Hem après totes les lliçons de l'anterior crisi?

Aquesta vegada, la reacció de les institucions europees comunitàries i dels governs dels estats-membre ha estat molt més ràpida que a la crisi que va començar l’any 2008. La resposta monetària ha estat més decidida des de l’inici, per part del Banc Central Europeu, i la resposta fiscal, si bé més subjecta a tensions, s’ha proposat desenvolupar polítiques europees contra-cícliques ambicioses, relaxant les restriccions a les ajudes d’estat, aportant fons d’emergència i facilitant les polítiques de manteniment de l’ocupació dels estats-membre. Així mateix, ha anunciat la creació d’un ambiciós Fons de Reconstrucció, que ajudi a les economies a créixer ràpidament després de la crisi, enllaçant amb el Pacte Verd Europeu que ens ha de facilitar una transició ecològica i digital que no deixi ningú enrere.

Una de les lliçons de la crisi anterior és que les polítiques expansives van treure els Estats Units de la crisi molt abans que la Zona Euro. Els Estats Units, de la mà de la Reserva Federal i de l’administració Obama, havia après molt millor, al seu torn, les lliçons de la Gran Depressió de 1929 i els anys trenta. Aquesta vegada, ningú té dubtes que aquestes polítiques expansives han de ser ambicioses i conjuntes, també a la Unió Europea.

Cada nivell de govern ha de comptar amb els nivells de govern inferiors per gestionar les polítiques d’impuls de la demanda i de l’oferta, i a la vegada ha d’assumir, i no treure’s de sobre, les seves pròpies responsabilitats.

I els nivells de govern que no tenen directament la responsabilitat de les grans decisions de política expansiva, no poden limitar-se a demanar coses impossibles, sinó que s’han d’oferir per facilitar la seva canalització. L’actitud del govern de la Generalitat actual, demanant helicòpters monetaris, rendes universals i suspensió d’impostos al mateix temps, ha de deixar pas a una actitud responsable de col·laborar en la decisió i implementació de mesures anticícliques responsables i sostenibles.

A la crisi anterior el govern de la Generalitat dirigit per Artur Mas va ser un alumne avantatjat de les polítiques d’austeritat. Si l’actual govern de la Generalitat vol mostrar la seva sinceritat i credibilitat reclamant aquesta vegada polítiques expansives, ho ha de fer sent també un alumne avantatjat, i aportant partides pressupostàries a les polítiques expansives, canviant les seves prioritats i reestructurant el seu pressupost.
Clar que la cultura de les forces polítiques i socials que recolzen al govern de la Generalitat no és precisament una cultura d'assumpció de responsabilitats. El periodista Jordi Évole es va mostrar sorprès perquè Sandro Rosell va dir que votaria que sí a la independencia en un hipotètic referèndum, però que si guanyava el sí se n'aniria de Catalunya. Va dir que el cap li deia una cosa i el cor una altra. A mi no em va sorprendre, tenint en compte que molts com ell van traslladar les seus de les seves empreses massivament (milers d'elles) a la tardor de 2017 i altres van enviar dipòsits fora de Catalunya per valor de 30.000 milions d'euros. És el que té la llibertat de moviments de capital i la globalització desregulada: la burgesia deixa de sentir-se responsable del seu territori, per molt que s'hi senti vinculada sentimentalment. El vot depèn de la identitat de grup, no dels interessos de la població (aquesta pot ser una de les raons, no l'única, per la qual les constitucions escrites no contemplen referèndums d'independència), com ja anticipen els politòlegs Achen i Bartels, sense conèixer Catalunya. No estic segur que aquesta lliçó, la del preu de la irresponsabilitat, s'hagi après suficientment. Els hàbits continuen amb la seva inèrcia: reclamar polítiques ambicioses als altres i no fer-se responsable de les pròpies competències, esbiaixar més que mai la propaganda de la TV pública, jugar a prop de la hispanofobia a l'hora que es busca atraure turistes de la resta d'Espanya… De boqueta se sap que a l'anterior crisi es van cometre errors (i per això demanen als altres que no hi tornin a caure), però el "procés" en si mateix és un dels errors de la crisi anterior, i a aquest error no hi renunciaran fàcilment.