No es pot esperar més per passar pàgina

Per molt que t’hi acabis acostumant, el cost social i econòmic del declivi que viu Catalunya, i el deteriorament de les seves institucions d’autogovern, van pesant com una llosa. Ens podem explicar les històries que volguem, però convé mirar la realitat cara a cara.

No és veritat que Torra (que no va ser un qualsevol, sinó president de la Generalitat) sigui l’únic que ha incitat una insurrecció, quan va animar a assaltar el Parlament. La intimidació i l’assenyalament continuen fins a dia d’avui, encara que sigui entre persones que en el passat compartien coses junts i s’estimaven.

No és veritat que no hi hagi una proposta sobre la taula per part dels federalistes per millorar les relacions amb la resta d’Espanya. Si aquesta potser s’ha expressat amb timidesa en el passat, ara té contorns força clars: co-governança, fons europeus, millor finançament, inversions, aturar el dumping fiscal, més de 40 punts pel retrobament, recuperar lideratge, posar persones de servei públic al govern, o negociar canvis per acord ampli dintre de la llei. S’hi estarà més o menys d’acord, però la proposta hi és, i a diferència de la proposta rival (l’independentisme màgic) és realista i viable.

A Can PSC hem calcul·lat que en 4 anys es poden destinar gradualment més de 1100 milions anuals que avui es gasten en despesa supèrflua i improductiva, a les prioritats socials, i molt especialment a reforçar la sanitat pública, que les retallades dels governs nacionalistes han deixat en els ossos. Aquesta despesa supèrflua i improductiva inclou replantejar TV3, no per tancar-la, però sí per refundar-la perquè sigui una TV pública de qualitat, amb un cost semblant al de la TV basca (que és de la meitat).

Podem estar 4 anys més igual? El procés es va acabar el 2017, només queda agror i mal rotllo per part dels seus protagonistes. Se’ls va avisar, se’ls va intentar ajudar a no trencar l’estat de dret, ara se’ls pot ajudar a sortir totalment de la presó, dintre de les regles del mateix estat de dret.  Després de la tardor de 2017, només hi ha hagut un epíleg totalment improductiu. Potser prou. El procés ha fracassat i volen seguir governant junts, només perquè són independentistes, encara que no tinguin ni idea de com fer realitat el seu projecte en l’Espanya de la Unió Europea, la zona euro i l’espai Schengen.

Com es demanava des de molts sectors, el PSC ha anat a per totes; ara no només hi ha una alternativa sòlida, sinó que aquesta està representada de la millor manera possible, amb el millor candidat possible i amb la campanya més professional i amb un missatge més clar que ha fet mai el PSC. Aquesta candidatura és recolzada des de López Bulla i Rabell fins a Ignasi Guardans, passant per quadres i votants fins ara de Ciutadans.

No és que el procés hagi estat un desastre i a més la gestió hagi estat pèssima, és que les dues coses van lligades. La gestió ha estat pèssima perquè s’ha prioritzat la utilització de les institucions per recolzar una insurrecció il·legal. No pot ser que a Catalunya estigui suspesa la rendició de comptes.

La retòrica suposadament progressista no pot seguir amagant la realitat d’uns governs que han menystingut el prestigi d’allò col·lectiu i que han devaluat les polítiques socials (pot la premsa seguir-li dient “anti-capitalista” a la CUP, ara que diuen que volen governar amb Canadell i Tremosa?)

Contra el que diuen alguns, no es tracta d’anar a la "Iaia Costurera" i fer un “apaño” per 15 anys, es tracta d’insertar definitivament Catalunya en posicions de lideratge a Espanya i Europa, per fer junts camí en un món cada vegada més interdependent. O de no fer-ho, i de seguir rodolant acceleradament cap avall pel pendent de la decadència econòmica i el malestar social.

No es pot esperar més per passar pàgina. Jo ja he votat per correu perquè Salvador Illa sigui President. Espero que molta gent faci el mateix aquest diumenge.