És trist veure com està el Barça, per als qui vam gaudir del Dream Team i després del Barça de Messi. Almenys els que som més grans podem entendre que allò no era normal, i que va haver-hi una època precedent on els títols eren una excepció. Però la desesperació de la gent més jove que té el seus primers records futbolístics en Stoitxkov i Romario, no la vull imaginar.
Potser aquest va ser el problema, bastant generalitzat: el de creure’ns que érem superiors per natura perquè vam tenir un període extraordinari (o dos), en comptes d’aprofitar allò que era extraordinari per assentar unes bases sòlides per al futur. Pel contrari, ara tenim davant de nosaltres un estudi de cas sobre com NO s’ha de preparar el futur, que s’ensenyarà a les escoles de negocis. El fet és que avui vivim el fracàs dels fills dels que es passaven el porró, els que lluny de saber gestionar l’èxit, se l’han farrat.
El segon mandat de Laporta culmina una era de despropòsits populistes, i lluny de ser l’antítesi de l’època de Bartomeu, en suposa l’exageració: la incapacitat de prendre decisions fermes i necessàriament impopulars, i imposar una gestió professional del club amb un lideratge respectat a la societat. Un president que ha perdut el control de sí mateix fins al punt que ni les safates de canapès estan segures, només és la punta de l’iceberg d’un procés acumulatiu que té molts responsables, socials, mediàtics i professionals.
No es veu a l’horitzó de moment una alternativa prou forta i unitària que faci pensar en una resurrecció. El suposat candidat alternatiu, benintencionat segur, segueix plorant per Messi (s’havia de quedar fins que es fes vell?) i hagués portat a l’inexpert equip tècnic de la família Hernández fins i tot abans. Encara no surt ningú que miri al futur i no al passat i que extregui les lliçons del que ha passat i del que passa al voltant, en un moment de grans canvis que afecten a l’esport i on la paràlisi equival a retrocés (com a la política).
Simon Kuper ho va explicar al seu llibre sobre el Barça, que lògicament va passar desaparcebut a Catalunya (malgrat haver-se maltraduït l’original en anglès al castellà), perquè deia coses que ningú volia sentir: que el Barça s’havia convertit en Messi FC i que això havia enfonsat les finances del club, que el Barça mirava massa al passat (Laporta, Koeman, Xavi, Alves, Dr. Pruna, Deco…) i massa poc al futur…
No seré el primer que destaqui els trets comuns entre el declivi del Barça i el declivi de Catalunya: patrimonialització, nepotisme, divisió, victimisme, supremacisme, caça de bruixes, expulsió de talent, falta de realisme… Els que tant diuen estimar-se el Barça i Catalunya en són els seus principals enemics en la pràctica, i ens tenen fora de l’elit europea, a la cua dels indicadors educatius de Pisa, amb restriccions d'aigua, sense energies renovables i amb la llengua catalana en retrocés social. Quan les coses queden en mans de fanàtics, malament… Més que seguir-nos passant el porró, potser que canviem els equips dirigents per complet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario