No tornem al Pujolisme

El títol d’aquest apunt té un doble significat. "No tornem al pujolisme" es pot entendre com una afirmació, i també es pot entendre com un prec.

Com a afirmació, s’hauria de matisar. No ho puc dir rotundament, perquè no sóc un profeta. Ho diré amb més modèstia: crec que és molt improbable que tornin els temps del pujolisme, del peix al cove, del control a Catalunya pactant els silencis a Madrid a canvi de vots, de l’hegemonia d’un partit de dreta nacionalista però no independentista a Catalunya. Ja ho vaig explicar anteriorment: és molt improbable un retorn de l’independentisme al campament base, sobretot perquè ells es van encarregar de desmantellar-lo. Per què ho crec? Perquè Catalunya ha canviat: avui és més diversa, té l’experiència negativa del Procés i la desconfiança cap als seus protagonistes… I perquè el pujolisme necessitava a Jordi Pujol. No només el catalanisme de CDC permetia ocultar el seu conservadurisme, sinó que el mite i en part la realitat de Jordi Pujol (que va passar un breu període de temps a la presó franquista), feia perdonar els pecats de col·lusió de sectors molt amplis de la burgesia i les oligarquies rurals catalanes amb el franquisme.

Com a prec (per si un cas la profecia no es compleix), el que vull dir és que seria molt desitjable que el pujolisme no tornés. Aquella etapa no va deixar de ser una preparació cultural i social per al procés. Una utilització de l’administració autonòmica al servei d’una hegemonia social. L’”obra” de Jordi Pujol de la qual parlen els seus fills i seguidors no existeix, més enllà de la desprestigiada TV3. Queden residus molt estesos que mantenen la retòrica nacionalista, però són com aquelles cues dels rèptils que no paren de moure’s quan la resta del cos ja ha passat a millor vida.

Alguns tenen nostàlgia del passat previ al procés. Però el passat previ al procés, o la part pujolista d’aquest passat, només era millor que el procés en el sentit que no suposava un desafiament frontal a l’estat de dret (es feien algunes trampes, però no se’n presumia). Però tenia molt poc d’ideal o desitjable. En el pujolisme es va intentar agredir al líder de l’oposició en l’edifici del Parlament de Catalunya, es va generar un sistema clientelar, i es van produir casos de corrupció sistemàtics amb implicació d’alguns dels principals dirigents del Govern.

Ara que ve un nou any, un dels meus desitjos doncs és que no torni el pujolisme. Crec que el meu desig es farà realitat (els intents d’Artur Mas de tornar al passat són patètics). Crec que amb un PSC que ocupi un espai ampli de l’electorat, de l’esquerra fins a centre, amb capacitat de diàleg i lideratge amb totes les forces polítiques democràtiques, amb capacitat per mobilitzar nous talents, es generarà una nova etapa, llarga i estable, que permeti que la Catalunya plural i diversa del segle XXI realitzi tot el seu potencial. I ho farà en un terreny més fèrtil que el de l’estatisme i el nacionalisme del passat: ho farà en el terreny d’una Europa unida sense fronteres, la Unió Europea que va construir Jacques Delors, amb Espanya com un dels seus membres més actius, i que camina, no sense dificultats, però amb resultats i amb esperança, cap a un federalisme millor.