La lectura del diari d’avui és desoladora pel que fa a la corrupció a Espanya i Catalunya. De corrupció n’hi ha a tot arreu, però hi ha graus, no tots els països són igual de corruptes: entre els països escandinaus, que amb la seva tradició socialdemòcrata encapçalen els rànkings positius en tot (igualtat, protecció del medi ambient, honestedat fiscal, nivell educatiu...), fins a Zimbabwe, hi ha tota una gradació, o més aviat un tobogan, pel qual la nostra societat està descendent ràpidament. Hi ha esperança? Millor que n’hi hagi, perquè sense reconstruir la possibilitat mateixa de confiança en allò col·lectiu, els principals problemes de la humanitat (pobresa mundial, canvi climàtic, inestabilitat financera) només poden empitjorar. Aquesta confiança per a mi té 5 punts (completament interrelacionats, més aviat cinc puntes d’una mateixa estrella):
-Federalisme: sobiranies compartides, reconeixement que cap societat
no està sola, i que sense col·laborar amb els veïns un no pot resoldre sol els
seus problemes. Respectar totes les identitats i impossibilitat del mite una
nació=un estat. No és que necessitem un Trudeau com es deia ahir en un bon article per altra banda (que no obstant cau en la “fal·làcia dels grans homes”),
necessitem un exèrcit de Trudeaus, i no només a Catalunya-Espanya.
-Regeneració democràtica: construir noves organitzacions polítiques,
que realitzin una millor selecció del personal polític i es converteixin en
béns col·lectius de qualitat al servei de la majoria de la societat, incloent
prioritàriament els sectors més vulnerables i desterrant la privatització
actual dels partits polítics.
-Europa: la UE es mereix el premi Nobel de la Pau que ha guanyat. El seu full de
serveis a favor de la convivència al nostre continent és impecable. Cal
democratitzar la unió, federar-la, arribar a acords d’harmonització fiscal que
facin possible la confiança entre els pobles d’Europa i la solució coordinada
dels nostres problemes.
-Equitat: els països que més han patit la crisi com Espanya no
sortiran ràpidament d’ella. Però els costos de la crisi s’han de distribuir
molt més equitativament del que s’està fent (assumpció de pèrdues per part dels
grans inversors, fiscalitat més justa), la qual cosa no vol dir retallades lineals,
sinó presa de decisions no lineals que siguin justes. Millor suprimir
estructures d’una vegada, com les diputacions o algunes facultats o
universitats, que seguir retallant per igual a tothom.
-Veritat: no enganyem a la gent amb la pretensió de solucions
fàcils. Desemmascarem els impostors intel·lectuals i donem la batalla contra el
populisme.
El repte és organitzar
nous protagonismes per treballar en una línia programàtica, a llarg termini,
que eviti els populismes i posi els fonaments sòlids, renovats, d’una
societat millor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario