Pàtria, ciutat i llibertat

Els assistents al concert del Camp Nou (90.000 com a màxim: ara el límit físic de capacitat acota la inflació de les xifres) tenien ben segur la millor de les intencions i són demòcrates convençuts. De totes maneres, l’abús de la paraula llibertat en un context d’exaltació patriótica té  mals precedents, que potser haurien d’haver fet reflexionar els organitzadors. Però el nacionalisme ha de cobrir els seus flancs dèbils sent competitiu en la batalla de les paraules, i sempre serà molt més exitós un “concert per la llibertat” que no pas un “concert per la secessió” o un “concert per la insolidaritat”. Molts pensem que Catalunya no tindrà més llibertat per ser independent, sinó que la tindrà si i només si s’integra sense passos enrera en una Europa unida sense fronteres, federal. I els que poden construir aquesta Europa, amics meus, d’una Catalunya independent no en volen saber res. A Catalunya hi ha plenes llibertats polítiques i les mancances de llibertat hi són per exemple perquè els infants pobres no poden desenvolupar totes les seves potencialitats lliures per les polítiques conservadores que aconsegueixen imposar-se per la manipulació del sentiment identitari, o per exemple per l’absència de pluralisme en els mitjans públics de comunicació. Tenim més llibertat que mai en la historia de Catalunya perquè junt amb els altres pobles d’Espanya hem construit una democràcia imperfecta (com totes), integrada en la Unió Europea, l’espai del món on més es respecten els drets humans. I la millora de les nostres llibertats només vindrà per la consolidació del projecte europeu (avui amenaçat per la insolidaritat, els populismes i els nacionalismes): per la construcció d’una Europa federal sense fronteres. És una mica trist que alguns cantants, en comptes de totes les causes nobles i necessàries que hi ha al món, hagin decidit prioritzar-ne una al crepuscle de llurs carreres que no té res a veure amb la llibertat. Els del concert del dissabte són gent ben intencionada i de bona voluntat, però espero que no s’ofenguin si dic que una mica ingenus, per pensar que la construcció d’una nova frontera (amb els vents globals que bufen)  farà augmentar automàticament la llibertat i el benestar d’una societat. Passem pàgina i busquem consensos per assolir de veritat més llibertat i benestar, incloent el dret de les persones i els col·lectius a veure respectada la seva identitat. En Jordi Martí diu que els socialistes hi havíem d’haver estat, el dissabte passat al Camp Nou, igual que vam estar a la manifestació de la Diada de 1977, entre altres. A mi em sembla que el “concert de la llibertat” s’assemblava molt més al concert de “la Crida” amb en Lluis Llach que va tenir lloc al mateix escenari, o a la campanya Freedom for Catalonia en la inauguració de l’estadi olímpic el 1989, on un dels fills de Jordi Pujol acompanyava un grup de vailets que pretenia boicotejar els Jocs Olímpics, avui tan reivindicats per tothom. Aquestes eren expressions ben poc de consens en comparació amb la de 1977. Jo vaig estar amb els meus pares a la Plaça de Sant Jaume, amb 12 anys, quan Tarradellas va dir “Ja sóc aquí”. Vaig estar a la manifestació, més modesta, al Parc de la Ciutadella al 2003 on les esquerres van demanar un acord dels tres partits progressistes, i on la meva dona (xilena) va cantar amb mi Els Segadors. (Amb això vull dir que, de lliçons de catalanisme, n'accepto poques). Ni ella, ni jo, ni tants progressistes, federalistes i catalanistes, no vam anar al “concert de la llibertat” perquè no ens creiem que la llibertat sigui una cosa de concerts i de fotos, sinó una mica més profunda. També vaig viure d’a prop la Barcelona del 92, i el catalanisme que respiràvem era cosmopolita, solidari i obert al món, i es podria resumir amb aquella interpretació d’El Meu Avi, on els Manolos acabaven dient Visca Catalunya…. i Visca la Humanitat! La meva nostàlgia només arriba a 1992, no es remunta al 1714. Jo a Jordi Martí li vaig dir que si no m’ho posava difícil amb el “dret a decidir” estava obert a recolzar-lo a les primàries per a l’Alcaldia de Barcelona. Està vist que la meva capacitat d’influència és perfectament descriptible. Però veig difícil guanyar les primàries d’un partit on segons Carles Castro a La Vanguardia només el 17% dels votants  són independentistes, creient que el mes normal del món era ser el dissabte passat al Nou Camp.