Es l'auge de l'independentisme català una conseqüència indefugible de la democràcia espanyola? (per Jordi Casanova)

Podem discutir si l'independentisme representa en aquests moments el sector majoritari del catalanisme però en tot cas el que és evident és que mai havia tingut un paper tan rellevant com fins ara. Molts analistes n'han discutit les causes, els diferents esdeveniments que han portat a aquesta situació. Sense negar-les, voldria proposar una hipòtesi que crec que les inclou a totes. Mai l'independentisme havia sigut tan fort en el si del catalanisme perquè mai Espanya havia viscut un període democràtic tan prolongat com l'actual. I que duri!

Fins ara, el catalanisme majoritari creia que un encaix de Catalunya a Espanya que assumís la realitat catalana era possible; considerava que els obstacles que s'hi oposaven eren el resultat les mateixes forces que impedien que Espanya funcionés com una societat moderna i democràtica. El dia que aquestes forces fossin vençudes, que Espanya s'organitzés com una societat moderna i democràtica, aquests obstacles podrien desaparèixer. Alguns potser direu que era una hipòtesi ingènua o il.lusa. De totes maneres, ja en els primers escrits del catalanisme, i en especial del catalanisme progressista, penso en Valentí Almirall, les seves propostes polítiques deixaven oberts camins alternatius per si aquesta hipòtesi resultava fallida.

Aquesta hipòtesi, però, no s'havia pogut verificar mai. Mai hi havia hagut un període democràtic prou llarg a Espanya. Ara, però, després de més de trenta anys de democràcia espanyola, si. I hem pogut constatar que és possible una Espanya amb un funcionament raonablement homologable amb el de les altres societats europees i que, no obstant, no accepta el reconeixement de Catalunya en les condicions en que la majoria dels catalans ho desitgem. Ara ja hem pogut verificar empiricament que aquella hipòtesi inicial del catalanisme, no és certa. No és una qüestió de democràcia espanyola, és una qüestió de la pròpia concepció del país per part de la majoria de la societat espanyola.

Per això, la majoria dels independentistes no en són des del començament, sinó que si han tornat. No és el model polític al que aspiraven, és el que accepten perquè han hagut de descartar tots els altres. Molts pensen, fins i tot, que altres opcions polítiques serien millor per a Catalunya, però no les veuen possible. El tema no és, des del meu punt de vista si autonomies, federalisme, confederació... El tema bàsic, per a mi és l'assumpció d'Espanya com una realitat plurinacional i les conseqüències que se'n deriven. I és clar que la majoria dels espanyols considera Espanya com una realitat "uninacional" i desitja que Espanya s'organitzi d'acord amb aquest principi. Per això el debat no es planteja només, ni principalment afegiria, en les bondats d'aquests models sinó en la seva viabilitat. Perquè, fins a quin punt caldria violentar la voluntat de la majoria dels espanyols per a que acceptessin allò que la majoria dels catalans volen? I encara que s'aconseguís violentar aquesta voluntat majoritària, seria bo fer-ho?

Podria pensar-se, arribat a aquest punt, que el camí del catalanisme ha estat una pèrdua de temps. Que es podia haver començat directament per aquí. No ho penso. El catalanisme només ha arribat a ser fort en la mesura en que ha aconseguit ser un moviment àmpliament majoritari en la societat catalana, i per a ser-ho calia fer el recorregut que ha fet la majoria de la societat catalana en el seu conjunt. Un camí col.lectiu difícilment accepta dreceres.

Només, doncs, la independència és la solució? Deixeu-me canviar el focus de la pregunta. Davant del grau de recolzament que l'independentisme en la societat catalana, està disposada la majoria de la societat espanyola a acceptar-se com a societat plurinacional com a últim recurs per a mantenir-se unida? Crec que aquesta és la resposta que decidirà el procés.