he pensat que la política era l’organització de l’odi. No un odi salvatge, sinó un odi fi, escampat com un polsim, delicadament articulat com un manual per a l’ensenyament secundari”.
No serà perquè no hi hagués alternatives, i per això Clotas fa referències (pel seu nom real, Raimon Obiols), al polític al qual qualifica com a persona d’una “gran dignitat” que va perdre tres vegades les eleccions contra Capgràs.
"Infern, purgatori, paradís" és el millor llibre en català que he llegit en anys. Ha estat sospitosament poc promocionat. Se n’ha parlat poc de moment, malgrat la gran qualitat de l’obra (que ha guanyat el Premi de la Crítica Literària), com si a la premsa li sapigués greu parlar del tema del llibre (el pujolisme i el procés), amb les excepcions que jo sàpiga de Ponç Puigdevall, Ramón de España, Joan de Sagarra i Domingo Ródenas. Al Regne Unit, els bons llibres crítics amb el nacionalpopulisme governamental (com el recent “Chums” de Simon Kuper) són destacats a tots els mitjans de comunicació, i el seu autor és convidat a les televisions i se li fan entrevistes a tot arreu. “Infern, purgatori, paradís” mereix la mateixa promoció. És un llibre de ficció sembrat de molts elements de la història recent. És tan bo, que és difícil dir que la delirant realitat que hem viscut superi la ficció en aquest cas. Però molt sovint la realitat processista ha estat tan estrambòtica com aquesta ficció, i ho segueix sent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario