sábado, 7 de mayo de 2016

La formiga segueix treballant el dia que la cigala s'estavella

En alemany existeix una paraula anomenada schadenfreude, que significa el plaer que s'experimenta per les desgràcies alienes. La crisi del partit MES a Catalunya, coneguda avui pels mitjans de comunicació, potser a algú l'hi ha despertat aquesta sensació. A mi no: a mi m'ha fet venir tristesa. Com me la fa venir la deriva dels tres o quatre que segueixen mantenint la flama del "moviment" Avancem, ahir defensant una aliança catalana de progrés i la renovació de la política, i avui a l'òrbita de l'independentisme de Puigdemont i Junqueras. La notícia m'ha arribat quan estava reunit amb un bon grapat de bona gent progressista, parlant de qualitat democràtica i reforma dels partits, en la fantàstica  jornada organitzada per la Fundació Rafael Campalans. Ha estat un debat riquíssim, obert i sense tabús, amb la participació d'experts com Francisco Longo, Quim Brugué i representants d'organitzacions estudioses de l'evolució de les organitzacions polítiques com la Fundación Alternativas, Transparència Internacional o +Democracia. A més dels experts hi havia persones des de fa temps compromeses amb l'ètica en l'acció política, com Silvia Paneque, Marta Farrés, Martín Miralles, Oscar Montes i tants altres, que sempre han aixecat la seva veu per una millor política sense trencar el seu compromis pacient amb uns valors i unes idees. És molt trist pensar que persones que podrien avui treballar en aquest esforç pacient i constant veuen frustrada la seva carrera cap al no-res, que els ha impedit aportar-nos el seu input degut a la seva ceguesa política i la seva ambició personal. Recordo com algunes persones d'aquestes, ex-companys, que avui tenen càrrecs molt ben remunerats en operacions polítiques amb una qualitat democràtica molt baixa, en el passat aplaudien a rabiar quan Raimon Obiols deia allò (recordat avui per Francisco Longo a la Campalans) de "l'apoteosi barroca del diner", avui transmutat en l'apoteosi barroca de l'espectacle polític. També els recordo assentint amb el cap quan en Raimon criticava la institucionalització de la política i es lamentava que els partits es convertissin en grups de càrrecs públics i aspirants a càrrecs públics. Les formigues, mentrestant, com a bons insectes socials, seguim treballant colze a colze per fer un formiguer millor.
(Per cert, malauradament no crec que les peripècies i la deriva dels que en el seu moment eren sectors suposadament més catalanistes i suposadament més crítics del PSC, deixi d'estar relacionada amb una cosa que diu Bernard Henry-Levy: "En resumen, retahílas de estereotipos pospolíticos que moverían a risa si (...) algunos de los mentores de este soberanismo de izquierda no se hubieran pasado al bando del soberanismo de derechas y de los Le Pen, Lequen y compañía. En la historia de las ideas, la falta de imaginación siempre se acaba pagando cara o da lugar a una farsa".)

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada