Assemblar-nos encara més a Alemanya

Avui al diari El Pais hi ha un article molt interessant comparant la crisi del COVID-19 a França i Alemanya. Les xifres sobre el control de la pandèmia a Alemanya són millors que a França (i que a Espanya, i que a altres països), i els autors de la crònica relacionen aquest fet, no sense certes cauteles, al fet que Alemanya és un país federal i França és un país centralitzat. Aquestes cauteles són necessàries, perquè França i Alemanya no només són diferents en el seu sistema constitucional, sinó també en la inversió que han fet en sistemes sanitaris, i en aspectes aleatoris com el moment i la forma d’entrada de la pandèmia al país, entre altres factors.
Hi haurà temps de veure quines conclusions es poden extreure per a Espanya, que té un sistema constitucional més semblant a l’alemany que no pas al francès, i que s’enfronta a la pandèmia amb factors aleatoris diferents a l’alemany, però combinant 17 sistemes de salut i una direcció unificada per a algunes decisions especialment durant la fase temporal de l’estat d’alarma. De totes maneres, algunes coses s’haurien de relativitzar, perquè la realitat no és en blanc i negre. Com explica Jean Tirole al llibre “L’Economia del Bé Comú”, França ja no és tampoc l’Estat fort centralitzat i jacobí del general De Gaulle. En les darreres dècades, l’estat francès ha cedit molta sobirania a la Unió Europea, ha esdevingut molt més divers amb la immigració, s’ha obert a l’exterior, ha cedit competències a les regions, i ha privatitzat moltes empreses públiques. No és un estat ja tan centralitzat, uniforme i omnipotent.
El sistema federal alemany no està exempt de controvèrsies, però hi ha cert consens que és un dels factors importants, entre altres, que ha permès l’estabilitat i el consens que estan a la base de la prosperitat i el benestar del país més important de la Unió Europea. Alguns fa molt de temps que demanem que Espanya, que ja es va inspirar en molts aspectes en la Constitució alemanya en la seva pròpia Constitució de 1978, encara s’hi assembli més.
Sembla que el president de la Generalitat, Quim Torra, va dir que els països petits i els federals eren els qui millor estaven combatent la pandèmia actual. Amb una afirmació així, és difícil que s’equivoqui, puix que hi ha molt pocs països que no siguin petits i que no siguin federals. Les grans democràcies del món són federals. Encara que això costi de veure per als profetes del sobiranisme, el món actual té un cert biaix federal. França és un dels països més grans que s’allunya més del federalisme, però fins i tot en aquest cas hem de relativitzar, com he comentat anteriorment. Avui el President francés està entre els qui més pressiona per una Europa més federal, al costat d’alguns dels grans economistes francesos, com Tirole i Piketty.
Als federalistes no ens importa reconèixer que no totes les federacions s’han enfrontat, fins ara i amb tota prudència, amb el mateix èxit relatiu que Alemanya a la pandèmia. El federalisme sempre hem dit que no és una panacea, i no pot evitar que persones perilloses per als riscos globals de la humanitat (com Trump, Bolsonaro o Modi), arribin al poder, tot i que sí que facilita que hi hagi institucions que els facin de contrapès. Hem d’estudiar bé quins elements del federalisme ens ajuden més a combatre les pandèmies i altres riscos de la humanitat, com el canvi climàtic, la proliferació nuclear o les desigualtats. El que podem afirmar bastant categòricament, és que sense federalisme, sense superar conceptes obsolets associats a la sobirania nacional, NO ens podem enfrontar a aquests riscos.
Però seguir la pista alemanya no és mala idea. Miquel Iceta ve reclamant des de fa temps un gran consens a Catalunya que també pugui rebre un ampli suport a Espanya. Albert Rivera abans de caure en desgràcia també citava l’exemple alemany. Un projecte que sigui “assemblar-nos més a Alemanya” podria generar més consens que el projecte polaritzador i divisiu de l’independentisme radical en els darrers anys. Hi ha moltes coses a aprendre d’Alemanya, a part del sistema federal. Podríem tenir a Catalunya una llei electoral com la seva, que combini proporcionalitat i representació territorial; podríem renunciar a les manifestacions constants de nacionalisme (com fa Merkel expulsant banderes d’actes públics) conscients del perill de les seves derives; podríem invertir més en sanitat pública (perquè quan arribi la propera pandèmia ens agafi amb més unitats d’UCI) i en els seus professionals; o podríem fer molt més per aïllar a l’extrema dreta. Ens hi posem?