domingo, 28 de febrero de 2021

I si sortegem la presidència del Barça?

Quan era jove i era soci del Barça, vaig poder votar una sola vegada per la presidència i vaig votar nul. Cap de les dues candidatures (un constructor que acabaria a la presó i un pujolista), no eren del meu gust. Si després hagués seguit sent soci, hagués tingut l'opció de votar diverses vegades, i no crec que la meva decisió hagués canviat. Les restriccions que tenen els socis i sòcies "normals" per aspirar a la presidència fan que el ventall que s'ofereix estigui restringit a un perfil molt estret de persones, totes elles vinculades a l'alta burgesia catalana, la classe social que més ha vist fracassar els seus projectes sòcio-polítics els darrers anys i dècades.

Aquesta restricció ve donada pel sistema d'avals, pel qual les directives que es presenten han d'avalar un percentatge (15%) del pressupost d'ingressos del club, que en aquest cas és el club amb més ingressos del món. És una regulació que no serveix per a l'objectiu que la va justificar, que és castigar la mala gestió. La gestió ha estat nefasta (avui el Barça és un club econòmicament enfonsat, com ho estava als anys 1970 i com el va deixar Laporta al final del seu primer mandat); és a dir, el sistema no ha impedit la mala gestió. I aquesta no és castigada, perquè ni Bartomeu ni Laporta que se sàpiga s'han hagut d'escurar la butxaca per la seva mala gestió. L'únic efecte de la mala gestió és impedir que la gent normal pugui aspirar a la presidència. En el capitalisme normal, degut a la institució de la responsabilitat limitada, qualsevol pot posar en marxa una empresa sense comprometre tot el seu patrimoni; però això no passa en els clubs que no són societats anònimes esportives, que acaben tan mal gestionats com aquestes.

A sobre, els candidats a president competeixen a la campanya per veure qui la diu més grossa, pressionats pel populisme del futbol. El president guanyador estarà pressionat per renovar indefinidament a Messi, i fitxar tant Halland com Mbappé, els grans jugadors del moment. Que això no té ni cap ni peus, no ho llegireu a la premsa local, però sí al New York Times o al Financial Times, o ho sentireu a la CNN o la BBC, atents al disbarat econòmico-esportiu que es perpetra en aquest club emblemàtic.

Una solució seria mirar a l'Atenes clàssica o a la Florència medieval (o a l'elecció de les meses electorals en l'actualitat), i sortejar la presidència del Barça per un període limitat inferior a l'actual, entre aquelles persones sòcies que tinguin un mínim nivell educatiu i una edat mínima. Això seria un sistema molt més equitatiu, i el risc d'una mala gestió no seria superior a l'actual. La presidència lògicament hauria d'estar controlada per un sistema de pesos i contrapesos, amb un òrgan senatorial composat per antics dirigents i esportistes emblemàtics, així com membres de la societat civil, semblant als consells socials de les universitats.

En el sistema actual, un pool molt reduït de candidats amb interessos econòmics i polítics competeixen en un sistema que està molt lluny de ser ideal. Pel Teorema de la Impossibilitat d'Arrow sabem que no hi ha un sistema de votació ideal. Però l'actual on es poden presentar tres persones de perfil semblant i guanya el que té més vots a la primera (sense que calguin dues voltes, ni valgui votar rànkings) pot donar lloc a la victòria del més indesitjat dels tres. Això passaria per exemple si un té el 40% dels vots, però és el menys desitjat pel 60% de les persones que votin. No sé si això passarà, però amb el sistema actual podria passar.

Òbviament, ningú farà cas d'aquesta suggerència, però potser algú reflexionarà sobre el disbarat del sistema actual, i sobre l'enorme cost econòmic i esportiu que implica.

domingo, 21 de febrero de 2021

L'esquerra del segle XXI, serà federalista o no serà

No hi ha programa progressista creïble al segle XXI sense federalisme i sense federalistes. M’explico (o ho intento): qualsevol programa polític, del centre-dreta a l’extrema esquerra, que defensi alguna intervenció del sector públic a l’economia (de menys a més), ha de tenir en compte que aquesta intervenció avui dia ha de ser una intervenció multinivell. Amb més raó les forces que defensen una intervenció important, sòlida, més gran que el que han viscut fins ara les societats capitalistes. Ho saben des de Ramon Marimon i Andreu Mas-Colell, fins a Lluis Rabell. Per combatre les pandèmies, el canvi climàtic, o les desigualtats, es requereixen governs cooperatius d’alta capacitat a tots els nivells, amb poder per aixecar impostos, i amb un control democràtic (a diferència de les confederacions, on hi ha nivells controlats per altres governs, però no per la ciutadania). Hi ha forces polítiques que puntuen alt en els “check lists” que fan alguns exemplars lobbies progressistes temàtics (cobre fiscalitat, habitatge, medi ambient, lluita anti-pobresa, educació), però després recolzen presidències de dretes, o s’emboliquen en moviments sobiranistes que frenen la necessària coordinació federal amb Espanya, Europa i el món. Aquests “check-lists” convidria que tinguessin un darrer ítem, que fós “credibilitat federal”, és a dir, capacitat de bastir aliances, de coordinar-se amb altres jurisdiccions, d’avançar en estructures institucionals que de veritat ajudin a resoldre els grans problemes de la humanitat (això és el federalisme avui, més que canvis constitucionals, per altra banda necessaris i més que treballats i a punt per quan hi hagi consens i ganes, a Espanya i Europa). Això avui a Catalunya vol dir un govern responsable a la Generalitat coordinat amb els ajuntaments, vol dir estratègia de co-governança a Espanya, vol dir aprofitament i continuitat dels fons i la mutualització del deute a Europa, i vol dir reforçament de les instàncies de govern mundial democràtic, com l’Organització Mundial de la Salut.

Però no només cal un reconeixement verbal de la importància del federalisme, que també. Cal que aquest vagi acompanyat d’un reconeixement d’aquelles forces que han fet bandera del federalisme des de fa dècades, i que avui en segueixen fent. Demonitzar el PSC no només és intentar crear un cordó sanitari (segurament inútil, perquè la ciutadania el rebutja) contra la socialdemocràcia, sinó també contra la força que més ha treballat i treballa a Catalunya per una evolució federal de l’Espanya autonòmica i de l’Europa unida. Ja en els anys 1940, el Moviment Socialista de Catalunya (un dels embrions de l’actual PSC) tenia com a lema del seu òrgan d’opinió (L’Endavant) “Federació, Democràcia i Socialisme”. El PSC actual té el mateix òrgan d’opinió amb el mateix lema, organitza convencions federalistes cada any a través de la seva fundació, i promou els valors de la unió en la diversitat a Espanya (presidint el Congrés de Diputats, dirigint el ministeri de… federalisme!) i a Europa (amb membres del partit al Parlament Europeu i a la Comissió Europea). Es pot construir un programa progressista potent a Catalunya sense aquest bagatge? 


L’excusa dels dirigents d’ERC per participar del ridícul cordó sanitari al PSC és que el PSC avui no té res a veure amb el PSC del passat, perquè “els bons i catalanistes” del PSC ara estan a ERC. És veritat que alguns quadres socialistes del passat ara estan a ERC o a la seva òrbita (o alguns a Junts, en un salt difícil d’explicar). Però són pocs i no eren especialment influents al PSC, més aviat alguns han adquirit notorietat, o els hi han donat, pel canvi de partit, més que per qualsevol altre mèrit. En realitat, el PSC és el partit que menys ha canviat des de 1980. Al 2021 amb Salvador Illa, ha tret el mateix número d’escons, i distribuits quasi igual per províncies, que a 1980 amb Joan Reventós. Com diu la Reina Roja a “Alícia…”, de vegades cal córrer molt per seguir al mateix lloc. Al 1999, per agafar unes eleccions entre les de 1980 i les de 2021, l’any de més suport al PSC en unes autonòmiques, vam treure més escons (coaligats amb Ciutadans pel Canvi i ICV), però el percentatge del total d’escons per demarcacions també va ser el mateix (veure taula al final del post). Deixo a les noves generacions de la politologia fer el mateix exercici per seccions censals, però la hipòtesi de partença hauria de ser que el vot del PSC barri per barri ha canviat poc en termes relatius. I sí, el vot nacionalista/independentista se segueix concentrant a les zones riques i d'origen català (no massa transversalitat). A alguns els sorprèn ara això, perquè hi ha més gràfics i big data, però sempre ha estat així. I que la causalitat no vagi necessàriament de ser ric a votar indepe (la causalitat en termes històrics és quelcom complex), no vol dir que el suport dels relativament rics no tingui implicacions per al "procés". Els més rics tenen més recursos per mobilitzar-se, per imposar les seves preferències de tot tipus, i no ha d'estranyar a ningú que quan arribin a llocs de poder defensin els seus interessos de classe en tots els terrenys. Potser per això la despesa social a Catalunya la tenim com la tenim.

És curiós que ERC i alguns portaveus mediàtics i acadèmics que repeteixen les seves consignes, diguin que el PSC ha canviat molt... l’ERC que ha passat per tot l’espectre ideològic amb Barrera, Hortalà, Colom, Carod i Junqueras, per no anar més enrera en el temps. 

Número d’escons del PSC i distribució geogràfica

 

Número d’escons (B,T,L,G)

Percentatge d’escons (B,T,L,G)

1980

33 (22, 4, 3, 4)

100 (66, 12, 9, 12)

1999

51 (35,6, 5, 5)

100 (69, 12, 10, 10)

2021

33 (23, 4, 3, 3)

100 (69, 12, 9, 9)

Font: Viquipèdia. B, T, L, G són Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona



jueves, 11 de febrero de 2021

No es pot esperar més per passar pàgina

Per molt que t’hi acabis acostumant, el cost social i econòmic del declivi que viu Catalunya, i el deteriorament de les seves institucions d’autogovern, van pesant com una llosa. Ens podem explicar les històries que volguem, però convé mirar la realitat cara a cara.

No és veritat que Torra (que no va ser un qualsevol, sinó president de la Generalitat) sigui l’únic que ha incitat una insurrecció, quan va animar a assaltar el Parlament. La intimidació i l’assenyalament continuen fins a dia d’avui, encara que sigui entre persones que en el passat compartien coses junts i s’estimaven.

No és veritat que no hi hagi una proposta sobre la taula per part dels federalistes per millorar les relacions amb la resta d’Espanya. Si aquesta potser s’ha expressat amb timidesa en el passat, ara té contorns força clars: co-governança, fons europeus, millor finançament, inversions, aturar el dumping fiscal, més de 40 punts pel retrobament, recuperar lideratge, posar persones de servei públic al govern, o negociar canvis per acord ampli dintre de la llei. S’hi estarà més o menys d’acord, però la proposta hi és, i a diferència de la proposta rival (l’independentisme màgic) és realista i viable.

A Can PSC hem calcul·lat que en 4 anys es poden destinar gradualment més de 1100 milions anuals que avui es gasten en despesa supèrflua i improductiva, a les prioritats socials, i molt especialment a reforçar la sanitat pública, que les retallades dels governs nacionalistes han deixat en els ossos. Aquesta despesa supèrflua i improductiva inclou replantejar TV3, no per tancar-la, però sí per refundar-la perquè sigui una TV pública de qualitat, amb un cost semblant al de la TV basca (que és de la meitat).

Podem estar 4 anys més igual? El procés es va acabar el 2017, només queda agror i mal rotllo per part dels seus protagonistes. Se’ls va avisar, se’ls va intentar ajudar a no trencar l’estat de dret, ara se’ls pot ajudar a sortir totalment de la presó, dintre de les regles del mateix estat de dret.  Després de la tardor de 2017, només hi ha hagut un epíleg totalment improductiu. Potser prou. El procés ha fracassat i volen seguir governant junts, només perquè són independentistes, encara que no tinguin ni idea de com fer realitat el seu projecte en l’Espanya de la Unió Europea, la zona euro i l’espai Schengen.

Com es demanava des de molts sectors, el PSC ha anat a per totes; ara no només hi ha una alternativa sòlida, sinó que aquesta està representada de la millor manera possible, amb el millor candidat possible i amb la campanya més professional i amb un missatge més clar que ha fet mai el PSC. Aquesta candidatura és recolzada des de López Bulla i Rabell fins a Ignasi Guardans, passant per quadres i votants fins ara de Ciutadans.

No és que el procés hagi estat un desastre i a més la gestió hagi estat pèssima, és que les dues coses van lligades. La gestió ha estat pèssima perquè s’ha prioritzat la utilització de les institucions per recolzar una insurrecció il·legal. No pot ser que a Catalunya estigui suspesa la rendició de comptes.

La retòrica suposadament progressista no pot seguir amagant la realitat d’uns governs que han menystingut el prestigi d’allò col·lectiu i que han devaluat les polítiques socials (pot la premsa seguir-li dient “anti-capitalista” a la CUP, ara que diuen que volen governar amb Canadell i Tremosa?)

Contra el que diuen alguns, no es tracta d’anar a la "Iaia Costurera" i fer un “apaño” per 15 anys, es tracta d’insertar definitivament Catalunya en posicions de lideratge a Espanya i Europa, per fer junts camí en un món cada vegada més interdependent. O de no fer-ho, i de seguir rodolant acceleradament cap avall pel pendent de la decadència econòmica i el malestar social.

No es pot esperar més per passar pàgina. Jo ja he votat per correu perquè Salvador Illa sigui President. Espero que molta gent faci el mateix aquest diumenge.


viernes, 5 de febrero de 2021

Cataluña necesita grandes empresas

La confluencia de las dos almas del independentismo (la comunitarista y la neoliberal) en ocasiones tiene consecuencias letales para la economía catalana. Ambas almas cruzan las fronteras de los partidos, y a veces aparecen flashes de ellas en la misma persona, especialmente en algunos exponentes de JxCAT. El alma comunitarista pretende resolver el trilema de Rodrik (entre globalización, soberanía nacional y democracia, hay que elegir dos), rechazando la globalización. El alma neoliberal lo resuelve rechazando la democracia, no explícitamente por supuesto, pero sí como consecuencia de priorizar la atracción de factores de producción, acercando para ello el modelo al de un paraíso fiscal si hace falta, como denuncia Piketty en su libro “Capital e Ideología”, que tiene un capítulo titulado “La Trampa de la Identidad”, donde habla de Cataluña. En 2017, a los comunitaristas les importó poco que las astucias de los neoliberales (confiados en que el capital iba a aplaudir sus bromas con el estado de derecho) terminaran con miles de empresas enviando su sede social fuera de Cataluña, entre ellas algunas de las principales empresas catalanas, como Banco Sabadell, Bancaixa o Planeta.

En la actual campaña electoral, la CUP dice que los fondos Next Generation EU no deben implicar a ninguna gran empresa, y la candidata Borràs de JxCAT dice que prohibirá la contratación con empresas del Ibex-35. Todo ello en el marco de una gran confusión y en medio de contradicciones, porque en los planes que el gobierno catalán ha presentado, en plena campaña electoral y sin concertar con agentes sociales y ayuntamientos, para los fondos Next Generation EU, sí aparecen proyectos que implican a empresas del Ibex-35.

El PIB per cápita de la Unión Europea (medida en los 27 países tras la salida del Reino Unido) superó al de Cataluña en 2019. En concreto, el de la UE fue de 31.160 euros, mientras que el de Cataluña fue de 31.119 euros por habitante. Según Javier G. Jorrín, El valor añadido del sector manufacturero desde 2016 a 2019 creció algo menos de un 4%, cifra que está muy lejos de la media nacional, del 7%, y de otras regiones líderes en la industria. Por ejemplo, la producción de la industria manufacturera navarra creció casi un 15% en este periodo, la madrileña, un 9,5% y la vasca, un 7%. Hemos perdido, en 10 años, el 2% de población ocupada en el sector industrial debido al cierre o traslado de empresas a consecuencia de la falta de apoyo económico y de políticas de impulso a la industria de los gobiernos independentistas. En 2010, la población ocupada en el sector industrial era 19'3%, hoy el 17'5%. Más de 6.000 trabajadores perdieron su empleo en despidos colectivos el 2019, cifra que casi multiplica por tres los afectados el año anterior. El número de trabajadores afectados por algún expediente (extinción, suspensión o reducción de jornada) se eleva hasta los 10.059 en 2019, casi el doble que en 2018 (5.631). El sector industrial de la automoción es uno de los más afectados. La Inversión extranjera de 2020 (1.684M € a falta del último trimestre) ha caído a los niveles de 2012, la más baja de la última década con 2.729M €. Estas cifras son del Idescat, la oficina oficial de estadística de la Generalitat. Por supuesto, es difícil establecer causalidad, pero las tendencias son preocupantes.

Cataluña necesita empresas pequeñas, medianas y grandes. Necesita empresas públicas, privadas y cooperativas. Como se explica en el e-book “La Economía” con el que cada vez se enseña más economía en nuestras facultades, si un marciano viniera a la Tierra, no vería un enorme mercado manchado por pequeños puntos llamados empresas, sino que vería unas grandes, pequeñas y medianas manchas llamadas empresas conectadas por unos vínculos de mercado entre ellas, y con los consumidores. Las empresas son una parte fundamental de nuestra economía y de nuestra sociedad, es donde conviven personas trabajadoras, desarrollan cuando pueden sus proyectos de vida y construyen una identidad y una auto-estima. Las sedes de grandes empresas, además, suelen implicar una externalidad positiva para el territorio que las acoge, que incluye pero va más allá de la recaudación impositiva.

La gran empresa está en cambio, precisamente por la globalización y por la irrupción de las nuevas tecnologías, que flexibilizan la cadena de valor y que diluyen las fronteras de la organización. Y en algunos casos, por desgracia demasiado poco frecuentes de momento en nuestro país, está también en proceso de realizar una cierta autocrítica, por su contribución a “males públicos” cono la desigualdad o la degradación medioambiental. La solución obviamente no es la fobia a las empresas, sino el debate público y el impulso a nuevas ideas que permitan que nuestras empresas contribuyan a una sociedad mejor.

En conjunto la distribución de empresas por tamaños en España es un lastre para la productividad de la economía; los datos por países y para España muestran claramente que la productividad media crece con el tamaño y en España la proporción de empresas con 50 o menos trabajadores es considerablemente más alta que en los países de más productividad como Alemania, Francia y el conjunto de países del norte de Europa.

Ahora bien, no se puede decir que haciendo a la empresa grande por alguna vía administrativa se va a mejorar la productividad. La causalidad probablemente va de la productividad al tamaño, y no al revés. Pero sería un error frenar en un territorio proyectos de empresas que han llegado a ser grandes, cuando precisamente hay un déficit de grandes empresas. Para articular políticas de concertación empresas-gobiernos, las empresas grandes que lo son por su demostrada eficiencia serán en general un buen socio, especialmente cuando se trata de articular planes en un período relativamente corto de tiempo y con urgencia.

Los administradores públicos deberían facilitar las cosas a empresas que estén dispuestas a aportar proyectos que beneficien a la gente que vive en el territorio, y que respeten la concertación social y la labor sindical. Y a cualquier empresa que sea capaz también de impulsar proyectos interterritoriales.

No nos hagamos más daño.