Però hi ha altres independentistes que no tenen cap problema
amb sortir de la Unió Europea. Són els que especulen amb un nou estat fora de
la UE, però dintre de l’EFTA (l’àrea de lliure comerç de la qual formen part
Noruega i Suïssa, per exemple) o que segueixi utilitzant l’euro (o les dues
coses). Sembla que algun d’aquests, influits per alguns acadèmics formats entre
els economistes nordamericans d’aigua dolça, és a dir, d’aquells que no tenen
cap problema per dissimular la seva ideologia propera al Partit Republicà, han
guanyat l’orella del President de la Generalitat, que ha dit que “en qualsevol
cas” Catalunya seguiria utilitzant l’euro. L’acceptació oberta de la
possibilitat de sortir de la UE obre una nova fase, molt més interessant que la
viscuda fins ara i molt més realista i clarificadora, del debat independentista.
Un aspecte d’aquest debat és la mateixa viabilitat de la proposta: per què
països seriosos com Noruega i Suïssa haurien d’acceptar la presència d’un nou
estat que tindria serioses dificultats per ser reconegut internacionalment, o
com es podria sostenir la utilització d’una moneda sobre la qual no es pot
exercir cap control ni es pot accedir amb normalitat als seus canals de crèdit
o a les seves funcions de regulació bancària. Però més enllà d’això hi ha un
debat de fons més important: és desitjable que Catalunya surti del gran
projecte de seguir construint una Europa unida, el gran espai de pau i benestar
que tenim a mig fer?
Optant per la sortida de la UE, els independentistes se
situen en l’estela de partits com el britànic UKIP, o com l’alemany AfD, és a
dir, de la dreta anti-europeista: la UE és un cost excessiu sobre les nostres
economies, necessitem lliure comerç, no solidaritat ni coordinació fiscal. Això
és molt clarificador. En realitat, en una cosa tenen raó aquests sectors
independentistes: sortir de la UE (o la desaparició de la UE) és l’única
possibilitat que Catalunya sigui independent. Hi estic d’acord, i crec que
aquest és el debat: o estem a favor d’una Catalunya independent, o estem a
favor de la Unió Europea. Per descomptat, dintre de la Unió Europea no s’esgota
el debat, i alguns apostem per formes obertament federals en la transició dels
estats cap a una UE integrada (l’autèntica transició nacional).
Per descomptat, els termes d’aquest dilema haurien de quedar
molt clars en un eventual referèndum. Per això i per moltes altres raons (suficiencia
de la participació i del resultat, neutralitat dels mitjans informatius,
publicitat institucional) és molt important que el desig de decidir dels
catalans no estigui en un buit legal. No es pot enganyar a la gent dient que
Catalunya seria un estat de la UE.
O creem nous estats nació anant en direcció contrària o
obertament abandonant, el somni europeu, o creem una autèntica Europa unida
sense fronteres com a gran espai de prosperitat i solidaritat. Recolzar les
dues coses alhora només es pot fer des d’una realitat virtual, que no existeix.
A mi em sembla molt més il·lusionant el projecte de crear una Europa unida
sense fronteres. La pau com a bé col·lectiu essencial és un bé econòmic i social
que sovint obliden els economistes d’aigua dolça, com també obliden la
solidaritat. Un avantatge de l’evolució del debat en aquesta direcció és que
portarà a la desaparició de la reflexió en “dos eixos”: en l’eix “nacional” jo
pensó això, i en l’eix “nacional” jo pensó allò, com si les dues coses no
tinguessin res a veure. No: l’eix nacional és social, per moltíssimes raons
(una d’elles, que l’efervescència nacional serveix per tapar les
reivindicacions socials). La sortida de la UE apartaria Catalunya de la
construcció de la més gran área de prosperitat compartida i de pau del món. Una
opció legítima, però obertament de dretes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario