Fracassat el procés independentista (com a projecte per aconseguir la independència, encara que no com a cortina de fum per facilitar el domini nacionalista en la societat), les opcions que se li presenten a les forces polítiques que el van liderar són dues: o intentar tornar a fer el que van fer, o entrar en un procés pragmàtic de gestió de l'administració on governen i diàleg amb altres forces polítiques. Sense menysprear la força disruptiva que encara poden tenir els fanàtics partidaris de la primera opció, s'ha de reconèixer que cada vegada són més els independentistes que accepten la segona opció, encara que ho facin amb la boca petita i sense reconèixer els seus enormes errors.
La via del diàleg, la negociació i el pacte, és la via pròpia d'una societat democràtica amb divisió vertical i horitzontal de poders, on es respecta l'estat de dret democràtic, i s'intenten abordar des de tots els poders públics els difícils reptes que té plantejats la societat.
El que passa és que hi ha dues maneres de fer descarrilar el diàleg. L'una és la dels que el denuncien directament, els partidaris d'"ho tornarem a fer". L'altra manera de fer descarrilar el diàleg és la de fer veure que es dialoga, però en realitat no es fa altra cosa que demanar coses que no són possibles. Per exemple, l'autodeterminació de Catalunya entesa com a dret a secessió no és possible, no està reconegut ni en el nostre ni en cap marc legal. En una democràcia hi ha procediments per canviar el marc legal, però requereixen grans majories que senzillament no existeixen ni existiran. Un altre exemple: no és possible un Concert econòmic per a Catalunya com el del País Basc, perquè el Concert és una anomalia que és fruit d'una evolució històrica irrepetible que cap majoria democràtica a Espanya acceptarà generalitzar, perquè suposaria renunciar a la capacitat distributiva de l'Estat.
No es pot saber del cert, quan els independentistes dialogants diuen que volen parlar d'autodeterminació, si ho diuen purament de cara a la galeria per satisfer els seus sectors més recalcitrants, o si es creuen seriosament que és quelcom que poden aconseguir. És possible que hi hagi de tot.
El diàleg entre representants polítics té una part de representació. És a dir, en una societat democràtica, mentre es dialoga amb altres forces, es representa un electorat, i es competeix comunicativament per ampliar o mantenir l'electorat. Per això és molt important explicar amb claredat les posicions que es defensen en el procés de diàleg i negociació.
Hi ha també dues maneres d'explicar les coses sense claredat. Una forma és exagerant simplificadament la realitat, tot desfigurant-la ("Espanya ens roba!", expoli fiscal, el dèficit fiscal de 16.000 milions, "Roma ladrona!"). I una altra és sent incapaç d'explicar amb la màxima economia del llenguatge i amb conceptes comprensibles, situacions que són relativament complexes.
Des que va començar el procés d'integració europea contra l'horror, les persones, governs i partits que dirigeixen les institucions de la UE, no volen saber res de crear noves fronteres dintre dels seus confins. Aquesta és una de les coses que no s'ha explicat prou, i que marca els límits reals, tot i que molt amplis, de qualsevol diàleg. Això ja fa temps que Andreu Mas-Colell ho va explicar a qui el volgués escoltar (encara que hagués anat bé que ho digués abans). A més, a la UE tenen poca paciència amb moviments desestabilitzadors i disruptius. Europa té moltes lliçons apreses sobre el caràcter destructiu dels nacionalismes.
La realitat té un fort biaix federal, o federalitzant. La nostra democràcia multinivell ha anat evolucionant, i ha arribat per quedar-se. És en aquest context real on es pot dialogar, negociar i arribar a acords, com en bona mesura ja es fa.
La resta, és enganyar al personal.
