Històries que ens expliquem a nosaltres mateixos

A mi a tercer de BUP ja em deien botifler i sucursalista, per simpatitzar amb el PSC, i m’ho segueixen dient avui. Llavors a la classe i ara (40 anys després) a Twitter. És una de les coses que no han canviat, malgrat que algunes persones diuen que el PSC ja no és el mateix, sense apreciar que al 2021 va treure exactament el mateix resultat en escons que al 1980 (i distribuit de forma quasi igual per circumscripcions, i sospito que també per barris).

La suposada mutació del PSC forma part d’una llista de tòpics que he vist que ara abracen també algunes persones que han passat del socialisme al nacionalisme. Són pocs, alguns han anat a l’òrbita d’ERC, d’altres a l’òrbita de Junts, però quasi tots tenen una gran projecció mediàtica, projecció que no haguessin tingut si haguessin practicat la monogàmia política. 

Francesc Esteva, Antoni Puigverd i Cinto Amat ja han posat de manifest algunes contradiccions de Quim Nadal, i en una recent entrevista de Marina Geli les contradiccions feien metàstasi.

Altres tòpics que s’expliquen a si mateixos i a qui els vulgui escoltar algunes d’aquestes persones (a qui respecto, i que per mi poden tornar quan vulguin) que van deixar el partit per pròpia voluntat són aquests:

-“Sóc socialdemócrata sense partit” malgrat que recolzen activament forces polítiques que li van fer un cordó sanitari a la socialdemocràcia, l’autèntica, la que participa a les organitzacions internacionals socialistes i socialdemòcrates.

-“El PSC ja no és catalanista, perquè els catalanistes se n'han anat del PSC”. Raimon Obiols (la persona més aplaudida al darrer congrés socialista junt amb Salvador Illa i Miquel Iceta), no és catalanista? Els germans Font (Jordi i Dani)? José Montilla? Per què? Perquè va néixer a Andalusia? Els alcaldes de la perifèria que gestionen el seu dia a dia municipal en català en comunitats on domina el castellà, no són catalanistes? Podria anomenar desenes de persones, n'hi ha centenars i milers... que patim francament pel català i el catalanisme en mans de l'independentisme.

-“Ja vam provar el federalisme però no vam trobar federalistes més enllà de l’Ebre”. El supremacisme light d’aquesta noció ja el vaig rebatre una vegada en un article a El País. Però quan caduca el federalisme? Qui té el rellotge? Quan va trigar els Estats Units a organitzar una democràcia federal més o menys completa?

-“Espanya no té solució”, però en realitat Espanya és un dels països més segurs del món, un dels que segueix atraient població, un dels països on l'esperança de vida és més alta, la sanitat més inclusiva, les llibertats individuals més respectades, les llengües minoritàries més protegides, i l'espanyol és un dels passaports que et permet entrar a més països del món. I podríem seguir, repetint arguments que molts visitants estrangers ens han de recordar, davant de tant de tremendisme. Si això necessita una solució, més aviat us la podeu estalviar. Una vegada un amic meu em va dir que Espanya era un “estat fallit”, i veient-lo amb tan bona salut vaig estar a punt de dir-li que tenia molt bon aspecte per haver viscut sempre en un estat fallit.

Les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos constitueixen un mecanisme psicològic fonamental per justificar les nostres decisions, i per combatre la dissonància cognitiva que ens pot afectar quan aquestes decisions són difícils d’explicar.

Seria interessant comparar la projecció mediàtica dels consellers socialistes del tripartit que van deixar el PSC, amb la projecció mediàtica dels consellers socialistes que no van deixar el partit (com Caterina Mieras o Josep M. Rañé, entre altres). Una hipòtesi és que si els consellers que van deixar el partit no ho haguessin fet, avui no serien entrevistats en cap mitjà ni serien cridats per fer de consellers, sinó que anirien caient progressivament en l’oblit, cosa que algunes persones toleren millor que altres.

La història que ens expliquem els socialistes que ens vam quedar al PSC (que som la immensa majoria), que és una historia que té molta menys difusió que la que tenen els que van marxar, és que la socialdemocràcia a Catalunya té un partit perfectament homologat (el PSC, aliat amb el PSOE, el líder del qual ara dirigirà la Internacional Socialista); que la nostra Espanya europea no necessita cap solució miraculosa, sinó sobretot que millori i no s’espatlli; que el PSC és molt semblant al partit que quasi sempre han votat molts dels nostres pares, i per això el seguim votant; que la realitat ja és fortament federal a Espanya i Europa, i només en una democràcia multi-nivell es poden resoldre els grans problemes dels nostres temps; i que el “procés”, que per sort ha fracassat, ens ha produit angoixa i tristesa per l’ocupació abusiva de l’espai col·lectiu i cognitiu per part d’un relat divisiu i supremacista, al qual han fet el joc alguns excompanys nostres.

És una història menys sorollosa, basada en valors potser una mica antiquats, com la coherència i la lleialtat. Però és una història que s’expliquen a si mateixos milers de persones que no es van deixar enlluernar pel “procés” en cap de les seves versions.