L’acadèmic
i assagista multidisciplinar Jareed Diamond ens recorda que el món ha
evolucionat de forma clara cap a la construcció d’estructures polítiques cada
vegada més complexes. La caiguda dels grans imperis que van desaparèixer amb la
primera guerra mundial, la descolonització i la caiguda del comunisme donen la
sensació enganyosa d’una creixent proliferació de petits estats. En realitat,
segueix havent-hi moltes més realitats nacionals que estats perquè existeixen
òbvies economies d’escala en la provisió de béns públics. Pensar que ja estan
creats tots els estats i que només falta Catalunya és de nou veure el món per
un forat. La idea d’un estat per a cada nació és una idea del passat, com ja
ens va recordar l’historiador britànic i jueu socialdemòcrata Tony Judt posant com a exemple la
desafortunada evolució de l’estat d’Israel, gran mirall per cert del
nacionalisme català.
Quan se’ls explica això, alguns diuen que
aquests arguments són correctes però que “és massa tard per al federalisme” a
Espanya, no a la resta del món, com si Espanya estigués al marge dels grans
processos mundials i aquí s’apliqués una lògica diferent. Anem cap a grans estats multi-culturals i en
molts casos multi-nacionals, així són les grans potències emergents, i és
impensable que una Europa unida sense fronteres no sigui una d’elles.
Existeixen ben coneguts problemes d’incentius
i informació asimètrica en els sistemes molt centralitzats en un territori gran.
Per això va fracassar la Unió Soviètica i per això la Xina s’està desenvolupant
donant molta autonomia a les seves localitats i regions, i la majoria dels
experts coincideixen que serà difícil que es mantingui unida i segueixi prosperant
si no avança cap a un federalisme democràtic. L’alternativa al federalisme
democràtic per a les grans jurisdiccions del futur no és la proliferació i
re-afirmació dels estats-nació, que ja no es produirà, sinó un federalisme
tecnocràtic, on les èlits i el capital decideixen sobre les grans qüestions.
La democràcia no es garanteix millor votant de
qualsevol manera sobre les fronteres. Al Regne Unit, els hereus de Margaret
Thatcher acusen a laboristes i liberals de poc demòcrates perquè es resisteixen
a organitzar un referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea
per a 2017. La dreta civilitzada, sota pressió d’un partit independentista i un
líder populista (no parlo ara de Catalunya, sinó del Regne Unit) porten l’agenda
política cap al replegament nacional, impedint trobar solucions democràtiques
als greus problemes econòmics i socials que té plantejats la societat britànica.
El combat pel federalisme democràtic (on els ciutadans puguin escollir i controlar els seus representants en tots aquells nivells de govern que els afecten) no serà
un combat exprés, sinó que és part d’una tendència evolutiva que va començar el mateix dia
que els estats-nació van començar a mostrar les seves limitacions, i en alguns
casos els drames que els acompanyen, i que van portar al món a viure guerres
impensables. El combat per la democràcia va començar fa segles, i només fa
dècades que el sufragi s’ha estès al vot femení. Per què és massa tard per al federalisme? És
que és massa tard per a una democràcia millor? Qui decideix quan caduquen les
bones idees? Els amants de les presses i els que s’omplen la boca parlant de
democràcia farien bé a llegir-se els interessantíssims articles de Ferreres i Saiz d’ahir i de
Xavier Pons d’avui al diari El Pais. Keep
calm, and support democratic federalism.
Si l'estatut de Maragall amb els suposats federalistes al poder el van retallar de mala manera no sé d'on treus que ara vulguin un estat federal. Tu saps tan bé com jo que això que feu amb la proposta del federalisme és només una tàctica per anar guanyant temps creant dubtes per mantenir-nos dins d'Espanya. I si et sembla que el món avança cap a menys "fronteres", doncs desitgem per Catalunya el mateix tipus de frontera que tenen Portugal o Espanya.
ResponderEliminarPotser és menys èpic, però és més constructiu i prometedor, i va més en la direcció de la fletxa dels temps, aconseguir que Portugal i Espanya eliminin la seva frontera (i els altres estats d'Europa), que no pas crear-ne una de nova. Respecte al primer argument, que no som "autèntics federalistes", és la darrera trinxera argumental dels que deien que no hi havia federalsites, o que arriben massa tard. El federalisme és un moviment molt sòlid que ve de molt lluny, a Catalunya, a Espanya i a tot el món. Que no se'n parli a TV3 no autoritza a ignorar-lo. Si no us agrada el federalisme, argumenteu per què, però no feu judicis de valor cap als seus defensors. Ja hi dedicaré un altre post en el futur. Quina mandra.
EliminarÉs obvi que a Espanya hi ha veus federalistes, tot i que els mitjans catalans ni les esmenten, o bé les expliquen de forma esbiaixada. (En aquests moments, si canviem Tv3 per La Sexta potser entendrem que l'opció federalista és viva i enmig del debat).
ResponderEliminarI més enllà dels partits, la societat espanyola és cada cop més partidària de canvis estructurals com ara la república (que seria necessàriament federal).
L'argument independentista que diu "és massa tard" tampoc no s'acaba d'entendre, perquè el procés d'independència és absolutament vaporós, imprecís i està ple de dubtes (alguns molt greus). Possiblement els dos camins són difícils, però un dels dos és menys traumàtic, ens aboca a menys riscos i sobretot ofereix un horitzó clar de construcció compartida. Uns conceptes que es fan més atractius que no pas afegir una frontera i abocar milions de ciutadans a un espai anòmic. Perquè no oblidem que, si mai arribés la independència, l'endemà caldria veure si tots sols podem donar respostes als nostres greus problemes de justícia social, sanitat, educació, pobresa, etc. Hem après a comprendre que en el "món líquid" les solucions són globals, compartides i construïdes entre tots. Pensar a la inversa resulta ridículament retrògrada.