En els darrers deu anys i escaig, a Catalunya ha dominat una combinació nefasta de política de visió estreta i a la vegada fantasiosa, quan el que es necessita més que mai és la combinació virtuosa d’ambició i realisme. L’ambició i el realisme que es necessiten per contribuir a impulsar una Catalunya que no perdi pistonada, en una Espanya moderna i una Europa unida.
Per exemple, amb la presentació del document de la Fundació Rafael Campalans (FRC), el think tank del socialisme català, de la politòloga Sandra León, culmina un cicle de tres extensos documents encarregats per la direcció del PSC sobre finançament autonòmic al llarg dels darrers anys (els altres dos, escrits per M.A. Monés i M. Colldeforns un d’ells, i per A. Zabalza l’altre). Des de diferents perspectives, aquests documents aporten anàlisis valuoses sobre com s’ha arribat a la situació actual i propostes de millora en un sentit d'ambició i realisme.
Amb aquests tres documents, i amb el treball del Grup Parlamentari i el Govern Alternatiu, el PSC està preparat per afrontar el necessari debat a Catalunya per assolir un consens social i polític, i en el marc de les institucions espanyoles i totes les taules de negociació que siguin necessàries, per assolir també el màxim grau d’acord al conjunt de l'estat.
Catalunya, a través del lideratge del PSC tant quan ha estat al Govern com a l’oposició, ha liderat històricament, amb l’excepció dels darrers deu anys per la política de cadira buida practicada pels successius governs independenistes, els debats sobre les reformes i millores del finançament territorial, i ho ha de seguir fent.
En aquest debat necessari, dels tres documents del PSC (i del meu propi aprenentatge durant aquest procés d’elaboració) es poden desprendre deu idees força:
1 Vivim en una democràcia multinivell (des del nivell municipal fins al nivell europeu) que requereix un finançament complex perquè les despeses i ingressos de cada nivell per si sols no sempre estan equilibrades, perquè hi ha objectius de solidaritat entre els diferents territoris, i perquè el que es decideix en ingressos o despeses en un territori té efectes en altres.
2 La reforma del sistema de finançament autonòmic a Espanya i del model de finançament de les competències de la Generalitat de Catalunya, s’ha de veure en aquest context i ha d’apuntar a objectius de transparència, suficiència financera, equitat i eficiència. La solidesa del sistema és fonamental per finançar amb estabilitat les competències de l’estat del benestar (educació, sanitat i serveis socials) que tenen assumides les Comunitats Autònomes.
3 El sistema actual de finançament autonòmic va quedar caducat a l’any 2014 i ja va quedar desfassat anteriorment, quan va resultar insuficient per fer front a la crisi financera global i a la crisi de l’euro de 2008-2010. La reforma ha de ser ampliament pactada a Catalunya i a tota Espanya perquè el model sigui més robust al cicle econòmic i polític.
4 Atès el shock obrevingut i no previst de la crisi de 2008-10, les Comunitats Autònomes van haver de fer front a un fort endeutament que no és fruit de la seva mala gestió. Per això s’imposa la condonació parcial del Deute Autonòmic actual amb criteris objectius aplicables a totes les Comunitats i l’actualització periòdica del finançament seguint criteris d’evolució de les necessitats i no dels ingressos. Propostes interessants en aquest sentit estan contingudes al document de la FRC d’Antoni Zabalza, i poden servir de base per a un acord ampli.
5 El conjunt de les Comunitats Autònomes han de poder finançar les mateixes competències, i aportar a la solidaritat comuna, amb criteris semblants de necessitat. Les competències específiques i diferenciades que tenen diferents comunitats (com els mossos d’esquadra o les presons a Catalunya), han de tenir vies especifiques, com ja tenen. Per això Catalunya seguirà formant part del Règim Comú, i les Comunitats Forals, mantenint les institucions especifiques que els reconeix la Constitució, hauran de contribuir progressivament a la solidaritat d’una manera equivalent.
6 El sistema actual de Règim Comú és poc transparent i equitatiu, fruit de la juxtaposició de fons d’anivellament que responen a objectius diferents i sovint contradictoris. Proposem que hi hagi un sol fons d’anivellament, amb criteris a negociar, però que vagin en la direcció d’una progressiva igualtat potencial (que els mateixos serveis es puguin prestar en les mateixes condicions a tot l’estat i gradualment a tota Europa), ordinalitat (perquè les Comunitats que aporten més no es vegin injustament perjudicades en el procés d’igualació gradual) i incentius en el marge per fer una millor gestió dels recursos i afavorir el creixement econòmic.
7 L’Estatut d’Autonomia vigent i els successius programes electorals del PSC proposen la creació d’un Consorci Tributari conjunt entre l’administració central de l’Estat i la Generalitat. L’informe dels experts reunits pel ministre Montoro del PP de 2017 també reconeix la possibilitat d’ampliar aquesta possibilitat a les Comunitats que ho desitgin. No veiem cap raó perquè aquesta institució federal no sigui una realitat, negociant els aspectes de governança que siguin necessaris.
8 Les millores institucionals en una direcció federal no s’han de limitar a la creació d’aquest Consorci, sinó que s’han d’ampliar a atorgar funcions legislatives i de seguiment al Senat pròpies d’una Cambra Territorial i a millorar el funcionament del Consell de Política Fiscal i Financera. El document de la FRC de Colldeforns i Monés conté propostes preliminars en aquest sentit.
9 La necessitat de millorar les Inversions en infrastructures a Catalunya i altres Comunitats Autònomes i altres objectius, com la necessitat d’evitar la competència fiscal a la baixa, no depenen exclusivament del sistema de finançament de les competències autonòmiques, però en la mesura que aquest hi pugui influir, s’han de tenir en compte en la reforma.
10 El Dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat també és una qüestió que va més enllà del sistema de finançament autonòmic, tot i que sovint es barreja en el debat. En promig, per objectivar el debat, aquest dèficit fiscal hauria d’equivaler aproximadament a pagar en funció de la renda i rebre en funció de la població, calculat pel criteri que reflecteix millor el fluxe de pagaments i beneficis, que és el criteri de la càrrega benefici.
No hay comentarios:
Publicar un comentario