La por a la reconciliació o "contra el PSC vivíem millor"

Davant del fracàs pràctic del procés independentista hi ha dues alternatives: o persistir en l'error o buscar vies per refer la nostra convivència. Per descomptat que d'aquestes darreres n'hi ha moltes, i alguns almenys preferiríem la via del diàleg, el possibilisme i la gestió de les reformes dintre de la legalitat democràtica. Això sona avorrit, però en el món d'avui també vol dir buscar formes organitzatives i institucionals que ens permetin resoldre millor els problemes i desafiaments gravíssims de la nostra societat: desigualtats socials, canvi climàtic, transformacions tecnològiques. Jo en dic federalisme, però admeto que altres busquin altres denominacions. Crec que aquest és un debat necessari. El va intentar obrir ahir Joan Botella, president de Federalistes d'Esquerres, quan li va preguntar a Marta Rovira al debat de TV3 què li semblava la idea d'avançar cap a una Europa sobirana sense fronteres. Marta Rovira va dir que ella era europeïsta, i després va comparar el 1-O amb la democràcia a Tuníssia. No va dir què li semblava avançar cap a una Europa més sobirana sense fronteres. Aquesta actitud sembla que la tenen altres, que admeten que el procés pot haver comès algun error, però que encara no l'hem de rectificar perquè és previ lluitar contra els enemics de la democràcia i "el bloc del 155", on emfàticament s'esforcen a situar-hi el PSC (malgrat que potser va ser el partit que va fer més per intentar evitar-lo, tot i que és un article tan constitucional com tots els altres). Entre aquests que no tenen ara cap pressa per passar pàgina hi ha bastants ex-PSC. Alguns l'altre dia deien que el partit de Reventós, Pallach i Obiols no hauria caigut mai en les polítiques de l'actual socialisme català. Es van trobar però que un d'ells encara és viu i ha escrit potser les millors notes de la campanya, i ha demanat el vot pel partit del qual va ser primer secretari. Es va apostar molt fort a la mort del socialisme català i aquesta no s'ha produït, cosa que deu resultar una mica desesperant no només en un sector.  Alguns volen responsabilitzar el PSC de la presó d'alguns dirigents independentistes, malgrat que Iceta n'ha demanat l'indult, Obiols no para de dir que hi està en contra i nombrosos federalistes com Joan Botella i Carlos Jiménez Villarejo hi han opinat en contra. A més, no està en les seves mans el destí judicial dels presoners, i si ho hagués estat en alguns moments és evident que no haurien acabat mai a la presó. Per a mi, és una llàstima que Junqueras no estigui en llibertat perquè hagués estat bo que retés comptes de la seva pèssima gestió com a conseller d'economia responsable d'una estampida empresarial, i com a vice-president responsable d'unes mentides avui reconegudes. Que alguns amics seus diguin que és bona persona i bon cristià no l'eximeix d'explicar per què va dir mentides i va malversar fons públics, per esmentar dos tipus d'accions que els cristians anomenarien "pecats" (mentir i robar). I no sé com anomenarien dividir una societat i posar en perill el seu destí europeu, encara que no estigui a les taules de la llei. Reconèixer tot això com més aviat millor ens pot ajudar a reconciliar-nos i iniciar una etapa que pot necessitar un temps, però que és inevitable.