domingo, 17 de abril de 2022

GRÀCIES, BLANCA CERCAS I ALBERT SOLÉ (per Marcel Vidal Calzada i Francesc Trillas Jané)

Les dues persones que signem aquest article som de generacions diferents. A part de la nostra ideologia federalista i d’esquerres, ens uneix l’admiració que sentim per Núria Gispert Feliu, d’una tercera generació, l’àvia d’un de nosaltres (el Marcel) i amiga i companya al govern municipal de la Barcelona olímpica de l’altre (el Francesc). La Núria ens va abandonar fa poc, però ens va deixar un llegat de compromís fins al final, i de devoció pel treball intergeneracional. Sempre va destacar per la seva capacitat de donar oportunitats i ajudar a les noves generacions, al PSUC, al PSC i a Càritas. No podem saber què diria la Núria avui, però sí que sabem com ho diria: amb la seva veu baixa, afectuosa, generosa, suau, irònica, respectuosa i contundent alhora. 

Ens agradaria pensar que està en algun lloc veient que el Marcel és avui a l’esperançadora candidatura de Blanca Cercas i Albert Solé per liderar Federalistes d’Esquerres a partir de l’assemblea del proper dia 30 d’abril, i que el Francesc la recolza des de fora. És una candidatura que destil·la, precisament, aquesta idea de col·laboració entre persones de diferents generacions. És, doncs, una candidatura de renovació intergeneracional, i una molt bona oportunitat per les següents raons:

-Les organitzacions necessiten renovar-se de forma permanent. I quan no es presenten a eleccions externes, ni venen cap producte al mercat, ho han de fer des de dins, des de la consciència dels seus membres d’aquesta necessitat de renovació. Vivim en un món que canvia acceleradament i que està sotmès a grans riscos. La paràlisi i la inèrcia no són una opció. Federalistes d’Esquerres també s’ha de renovar i s’ha d’ampliar. Hem de ser moltes més persones les que fem el pas de fer-nos militants federalistes. A més, les eleccions autonòmiques del 14-F de l’any passat van marcar, tot i la negativa d’alguns líders independentistes a acceptar-ho, un canvi de cicle polític. Ha estat, justament, l’esperit federalista de forces i sectors de l’esquerra catalana el que ha permès trencar la política de blocs i encetar una etapa basada més en el diàleg, l’acord i el pacte que no pas en la confrontació, però mantenint-nos forts en la batalla de les idees. Per això, en la nova situació política cal que Federalistes d’Esquerres es reforci i creixi substancialment, renovant-se per tal de ser un actor fonamental i decisiu en la nova era que s’està obrint a Catalunya.

-La Blanca i l’Albert representen el millor de tot el bagatge acumulat de Federalistes d’Esquerres. Aquest bagatge va des de l’acte seminal del Teatre Goya l’any 2012 (on ja va parlar l’Albert), fins a la trobada del federalisme espanyol a L’Hospitalet de 2018, passant per la visita de Stéphane Dion el 2014, la manifestació a Roma, els actes i els grups territorials, etc. L’Albert va dirigir el documental “Federal”, l’acció que més ha mobilitzat i unit a totes les persones federalistes al llarg de la darrera dècada. La Blanca sorgeix de la feina d’un grup territorial a la zona més difícil per al federalisme actualment, que són les comarques gironines. A la seva candidatura hi ha persones de la Junta actual, i la recolzen persones que estan a l’associació des de la seva fundació.

-Projecció externa. Sense ser encara elegits, ja han despertat l’interès dels mitjans de comunicació, com es pot veure aquí i aquí. Són persones que, pel seu prestigi fora de l’associació, garanteixen una forta projecció pública de l’entitat en el futur immediat i més enllà. No s’ha de perdre de vista que vivim una època de grans canvis i transformacions, també en el món de la comunicació. Qualsevol entitat, també Federalistes d’Esquerres, ha de tenir present, si vol arribar al conjunt de la ciutadania, els grans canvis que ha experimentat la comunicació en els darrers anys: una forta caiguda de la premsa en paper, l’auge de la premsa digital, la precarització dels professionals de la comunicació,  la generació de nous productes televisius i radiofònics, el fort creixement de les xarxes socials... Per tot plegat, no només és important tenir missatge polític, sinó saber-lo fer arribar a la ciutadania. I la Blanca i l’Albert no només tenen idees i propostes, sinó que també coneixen i dominen, ells i el seu equip, les vies i els mecanismes perquè el seu missatge arribi a qualsevol persona. 

-Unitat, respecte, diàleg. La Blanca i l’Albert van estar en diferents opinions quan va sorgir, fa poc, una discrepància sobre si canviar o no el nom de l’associació. Avui es presenten junts, simbolitzant que aquella discrepància no ens ha de dividir. Han proposat, per fer una candidatura de síntesi, una nova estructura, on a part de la Junta hi hauria tres òrgans nous per facilitar la participació activa de tothom que ho desitgi: un Senat de Federalistes d’Esquerres, una Xarxa Federalista, i un Hub d’Innovació. Tenen un tarannà dialogant, optimista i positiu. És una candidatura que té en compte a tothom, que valora positivament el treball de la junta actual i de les juntes precedents, i que no veta a ningú, ben al contrari. Federalistes és massa petit perquè hi sobri algú i suficientment gran perquè hi càpiga tothom. Es tracta d’assignar el talent disponible a les diferents tasques de la millor manera possible.

-És una candidatura potent, no és un salt en el buit. Els perfils i el programa es poden veure detallats en aquesta fantàstica pàgina web: Renovem FED | Web de la candidatura de Blanca Cercas per renovar Federalistes d'Esquerres (wordpress.com). És un programa a la vegada ben pensat, i obert a noves aportacions. A la candidatura a Junta per gestionar el dia a dia de l’entitat, una proposta col·lectiva, hi ha diversitat d’edats, paritat de gènere, professorat universitari, persones amb experiència política i de gestió d’entitats, representants de diferents sensibilitats de l’esquerra cultural, política i sindical, i periodistes per ajudar a garantir i millorar la projecció externa. Totes elles persones ben formades i competents.

-Popularitzar el missatge federalista. No convé que la nostra veu esdevingui inaudible precisament quan es demostra més necessària que mai. Amb la pandèmia de Covid-19 i la guerra a Ucraïna, l’obvietat de les sortides federalistes, que vagin més enllà del salvi’s qui pugui de la sobirania nacional disputada o no, està més clara que mai. Ara que les alternatives al federalisme demostren la seva insuficiència i el seu perill, no pot ser que la nostra veu es vagi apagant. Com diu l’economista francès Thomas Piketty, només des del social-federalisme es pot lluitar contra les desigualtats i el canvi climàtic, i altres plagues del nostre temps.

-Per això i pensant en el futur, és necessari, creiem, que l’associació sigui competitiva entre la gent jove, on persones de totes les edats s’hi pugin sentir còmodes, tinguin el perfil professional, estudiantil i familiar que tinguin, amb possibilitats de dedicació diverses. S’ha de fer compatible l’aportació de persones amb més experiència, i la de nadius i nadiues digitals. L’existència de la candidatura de la Blanca i l’Albert demostra que hi ha gent disposada i que això és possible. No serveix doncs l’excusa de dir, “hem buscat, però no hem trobat gent”. Hi ha gent nova, jove i disposada. El risc és no renovar-se. És una gran oportunitat per al federalisme, en un moment en què s’ha de reforçar per combatre el nacional-populisme, que no descansa, que perd unes batalles, però en guanya altres, a Catalunya, Espanya, Europa i el món. La majoria de la gent jove ja s’ha pronunciat contra el nacional-populisme als Estats Units, al Regne Unit, a Polònia i altres indrets. Cal facilitar-los el protagonisme i fer-los costat en la seva preocupació pel seu futur i el futur del Planeta.

Pot haver-hi altres candidatures, i totes són respectables. En una institució no hereditària (com ho seria una empresa familiar o una monarquia), és lògic que quan hi ha un canvi a la presidència pugui haver-hi diversitat de propostes a sobre de la taula. Si a les esquerres s’hagués de demanar permís per presentar una candidatura, avui Pedro Sánchez no seria President del Govern, ni Podemos hauria portat la generació del 15-M de les places a les institucions.

Seria millor que la renovació es fes d’entrada per consens (i hi ha converses en aquest sentit, que tant de bo fructifiquin), però si no és així, el tarannà dialogant de la Blanca i l’Albert garanteixen que comptaran amb tothom en cas de ser escollits.

L’esquerra no va sobrada de personalitats del món professional i de la cultura que assumeixin un compromís. Tothom els hi hauria d’agrair a la Blanca i l’Albert el pas que han donat (tant si els voten com si no), que no tenien cap obligació de donar, i que els donarà bastants maldecaps. Però s’ho han pres amb entusiasme, i estan posant el seu talent, la seva experiència i el seu prestigi al servei de l’enfortiment de la principal associació del federalisme català. Són patrimoni de tota l’esquerra federalista, no només dels qui recolzem la seva candidatura. Aplaudim la seva valentia, que creiem que aporta aire fresc a la societat catalana. Igual que en qualsevol altra candidatura que sorgeixi, presentar-se a aquesta responsabilitat és una contribució voluntària a un bé col·lectiu, que és la qualitat democràtica.

Ens queixem sovint de la mandra que paralitza a molta gent que podria ser útil. O dels dubtes de les persones més vàlides. En aquest cas, ni dubtes ni mandra: dues persones d’una gran vàlua, que no tenen res a guanyar-hi, han mostrat la seva disponibilitat, amb un equip fantàstic, i comptant amb tothom, per liderar una associació que ja és important, però que pot ser-ho molt més.

Trobem a faltar a la Núria Gispert Feliu, però intentem ser fidels al seu llegat, ara fent costat a aquest intent ambiciós de renovació intergeneracional. Creiem que això la faria feliç. 


Marcel Vidal Calzada

Francesc Trillas Jané

Barcelona, 18 d’abril de 2022


domingo, 10 de abril de 2022

Catalunya, engranatge d'un sistema federal

Molta gent a Catalunya s'omple la boca amb la paraula país: un "projecte de país", "el país necessita", etc. Cap problema, "paese" a Itàlia significa poble, i crec que a l'Empordà encara es fa servir en aquest sentit (fins i tot quan Lluís Llach diu "el meu país és tan petit", em sembla que es refereix a Verges, el poble on un parent seu va ser alcalde franquista -cap problema, un parent meu també ho va ser d'un altre poble, una afectació comuna a Catalunya, on va haver-hi centenars de catalans de vuit cognoms alcaldes franquistes). Com la paraula nació, cadascú la fa servir com millor li agrada. Són paraules polisèmiques i cadascú s'agafa al significat que més li convé.

Ara bé, aquells que la fan servir pensant-se que Catalunya és quelcom especial, com orbitant més enllà de la lògica de les coses reals, cometen un greu error. I malauradament, em fa l'efecte que hi ha moltes persones que a la darrera dècada han caigut víctimes d'aquesta fal·làcia. Si fóssim conscients de l'autèntica dimensió de les coses, potser seríem capaços de gestionar millor la realitat, i treure millor partit de les nostres oportunitats com a comunitat (com a grup, com a societat, com a "país"...).

El cert és que Catalunya és un engranatge, una peça més d'un sistema complex. Un engranatge que forma part d'un estat membre de la Unió Europea, anomenat Espanya, amb la resta del qual ens uneixen lligams de parentiu, comercials, culturals, històrics i geogràfics. Una Unió Europea que és el principal espai de llibertat, prosperitat i benestar del món, i que cada vegada més posa els recursos en comú per fer front a desafiaments comuns, un dia una pandèmia, un altre dia una guerra a les seves fronteres, i cada dia la lluita contra les desigualtats i el canvi climàtic.

Si fóssim més conscients del biaix fortament federalista que té la realitat (per analogia amb el que l'economista Krugman anomena el liberal bias de la realitat econòmica -traduïr liberal per progressista sisplau), perdríem menys el temps. Catalunya podria jugar un paper molt important com a operador en aquest sistema federal complex, en aquesta democràcia multinivell on cada vegada més s'han de mancomunar els recursos. La Generalitat, l'administració més important que opera a Catalunya (si bé no l'única), podria jugar amb el seu poderós pressupost i les seves importantissimes competències, un rol crucial en aquest sistema, si prengués consciència de la importància de comptar amb aliats, de cooperar, de posar en comú plans i recursos.

Raimon Obiols ho ha explicat en el seu recent llibre "El temps esquerp" i en la seva exemplar entrevista al Canal 3.24: va fer més la Mancomunitat de Prat de la Riba en pocs anys i competències que la Generalitat contemporània en ja més de quatre dècades, i un abundant paquet competencial i pressupostari. Potser si baixéssim del núvol i toquéssim de peus a la terra federal, els recursos estarien més ben emprats.