Catalunya s’encamina cap a la seva tercera gran transformació des de la recuperació de l’autogovern, de la mà de Salvador Illa. Aquest camí el podem fer més de pressa o més a poc a poc. Com menys temps perdem, millor, perquè l’estat dels serveis públics, els CAPs, l’educació, les infrastructures, l’energia, l’aigua, la televisió pública, les presons, la policia, i l’administració a Catalunya, no permet demores.
Que Catalunya s’ha de tornar a concentrar en el bon govern de les coses, idealment amb un executiu transversal i fins i tot per sobre dels partits, i que això ho liderarà Salvador Illa, ho semblen confirmar les campanyes de quasi tots els partits. El líder del PSC (partit “nyordo” per a alguns, partit “separatista” per a altres) s’ha convertit en el centre de tots els atacs, concedint-li la centralitat total de l’espai polític. Com si ningú dubtés que l’única incògnita de la nit electoral serà quin serà l’avantatge del primer classificat. I tots els líders s’esforcen a dir que, aquesta vegada sí, ells també es preocuparan pel bon govern de les coses.
En el cas de les diferents candidatures independentistes, deixen clar que ara sí que s’esforçaran més en el bon govern… però sense deixar de costat el combat per la independència. Com si no fós el combat per la independència el que els ha impedit centrar-se en el bon govern, el que ens ha tingut estancats, el que ha provocat una estampida empresarial. Això és fruit d’una forma de reflexionar tan típicament catalana, la dels “dos eixos”, el social i el suposat nacional, com si fossin dues rodes que giressin independentment l'una de l’altra, com si fossin dues dimensions ortogonals, com dirien els estadístics. En realitat, en la societat només hi ha un eix, o si volen, totes les rodes giren connectades les unes amb les altres.
És el mateix error que van cometre els britànics, orgullosos de tenir les millors institucions democràtiques del món (una administració independent, un parlament exemplar, les millors universitats), per caure en el parany del nacionalisme del Brexit, en el moment de la història on convé més que mai governar en un món interconnectat. El nacional-populisme és avui el gran dissolvent del bon govern.
Pel contrari, si de veritat volem una tercera transformació, centrada en els serveis públics i en el lideratge a Espanya i Europa, això només es pot fer en un context institucional on aprofundim i millorem el federalisme existent, on Catalunya deixi de generar disrupció i inestabilitat per passar a generar cooperació i diàleg constructiu. On el federalisme deixi de ser una paraula tabú. On Salvador Illa sigui fidel al seu discurs de la London School of Economics, pronunciat abans que els spin doctors i els experts en compol es fessin càrrec de la campanya. La tercera transformació necessita uns requisits institucionals sense els quals no serà possible. I el principal requisit és l’acceptació que Catalunya només serà rica i plena en una Europa unida sense fronteres, i que aquesta només serà una realitat perdurable si treballem per ella en el marc de l’Euro-Espanya en la que ja vivim i que volem millor.
La campanya indepe ens intenta convèncer que ells ara sí, ara també es preocupen pel bon govern: ERC, Junts… També aquest partit tan interessant anomenat “Alhora,” que ens diu expressament que el bon govern és compatible “alhora” amb “fer” la independència sense por a la confrontació, o sigui, saltant-se la llei de nou. Aquest partit que ha innovat proposant el dret a la ignorància, dient que legislarà per fer possible el dret a no saber castellà a Catalunya, una manera curiosa de buscar vot i fer país, en un país (Catalunya) on la llengua més parlada és la castellana.
És per altra banda un error típic d’un cert anti-intel·lectualisme dir que cal “Parlar del que li interessa a la gent” només. No es podrà fer realitat el que li interessa a la gent sense un bon sistema federal, que aturi la competència fiscal, que desenvolupi un tresor europeu, que millori el finançament de l’estat del benestar, que freni el canvi climàtic en un combat transnacional, que ens defensi de pandèmies, de guerres, etc.
Les dues primeres transformacions catalanes des de 1980 no van ser del tot reexides i s’han de completar, precisament perquè les seves bases institucionals van ser dèbils. Pujol va desenvolupar l’autogovern (i els ajuntaments d’esquerres la democràcia local), però no va voler desenvolupar una administració exemplar. Maragall i Montilla van impulsar les polítiques socials, però es van equivocar centrant les seves energies institucionals en una reforma de l’estatut que va acabar convertida en subhasta, mobilitzant poc els propis i activant una reacció anti-catalana que, junt amb la corrupció i les retallades que tenien a Mas rodejat, va acabar activant el “procés”.
Estabilitat, respecte a l’estat de dret, ambició realista, cooperació, innovació, talent, Europa, aliats i federalisme. Aquests hauran de ser els mots d’ordre de la tercera transformació. Els nacionalistes, força desorientats en aquest nou món i aquesta nova Catalunya que canvia molt de pressa, cada vegada més diversa, es queixen de “l’espanyolització de la campanya” i a la vegada pretenen que la presidència de Catalunya es decideixi a la Moncloa, i no al nostre Parlament. Si fos per Pedro Sánchez, Illa seria president des de 2021, no para de fer campanya per ell i de demanar el vot per ell, lògicament. Els nacionalistes encara es comporten com si tinguessin el poder de negociació de Jordi Pujol a 1993 o 2000, que no estava pendent de cap amnistia. Sánchez també podria dissoldre les cambres i fer coincidir unes eleccions generals amb la segona convocatòria de les autonòmiques, si no es pot formar govern a Catalunya. Tenen menys armes de les que es pensen per frenar la tercera gran transformació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario