martes, 4 de noviembre de 2014
10-N: Quin federalisme? Quina democràcia?
Els pares fundadors que
van dissenyar la constitució dels Estats Units d’Amèrica van proposar una
estructura federal per comptes de confederal no només com a sistema
administratiu, sinó també com a mecanisme democràtic que havia de permetre
combinar la voluntat de la majoria amb la divisió de poders, la qualitat de les
decisions i el respecte a les minories, amb una relació directa dels ciutadans
amb cada nivell de govern. Igualment, al segle XXI a Europa, el debat que es
planteja és com resoldre al mateix temps l’organització de les relacions entre
diferents nivells de govern i els ciutadans, i al mateix temps la presa col·lectiva de decisions en un
context de sobiranies col·lectives i solapades. En aquest context, el dia 10 de
Novembre, quan contra el pronòstic que feien apocalíptics i messiànics feia uns
mesos, les escoles s’obrin i els carrers estiguin posats al seu lloc, el debat
que es plantejarà a Catalunya serà el mateix que es planteja en altres indrets
d’Europa: com organitzem de forma més justa i eficaç la presa de decisions.
Mentre alguns porten tot l’any pensant en el que succeïa al segle XVIII, potser
ara s’obrirà pas un debat sobre el que passa al segle XXI: que cada vegada més
els estats-nació, vells i nous, estan obsolets, i que el gran problema
econòmic, social i polític que tenim plantejat a Europa és que no aconseguim
sortir de forma justa de la crisi perquè el poder està concentrat en poques
mans: la majoria d’europeus no hem elegit ni al Sr. Draghi ni a la Sra Merkel,
que són els qui de veritat negocien com sortir de la crisi. En el nivell que
avui correspon als vells estats- nació quedarà feina a fer, perquè són ells els
qui prenen les grans decisions europees i perquè algunes competències, com la
seguretat social i part de les polítiques d’estabilització, els seguirà
correponent. Però no ens enganyem, la gran competència que els queda és la
d’entrar o sortir de la Unió Europea i de la zona euro. I aquesta competència
és la que manipulen amb habilitat partits sobiranistes tan inquietants com el
de la Sra Le Pen a França o el Sr. Farage al Regne Unit, entossudits amb fer
referéndums que poden fer saltar Europa pels aires (i acusant d’antidemocràtics
als qui s’hi oposen). Perquè Catalunya en aquest context sigui un nou estat
membre de la Unió Europea caldria una gran hegemonia independentista a
Catalunya (quan totes les alternatives viables estiguin ben visibles a sobre la
taula) i el vot a favor dels 28 estats-membres de la Unió Europea, incloent el
que quedi eventualment d’Espanya, i també Alemanya, França, Itàlia, etc. A part
de fantasejar amb una negociació on espantarà els espanyols amb no pagar el
deute, ha fet algun pas Oriol Junqueras per preparar el dia després de la seva
DUI? té alguna negociació secreta avançada amb la Sra. Merkel, amb el Sr.
Draghi? Els nacionalistes catalans i espanyols s’estan barallant per una cosa
que ja no existeix: la sobirania nacional. La veritat és que avui el President
de la Generalitat de Catalunya i els seus aliats són uns pàries internacionals.
Poden atraure l’interès de mitjans de comunicació i el suport de respectables
patums jubilades que sense entrar en detalls vegin bé “votar” (si sapiguessin
com, ara que estic veient una paradeta del 9N amb una estelada informant d’on
es pot votar –Pl. Kennedy dimarts a la tarda: no era un procés lliure?). Però
el que es necessita és el suport unànime dels 28 estats-membre de la Unió
Europea. I el que es necessita són procesos democràtics amb regles del joc
acceptades per les diferents opcions que s’enfronten, on als votants se’ls
ofereixin propostes viables i elaborades. Sisplau, comencem a entrar en detalls
d’allò que és possible i desitjable a l’any 2014, i fem a Catalunya, Espanya i
Europa, la feina que han fet els federalistes a altres parts del mon: decidir
col·lectivament quin federalisme i quina democràcia de qualitat volem.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario