jueves, 23 de octubre de 2014

La tragicomèdia pitarresca no acabarà

"Què creus que passarà?"  "Com creus que acabarà això, tot plegat?" Són preguntes que em fan tot sovint, que es fan tot sovint a Catalunya. Jo tendeixo a no fer-les, perquè no crec en els astròlegs ni gaire tampoc en les prediccions polítiques.
En primer lloc, crec que "això" no acabarà. Que després d'un dia en ve un altre, i que ens hem de preparar per dècades d'enfrontament entre els nacionalismes (en una ribera: o sigui, els defensors de l'estat nació i de la sobirania monista) i el federalisme (en l'altra ribera: o sigui, els defensors de les sobiranies compartides i solapades).
En segon lloc, crec que l'important no és saber què pensem cadascú de com acabarà, sinó quines decisions morals prenem cadascun de nosaltres: l'important en democràcia és "què vols tu que passi" i fer sentir la teva veu.
En tercer lloc... com si no hagués passat res ja fins avui mateix! Les institucions d'autogovern per les que han lluitat tres generacions de catalans avui estan paralitzades i sotmeses a un govern que té com a prioritat el que Jaume Reixach ha qualificat correctament com a "tragicomèdia pitarresca". La situació del debat polític i intel·lectual a Catalunya fa pena; els mitjans de comunicació, especialment els públics, han perdut el sentit de la pluralitat i la decència; amics de tota la vida han deixat de parlar-se; qui va ser president de la Generalitat durant més anys confessa ser un defraudador, és presentat a la televisió privada com un mafiós, i a sobre no col·labora amb la justícia, ni ell ni els seus fills.
Els partidaris de l'independentisme racional i no identitari han acabat plorant d'emoció. Però això només ha acabat amb l'intent de presentar una cara racional. No ha acabat amb la tragicomèdia pitarresca.

domingo, 19 de octubre de 2014

Por un "marco legal estable" europeo en electricidad

El otro día participé en Barcelona en un debate con Jorge Fabra y Joan Batalla sobre la tarifa eléctrica, organizado por la Asociación de Amigos de la UAB. Lancé una idea que no sé si alguien más recogerá, y que resumo a continuación. En los años 1980 en España se creó el "Marco Legal Estable" para frenar la crisis financiera que afectaba a las grandes empresas eléctricas. En el pasado más reciente, la UE hasta ahora ha dado demasiada discreción a los Estados miembro en electricidad (en comparación por ejemplo con telecomunicaciones), pese a los tres paquetes de directivas aprobados. Dados los inmensos retos de reformar un sector resolviendo al mismo tiempo cuestiones de eficiencia (asignativa y energética), problemas distributivos, retos medioambientales, e incentivos a la inversión, tratándose de sectores muy politizados, es dudoso que los estados-miembro de la UE individualmente puedan resolver satisfactoriamente los dilemas que se plantean. Además, hay externalidades inter-territoriales relevantes (interconexiones, compensación de shocks, cuestiones geo-estratégicas, cambio climático, etc) que hasta ahora no han sido abordadas con suficiente ambición.
A finales del siglo XIX, en Estados Unidos el locus esencial de la regulación en industrias de red pasó de los municipios a los estados por razones políticas (en la actualidad está pasando de los estados al nivel federal), porque la politización municipal hacía inviable la inversión y la solución conjunta de varios problemas: es un ejemplo de que estas razones pueden ser un incentivo poderoso para trasladar la soberanía regulatoria a un nivel superior, que aunque no sea una panacea sea más eficaz a la hora de atender al interés general en la solución de dilemas complejos.
Una reforma razonable a nivel europeo debería trasladar más soberanía al nivel federal, y favorecer la entrada de nuevos competidores. Debería aspirar a una mayor integración y armonización continental, y comprometerse en objetivos de sostenibilidad financiera y medioambiental, tras un debate que debería ser largo, democrático y transparente. Hay que crear un nuevo “marco legal estable”, pero esta vez a nivel europeo.

miércoles, 15 de octubre de 2014

No tots podem estar a l'alçada de Dion

Quan el líder liberal federalista Stephane Dion va estar a Catalunya fa uns mesos ens va dir que ell sempre havia estat atacat amb duresa pels seus ideals per part de sectors nacionalistes, contra alguns dels quals el combat podia arribar a ser desagradable, donada la seva tendència a dividir i radicalitzar la societat i fugir del diàleg i la concòrdia com de la pesta. Però també ens va dir, ho recordo perfectament, que hem de defensar els nostres arguments, que són molt poderosos, "with grace" (jo vaig parlar amb ell en anglès), és a dir, amb elegància. Jo haig de reconèixer que de vegades no estic a l'alçada en aquest sentit. Tendeixo a indignar-me amb una certa facilitat i em costa mantenir la calma. L'altre dia a un senyor de l'Ateneu, que em va dir que amb els espanyols era poc menys que impossible entendre-s'hi, li vaig deixar anar un sermó en un to una mica elevat que sens dubte no assolia els estàndards del Sr. Dion. Li vaig dir que em semblava greu el que havia dit, perquè implicava fer uns supòsits inquietants sobre la genètica o els cromosomes dels espanyols. Podia haver afegit que molts d'ells són parents de més de la meitat dels catalans, o que de vegades també sembla molt difícil entendre's amb molts catalans, però la qüestió no és el que li vaig dir o el que li podia haver dit, sinó com ho vaig fer. Em costa molt parlar amb calma monacal, a l'estil del mestre de Kung-Fu. A l'escriptor mexicà Héctor Aguilar Camín li vaig llegir una vegada l'expressió "no tenemos de la mosca la voluntad tenaz". De forma semblant podríem dir "no tenim d'en Joan Botella la relaxada calma", com es dedueix d'aquestes fantàstiques declaracions en vídeo. Ahir tampoc no vaig estar a l'alçada quan vaig rebre un anunci del "Moviment Avancem" anunciant un acte del meu amic Joan Ignasi Elena amb Oriol Junqueras i Agustí Colomines titolat quelcom així com "Cridats per la Història". La meva reacció immediata, incorrecta, va ser respondre el mateix email amb un text que deia "patètic". És el Colomines de la Fundació de CDC? Com es pot haver passat del PSC de Joan Reventós, Xavier Soto i Raimon Obiols a això, sense passar com a mínim per un període de transició a Iniciativa? És igual, no s'ha de contestar d'aquesta manera. Em vaig contenir més quan em van explicar que Ernest Maragall feia un acte a Brussel·les amb Ramon Tremosa i un membre del grup Wilson d'economistes neoliberals independentistes. No devia ser un acte de consens pel dret a decidir, perquè Ernest Urtasun no hi estava anunciat. Es tracta doncs d'un acte independentista, ras i curt, sense que importi fer-ho al costat de polítics i intel·lectuals obertament de dretes. En aquest cas vaig aconseguir contenir-me. Però em costa molt... Demano perdó a tots els que es puguin sentir ofesos. Tenen raó, els nostres arguments són prou forts per defensar-los amb elegància.

martes, 14 de octubre de 2014

La perspectiva dels amics valencians i balears

Ahir a l'Ateneu Barcelonès vam celebrar un acte sobre el federalisme plurinacional. Amb l'excusa del llibre "Economia d'una Espanya plurinacional", en Josep M. Carreras de l'Ateneu i jo mateix, vam convidar dos ex-consellers de finances dels respectius governs autonòmics, el valencià Vicent Soler i el balear Carles Manera. Igual que els autors del llibre, Manera i Soler tenen en comú que han compatibilitzat al llarg de la seva trajectòria el treball a l'administració fruit del seu compromís polític progressista, amb el treball acadèmic com a professors d'universitat. Els dos ex-consellers van manifestar la seva total sintonia amb la idea federal d'una Espanya pluri-nacional i d'una Europa integrada sense fronteres que deixi enrere els estats-nació avui obsolets, i es van estendre en els perjudicis que les polítiques dels respectius governs autonòmics del PP han causat en les seves comunitats. Van posar de manifest que una hipotètica independència de Catalunya seria una molt mala notícia per als sectors valencians i balears que treballen per la dignitat de la llengua catalana i per superar els problemes comuns que ens afecten fruit de les imperfeccions del nostre sistema autonòmic. La presència i les paraules de Manera i Soler desmentien radicalment dos tòpics avui molt estesos a Catalunya. En primer lloc, que no hi ha federalistes més enllà de l'Ebre. I en segon lloc, que el PP i el PSOE representen el mateix, especialment pel que fa al centralisme. Vet aquí dos acadèmics que han ocupat responsabilitats polítiques importantíssimes en governs socialistes i que es manifesten obertament, quasi desesperadament, a favor del federalisme pluri-nacional.

viernes, 10 de octubre de 2014

Contra los y las profetas del siglo XXI

Hace poco cuando conocí al euro-diputado Ramón Jáuregui, le tuve que explicar que la Sra. Forcadell y la Sra. Forcades no eran la misma persona. Pero la verdad es que no me extraña que anduviera confundido, y no sólo por la similitud del apellido. Me preguntó en concreto si era verdad que la líder de la Asamblea Nacional Catalana (ANC) era una monja. Pero la líder de la ANC es la Sra. Carme Forcadell, y que yo sepa no es monja.
La Sra. Teresa Forcades es una monja que se hizo famosa hace unos años por difundir una serie de vídeos contra los lobbies farmacéuticos, causa por otra parte enteramente loable. Su fama la llevó a expandir sus intereses y a fundar un movimiento llamado “Procés Constituent”, del que últimamente se había hablado poco. La hermana Forcades fue de nuevo de actualidad (al menos, para los descreídos como yo) ayer, cuando apareció en El Pais que apoyaba remedios supuestamente milagrosos, pero al parecer muy peligrosos, contra el virus del ébola: “La monja Forcades está promocionando los MMS (miracle mineral solution, siglas en inglés) para tratar la malaria y ahora el ébola, un medicamento ilegal y peligroso que, según la Agencia Española del Medicamento, puede poner en riesgo la vida del paciente". Mi temor es que igual que defiende utilizar remedios tóxicos contra el ébola, si sus remedios políticos no serán igualmente tóxicos y engañosos. Y me sabe mal decirlo, porque sé que personas buenas han creído en ella en la vertiente política, como Arcadi Oliveres, un profesor honrado en todos los sentidos de quien a veces discrepo, pero a quien respeto.
Igual que en la propagación de los virus, en la esfera política y social se viven situaciones dramáticas que causan gran desasosiego entre la ciudadanía (la crisis, la corrupción) y algunos pueden aprovecharse vendiendo recetas milagrosas. Como en la lucha contra los virus, lo que salvará vidas y sociedades a la larga será el trabajo paciente de las personas y colectivos que mantienen la serenidad y siguen líneas de conducta serias sin pretender engañar con respuestas aparentemente sencillas ante problemas complejos.
Me refiero a personas como Silvia Paneque, la nueva candidata del PSC a la alcaldía de Girona, a la que conocí ayer, y que me causó una muy buena impresión. Una persona que encarna una renovación creíble, con una trayectoria profesional fuera de la política, que no se suma a ningún carro populista, que lee y hace leer a sus hijos. Una candidata decente en definitiva, que además es agradable y comunica bien. Me vinieron ganas de empadronarme en Girona. Curiosamente, los supuestos críticos del PSC no apoyan a la que probablemente sea la mejor candidata del PSC en muchos años, sino que, unos irán en la lista de ERC (el partido que con CiU gobierna Cataluña privatizando la sanidad y segregando la educación) y otros traman perpetrar una candidatura llamada nada más y nada menos que “Moviment Catalunya”. Supongo que si fuera “Movimiento España”, o “Movimiento Serbia” o “Movimiento Padania” nos daría miedo.

martes, 7 de octubre de 2014

El 9-N, la manipulació de la democràcia i les ciències socials

La dimissió del professor Quim Brugué com a membre de la Comissió de Control de la consulta del 9 de Novembre, argumentant que aquesta consulta estava mancada de garanties democràtiques, ha posat de manifest quelcom que diversos observadors venen apuntant des de ja fa temps: la manipulació de la democràcia que encobreix una campanya que es fa en nom d'ella. Un aspecte d'aquesta manipulació, encara que no l'únic, és, tal com s'ha plantejat aquest procés, com es pretenen convertir en preferències d'un poble (d'un col·lectiu) les preferències individuals reals dels seus membres. Pau Marí-Klose va ser el primer que va analitzar la possible consulta a la llum de la teoria de l'elecció social. Va posar un exemple numèric en què donades tres opcions possibles, la votació entre parells d'aquestes opcions no dóna lloc a una opció estable: el guanyador depèn de quines dues opcions es comparen o de l'ordre amb què es comparen. En el seu exemple, tot i que el federalisme guanyaria a la independència, aquesta guanyaria al status quo. Crec que quan Marí-Klose va escriure el seu article, encara no es coneixia la pregunta encadenada que van acordar els partits pro-consulta. Per altra banda, en l'exemple d'aquest sociòleg, quan es preguntava entre status quo i model federal, una majoria, per poc, preferia el status quo. Aquest detall és el que donava lloc a unes preferències col·lectives inestables, que depenien de què es preguntava exactament. És una paradoxa que coneixen els bons estudiants d'economia i de ciència política: en alguns casos, les preferències individuals transitives (és a dir, que cada individu pot ordenar en un rànking) poden donar lloc a preferències col·lectives no transitives (és a dir, que no es poden ordenar de forma estable). Víctor Lapuente i Alberto Penadés van argumentar que ells també creien que l'opció federal guanyaria a l'opció independentista, igual que en l'exemple de Marí-Klose, encara que la minoria més gran tingués l'independentisme com a primera opció. Lapuente i Penadés van afegir que creien que el federalisme també guanyaria al status quo, a diferència de l'exemple de Marí-Klose. Això elimina la no-transitivitat col·lectiva, i converteix el federalisme en el que s'anomena un "guanyador de Condorcet", és a dir, un guanyador estable, cosa que es produeix per la distribució exacta que tenen les preferències, perquè la qüestió és unidimensional i perquè el federalisme és l'opció preferida pel votant medià, el que es troba en mig de la distribució. Lapuente i Penadés deien que en un sistema de votació amb tres opcions on els votants puntuen les tres opcions, l'opció federal seria la guanyadora, si partíssim de preferències en les franges que donen les enquestes habituals. Recentment Arseni Gibert, també utilitzant un exemple numèric on els votants tenen preferències per tres opcions, remarcava que amb el sistema de pregunta encadenada, amb un 35% d'electors partidaris de la independència com a primera opció, aquesta podia ser la guanyadora de la consulta tal com està plantejada, per exemple si el 15% de partidaris del status quo és eliminat per contestar No a la primera pregunta. Val a dir que un exemple d'això és que a Escòcia, amb la pregunta catalana, hauria guanyat la independència segur. L'Arseni donava en el clau de com un tipus de pregunta que s'ha venut com intentant donar representació als partidaris d'algun tipu de tercera via, en realitat el que fa és aplanar el camí cap a la independència ("autopista cap al si" en deia algú). L'Arseni no tenia en compte altres possibilitats interessants que podien haver complicat l'anàlisi i que operen en direccions diverses, com que alguns partidaris de la tercera via podrien preferir la independència al satus quo, o que alguns (com jo o en Rafael Jorba) votaríem en blanc o ens abstindríem a la primera pregunta (perquè no l'entenem) i això ja ens exclouria de la segona, amb la qual cosa potser l'Arseni estaria infravalorant el nombre d'afectats pel sufragi censitari que implica aquest encadenament tan poc democràtic.
De totes maneres, aquestes tres anàlisis, tan il·lustratives i valuoses, i tan reveladores dels problemes democràtics de la consulta, tenen en comú que parteixen dels supòsits que les persones tenen preferències estables sobre aquesta qüestió, i que les opcions que se'ls planteja són clares. No crec que siguin supòsits massa realistes. Les preferències són volàtils i manipulables, especialment per part de mitjans de comunicació sectaris i per formes d'intimidació social, velles i modernes. I les opcions són complexes, si atenem al fet que hi ha molts federalismes possibles i que hi ha moltes independències possibles, i el seu format final només es pot conèixer al final d'un acord elaborat. Per avançar, cal reflexionar sobre aportacions més recents de les ciències socials, sobre els costos de transacció en l'acció política, sobre com fenòmens que són multi-dimensionals poden semblar uni-dimensionals, sobre l'endogeneïtat i intensitat de les preferències, i sobre el domini del vot expressiu sobre el vot reflexiu. Crec que totes aquestes línies de reflexió encara donarien més la raó a Quim Brugué. I farien pensar sobre la conveniència de trobar una altra forma de decidir votant, que fós més estable, més indicutible, i que afavorís la convivència i no la imposició.

sábado, 4 de octubre de 2014

El davantal del carnisser

L'atzar ha volgut que al comprovar a Internet l'ortografia correcta de la paraua "davantal" em sortís la imatge d'un davantal amb els colors de l'estelada. En realitat jo volia explicar en aquest post per què alguns parlen de la bandera del Regne Unit ("the Union Jack") com "the butcher's apron" (el davantal del carnisser). Avui he coincidit en una sessió a la qual m'han convidat les Joventuts Socialistes, amb un representant de la campanya pel no al referèndum d'Escòcia, i ell ens ha explicat com els del "no", que com se sap van guanyar, no feien servir la bandera britànica perquè aquesta era coneguda per molts, sobretot escocesos catòlics d'esquerres amb connexions a la República d'Irlanda, com el davantal del carnisser. Ell ho explicava com a resposta a un comentari de la vice-secretària de la JSC, Arantxa Calvera, en el sentit que a Catalunya ens costava molt embolcallar-nos amb la bandera espanyola, per molt que sigui la constitucional. I així és, és la constitucional, però també té els mateixos colors que la bandera franquista, encara que tingui un escut diferent, i no té els mateixos colors que la bandera republicana, amb la qual sí que es van identificar la majoria dels catalans en el seu moment. No és que l'esquerra i els federalistes catalans no fem servir la bandera espanyola, és que no la fa servir ni el PSOE en els seus congressos. I això il·lustra una de les raons per les quals molts federalistes demòcrates preferim decidir d'una manera que no sigui haver de dir que no, ni que sigui guanyant, si ho hem de fer del costat d'un partit que encara no ha condemnat el règim franquista. Però és curiós com davantal a google em remet a una bandera estelada... Però encaixa, perquè l'animadversió que ens genera a alguns aquesta bandera, que se'ns està intentant imposar amb un abús intimidador de l'espai col·lectiu, és semblant. Posats a buscar símbols comuns, em quedo amb el gol d'Iniesta al mundial de Sudàfrica, o amb el record d'Ernest Lluch inaugurant un hospital en alguna ciutat espanyola. Unim-nos pel sí, pel si a l'entesa i a la fraternitat, pel si a una Espanya federal en una Europa federal democràtica i sense fromteres, pel si a la relativització de les sobiranies, pel sí a un món millor, pel si a lluitar de forma efectiva contra el canvi climàtic i les desigualtats.