En el debat mediàtic de vegades fan fortuna tòpics com parlar de "política amb majúscules" o d'anar "sense complexos". Però també seria fàcil trobar les virtuts d'una política amb minúscules, i d'una política que va molt en compte, que s'assegura on posa els peus. Crec que la figura de Núria Gispert Feliu, que ens acaba de deixar, s'adiu molt amb aquesta noció alternativa.
La Núria no va buscar mai els titulars, i se'n reia de les figures que busquen la notorietat o el titular fàcil, tot i que no era gens ingènua respecte al rol dels mitjans de comunicació en la vida social i política. Ni, al final de la seva vida, va ser gens ingènua sobre el paper de les xarxes socials, apuntant-se a Twitter precisament en els darrers mesos de la seva llarga i fèrtil trajectòria.
Quan jo la vaig conèixer a l'Ajuntament de Barcelona al 1991, ella ja tenia al darrera una llarga experiència com a activista i com a política, però es prenia la vida política com una prolongació del seu activisme. Eren els anys olímpics, i mentre els regidors amb noms més patricis s'enduien gran part del protagonisme, ella es va centrar en dues activitats que van marcar tant l'èxit del projecte de ciutat com les construccions i les noves infraestructures. Ella es va preocupar d'impulsar i donar vida als Centres Cívics de la Ciutat i, sobretot, va liderar les visites en autocars a les obres olímpiques. Les obres s'estaven fent d'esquena a la ciutadania, fins que van arribar els autocars de la Núria, contribuint a la immensa popularitat dels Jocs. La ciutat, amb la Núria, se'ls va fer seus.
Que la Núria era una bona persona ja ho ha destacat tothom. El que és oportú recordar és que era bona en el bon sentit de la paraula. Era bona sense ingenuïtat, no bona d'abaixar el cap i deixar que les coses passessin. Quan s'havia de plantar, es plantava, i quan havia de dir el que pensava, ho deia, o ho feia entendre. Una postura típica d'ella era baixar una mica el cap mentre pujava la mirada, com deixant clar que no perdia detall i que ho entenia tot. Apreciava a molta gent, i sabia fer arribar el seu afecte i la seva escalfor a un nivell molt personal (a mi en aquella època em preguntava que qui em planxava les camises).
Després de l'Ajuntament, va tenir una trajectòria com a responsable de Caritas a Catalunya i a tota Espanya. La seva energia no tenia aturador.
Núria Gispert Feliu ha representat i representa el millor de la política i de l'acció cívica (que per a ella eren el mateix): servei, solidaritat, generositat. No és un cas únic. Quan sento comentaris anti-política, penso en persones com ella. Per això i per raons estètiques, com a reacció contra la "business people" que freqüenta quan li convé els salons de l'esquerra, i també com a reacció contra una certa força bruta dels aparells, va estar al grup Nou Cicle, mantenint tot s'ha de dir una certa desconfiança cap els qui feien servir la plataforma amb menys vocació de generositat que ella.
En els últims anys va mantenir la militància al PSC i venia a actes de Federalistes d'Esquerres, on el seu net el periodista Marcel Vidal hi és molt actiu. Fa poc temps, la Núria no es va poder estar d'enviar una carta a un diari, criticant des del seu cristianisme la poteta que Puigdemont i Torra intentaven introduir per manipular l'Església catalana, com tantes institucions que intenten manipular. El nacionalisme suporta malament que algunes figures exemplars s'escapin al seu control, i per això Jordi Pujol la va tantejar en alguna ocasió. Ella es va mantenir fidel al socialisme i a l'esquerra fins al final.
El record de la Núria, d'una persona exemplar i recta, fa molt frapant el contrast entre la seva figura i la del relativament nombrós grup d'oportunistes, narcissistes i saltimbanquis que encara pul·lulen per la política catalana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario