Independentisme i nacional-populisme internacional: un debat tabú?

El cap de setmana passat es va publicar un post meu al Blog de Federalistes d'Esquerres (FED), il·lustrat amb fotos i eslògans reals de Marine Le Pen i Artur Mas, comparant l'indepententisme català amb altres moviments nacional-populistes, i destacant que també els moviments de resistència a aquests moviments nacional-populistes tenen característiques i reptes compartits. El post va tenir una acollida favorable però no massiva de persones que hi estaven d'acord a les xarxes socials. Però em va sobtar algun comentari aïllat, en el sentit que era "un error" o fins i tot "disparar-se als peus" fer la comparació. En un acte recent a Badalona, un senyor també em va renyar, dient que el moviment independentista català no tenia res a veure amb Trump i amb Le Pen. En el post del blog de FED argumento que tots els moviments nacional-populistes tenen semblances i diferències. Per exemple, l'independentisme català, a diferència d'altres moviments, no expressa xenofòbia majoritàriament respecte a persones de la immigració estrangera, la qual cosa és important. Que l'independentisme català sigui democràtic i no violent (coses importants) no el distingeix de la majoria de moviments nacional-populistes, que també són democràtics i no violents, i també en fan gala. Per exemple, el partit populista d'extrema dreta a Suècia es diu Demòcrates Suecs. Algunes característiques programàtiques i retòriques del moviment independentista català és obvi que s'assemblen a altres moviments nacional-populistes, com entre altres la preferència pels referèndums i l'apel·lació al concepte de les "nacions lliures" o semblants. El polítòleg i ex ministre d'educació espanyol José M. Maravall explicava ahir en un article els perills del populisme, i em costa veure quins dels perills que esmenta no formen part de l'ADN almenys dels líders de l'independentisme català. Com dic en el post esmentat, el debat és acceptat fins i tot per alguns independentistes (ja siguin oficials o crítics), que estan a la defensiva en aquest sentit. Per què els federalistes no hem d'entrar en aquest debat? Perquè no ens hem d'enemistar amb els independentistes? Jo intento mantenir les amistats, però no al preu de la meva llibertat de consciència i d'expressió. A més crec que hi ha un malentès, basat en pensar que la majoria de nacional-populistes són feixistes. No ho són. Jo no sé aquestes persones que em critiquen per entrar en aquest debat, però jo veig força la televisió estrangera, i procuro no perdre'm cap entrevista amb Marine Le Pen, Geert Wilders, Nigel Farage o Donald Trump i els seus escolanets. I són persones que s'escandalitzen quan els hi diuen que són racistes, que parlen en nom de la llibertat, de la sobirania, que sempre comencen les entrevistes amb un somriure suau, fins i tot alguns d'ells (sobretot els anglesos, no els trumpians) tenen cert sentit de l'humor. Vull dir que no estem parlant d'un perill imminent de cops d'estat violents, sinó de moviments subtils de manipulació de la democràcia. Tampoc no dic que els líders independentistes siguin els únics que tenen trets comuns amb aquests moviments nacional-populistes. Tenen tics semblants alguns líders polítics d'altres partits, també a Espanya i a Catalunya. Però realment em sembla empobrir el debat pensar que la comparació no s'hagi de fer. L'independentisme català no és igual que altres moviments nacional-populistes, però té bastants aspectes en comú, agradi o no agradi, serveixi per fer amics (o mantenir-los) o no. La societat catalana no és un bolet orbitant fora del planeta Terra, és una societat interconnectada que comparteix tendències amb altres societats del món desenvolupat. El nacional-populisme és una d'elles.