Ha estat polèmica la decisió de la cadena CNN d’emetre l’altre dia un programa en directe on s’entrevistava a Donald Trump en presència d’un públic favorable a aquest (en el format “Town Hall”). Malgrat els esforços de l’extraordinària presentadora Kaitlan Collins per rebatre les seves afirmacions, la iniciativa li va sortir rodona a l’expresident, que es va mantenir calmat tota l’estona repetint les seves mentides sense immutar-se, mentre rebia, en horari de màxima audiència, els aplaudiments dels assistents. Molts comentaristes han criticat la decisió de la cadena. Per exemple, el periodista britànic Jonathan Freedland, molt atent als riscos del nacionalpopulisme, ha dit que la transmissió il·lustrava que no s’ha estat capaç d’aprendre una lliçó clau de 2016, quan els mitjans de comunicació dels Estats Units es van convertir volent o no en instruments de la desinformació.
Una virtut que va tenir el programa és la de recordar-nos el perill que segueix presentant l’energumen que va ser president entre 2016 i 2020. Malgrat que ha rebut dues derrotes judicials recents (com a preludi d’algunes més que l’esperen), Trump se sent més fort que mai, i segueix repetint les mateixes mentides de sempre, sobre els fets del 6 de gener de 2021, sobre els casos judicials que l'afecten, sobre un inexistent frau electoral de Biden, sobre els suposats riscos de la immigració, sobre absurdes teories de la conspiració, sobre Putin… Més enllà d’aquest cas, l’amenaça continua i altres líders d’extrema dreta populista segueixen suposant enormes riscos a Europa, com passa amb Meloni o Le Pen.
Estats Units, el país de la tecnologia més avançada, de les millors universitats i els millors científics, el més ric… va tenir de president un personatge vergonyós, que cada vegada que obre la boca ensorra la feina que tota la comunitat educativa fa per transmetre a les noves generacions els valors del respecte, la veritat, la tolerància, la cooperació, la responsabilitat.
Posa la pell de gallina el que podria suposar un retorn de Trump a la presidència dels Estats Units el 2024, un Trump més venjatiu i perillós que el de la primera etapa. Però també posa la pell de gallina veure com Trump només és un cas extrem d’una manera de fer política que s’ha estès en els darrers anys. Difondre la por atàvica a la immigració, afirmar que la nació està en perill, deshumanitzar els adversaris polítics, impulsar el linxament (aparentment mediàtic, se suposa) dels discrepants, fer victimisme davant de l’acció de la justícia, elogiar grups amb tendències violentes… són coses que no només es veuen als Estats Units. En concret, i sense anar gaire lluny, les hem vist també a Catalunya. La diferència és de grau, però no de naturalesa.
Què fer per frenar Trump i el trumpisme internacional? Part de la resposta és seguir fent el que ja fem els qui ens hi oposem, que per alguna cosa la darrera vegada Trump va perdre a les urnes i el seu clon Boris Johnson va haver de plegar al Regne Unit, i el laborisme encapçala còmodament les enquestes. Però cal anar més enllà, perquè està clar que el risc segueix molt present: no hem d’abaixar la guàrdia i hem d’afinar en el combat contra els factors de demanda i oferta política que faciliten el nacionalpopulisme desestabilitzador de les institucions democràtiques.
Em vaig equivocar en els moments àlgids del “procés” català, avui ja superats (i no només per la força de la gravetat, sinó perquè molta gent es va plantar): vaig pensar que la lluita ideològica contra els independentistes seria ja la lluita de la resta de les nostres vides. Però ara veig que aquesta lluita no és contra els independentistes catalans, sinó contra les forces nacionalpopulistes que volen liquidar les institucions democràtiques i cooperatives a tot el món. I això encara és més difícil, però també ens plantarem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario