lunes, 27 de junio de 2016

El somni de "la" sobirania produeix monstres

Les societats democràtiques en general i sobretot a Europa tenen dues grans opcions en la cruïlla actual: anar pel camí del federalisme o anar pel camí de l’estat-nació. I l’esquerra també té dues grans opcions: populisme o federalisme. No cometo la simplificació interessada d’associar populisme amb una sola força política. Hi ha populistes a diferents forces polítiques (amb diferents graus de densitat), i l’objectiu dels federalistes és fer de lobby perquè no triomfin. L’esquerra populista cau amb molta facilitat en el parany de recolzar fórmules que agraden molt als partidaris de conservar l’estat-nació com a unitat de referència en l’organització de les coses col·lectives, i reforçar així els marcs mentals que li donen robustesa. En els darrers dies, hem vist com alguns d’aquests marcs mentals quedaven molt mal parats arrel del referèndum del Brexit i el fracàs del Podemos liderat per Pablo Iglesias a les eleccions espanyoles (acabarà amb un “Pablexit”?). Les lliçons del que està succeint a Gran Bretanya són aclaparadores, i és d’esperar que serveixin per a fer refexionar a l’esquerra menys federalista de Catalunya i Espanya:

1. Els referèndums binaris de sobirania no serveixen per tancar res ni per donar tranquil·litat. A les discrepàncies de resultats per generacions (joves vs. vells), i per territoris clau, s’afegeixen l’efecte dòmino intern (Escòcia, Irlanda del Nord i Londres demanen estatus especials) i extern (ara cada nacional-populista vol el seu referèndum anti-europeu). Els que guanyen no se sap què proposen: ser com Noruega, com Suïssa, sortir però no tant…? Si se suposa que servia per decidir, no se sap què han decidit, i no se sap per què la “voluntat del poble” ha de prescindir de la voluntat del 48% dels votants.
2. Els nacional-populistes són fabricants sistemàtics de mentides i fal·làcies, com que hi ha una quantitat fixa de diners per repartir, que hi seguirà sent en cas “d’independència” i que aquesta ens permetrà quedar-nos un tros més gran. Als anglesos ningú els hi havia parlat de l’article 50 dels tractats de la UE (pel qual la sortida es negocia llargament), i van haver d’esperar al dia després del referèndum per descobrir que el lliure comerç amb Europa que diuen desitjar és incompatible amb barreres a la immigració. Ara alguns ja volen pedalar cap enrera.
3. Impulsar lògiques plebiscitàries de tipus identitari implica deixar el terreny adobat per a la proliferació d’estereotips i  prejudicis nacionalistes (o apelacions a la pàtria), on abunda la identificació dels traïdors, que en el millor dels casos són objecte de mobbying tuitàire i en el pitjor d’assassinats per part de fanàtics nacionalistes.
4. Simplificar o tergiversar la complexitat és una conseqüència inmediata de la lògica plebiscitària, que es nega a acceptar la realitat complexa. La mateixa paraula “independència” o el concepte “dia de la independència” o  “la desconnexió” són fal·làcies. Ara els britànics estan descobrint que el dia de la independència durarà com a mínim dos anys, si és que arriba. El món plebiscitari és el dels simplificadors, demagogs i oportunistes, regala l’escenari als pallassos i fa pensar als fanàtics que tenen raó. El menyspreu de les èlits intel·lectuals i els experts n’és la conseqüència.
5. Europa és una realitat institucional i econòmica complexa, i per tant complica totes les decisions, no com al Canadà, i encara ho fa més a la zona euro. I si deixem de mitificar els referèndums de Quebec, i de pas també el d’Escòcia? Llegiu The Morning After.
6. Els ambients plebiscitaris promouen il·lusions falses: recuperar el control, “la decisió de la teva vida”, la sobirania, "decidir", el demos, el subjecte polític... Tot això són categories pròpies de l’època d’esplendor de l’estat-nació, que grinyolen en la realitat del món global multi-identitari en flux continu d’avui.
7. La divisió dramàtica de les societats en els ambients plebiscitaris per raons d’identitat impedeix agrupar majories sòlides per aconseguir canvis igualitaris entre les persones. David Cameron i Artur Mas han aconseguit dividir profundament les seves societats i els seus principals partits polítics, incloent el seu propi. Els poderosos en realitat estan ben tranquils (fins que el pitjor és inevitable) perquè saben que així no es consoliden majories pro-distribució (veure l’últim llibre de Milanovic).
8. Una minoria gran però minoria al cap i a la fi (52% amb una participació menor del 75% és una minoria) controla l’agenda en els climes plebiscitaris, aprofitant-se de la imparcialitat (en el millor dels casos com a la BBC, a TV3 és pitjor) d’alguns mitjans entre la veritat i la mentida, i aprofitant-se de la dificultat de fixar normes clares. Els partidaris al Regne Unit de seguir a la UE van tenir més percentatge de vot que la suma de JxSí i la CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat que Junqueras i Puigdemont segueixen proclamant que tenen un “mandat democràtic”.
9. Líders suïcides borratxos d’hubrys com Cameron, Mas, Iglesias, poden conduïr les seves societats a carrerons sense sortida quan sobrevaloren les seves capacitats i creuen que poden controlar el futur. El que fan en realitat és arrossegar tota una societat cap a un cul de sac per intentar aconseguir un petit avantatge en el seu sector polític.
10. Una rebel·lió dels deixats de costat per la globalització no es pot confondre amb la carrera política d’oportunistes i cínics. La globalització produeix béns i mals col·lectius globals, que requereixen una socialdemocràcia global i modernitzada, on cada problema social s’abordi democràticament en el seu nivell rellevant.
La globalització produeix una sensació de falta de control democràtic que cal revertir amb un bon federalisme, és a dir, amb una bona democràcia multi-nivell. La sobirania no es recupera monopolitzant-la en un nivell, sinó exercint-la i compartint-la en tots els nivells rellevants. La “independència” del Regne Unit, d’Escòcia o de Catalunya no faria menys global el problema del canvi climàtic, ni el terrorisme internacional, ni les migracions, ni els refugiats, ni la concentració creixent de la riquesa, ni el frau fiscal. Sobiranistes i populistes: deixeu de mentir. Si ho seguiu fent, serà molt fàcil confondre-us amb Trump, Putin, Salvini, Wilders i Le Pen.

viernes, 24 de junio de 2016

La victòria del "procés" britànic

Blocaires molt més capacitats que aquest han qualificat el resultat del referèndum d'ahir al Regne Unit de "victòria del feixisme tou". Altres després de veure el descens de la democràcia a les clavegueres de la demagògia clamen per "no més referèndums". Ja fa unes setmanes els més observadors s'havien adonat del greu error que suposa condemnar tota una societat a dividir-se per una qüestió binària. Jo crec que els referèndums poden ser útils de vegades, per exemple quan es tracta de decisions clares i senzilles, que no poden arrossegar a una societat a dividir-se dramàticament (la legalització de la marihuna, per exemple), o quan es tracta de ratificar un gran acord entre les forces polítiques representatives. Però els referèndums binaris de sobirania són un disbarat, i avui ho puc dir ben alt perquè ho diu molta gent, però alguns fa anys que ho diem, fins i tot quan havíem d'acotar el cap en algunes reunions perquè "la consulta és una línia vermella" o perquè "nosaltres també estem pel dret a decidir" i a "decidir-ho tot"... Ara resulta que molta més gent posa el crit al cel i s'adona que hi ha coses que no les podem decidir sols, i menys proposant solucions binàries. El referèndum Brexit ha sotmès els britànics a una falsa claredat: quedar-nos o sortir, més clar sembla impossible, oi? Doncs ara resulta que no està tan clar, perquè com explica Lluís Bassets, ara resulta que volen esperar-se a començar les negociacions per sortir, que poden trigar dos anys, i després ja ho veurem. Mentrestant, les forces polítiques del feixisme tou s'han apoderat de la societat britànica, com ho estan fent de bona part de les societats europees. És patètic, però no soprenent, que el president de la Generalitat i el seu escolanet Romeva no hagin aprofitat el dia per desmarcar-se dels Trump, Putin, Le Pen, Salvini i Wilders. No és sorprenent perquè ja durant les darreres setmanes Puigdemont va aplaudir alguns dels arguments del Brexit en el dirari britànic The Guardian. Es pot saber què esteu recolzant Ernest Maragall, Toni Comín e tutti quanti?

jueves, 23 de junio de 2016

¿Les esperan al Reino Unido y a Europa 25 años de tranquilidad?

Una de las razones por las que David Cameron cometió lo que ahora tanta gente considera una irresponsabilidad (convocar el referéndum de ayer) fue que la decisión dejaría la cuestión de la relación del Reino Unido con el resto de Europa zanjada por una generación. El argumento recordaba al de Pablo Iglesias diciendo que un referéndum de independencia en Cataluña nos daría "25 años de tranquilidad". Vamos a suponer que la predicción (de dejar el tema zanjado, o de dar 25 años de tranquilidad) no afecta al período de pre-campaña y campaña electoral, con la división profunda de la sociedad británica, un debate dominado por los tabloides sensacionalistas y la brocha gorda, el asesinato de una diputada laborista por parte de un fanático nacionalista, la aparición en TV en igualdad de condiciones de payasos y expertos... Supongamos que la predicción sólo se refiere al período que se inicia ahora mismo, tras conocerse el triste resultado de que nuestros hermanos británicos, por una ligera mayoría, han decidido dejar la UE. De momento, en las primeras horas de saberse el resultado, la libra ha caído a sus niveles más bajos en unos 40 años, el primer discurso de victoria lo ha pronunciado un político xenofóbico de extrema derecha, Nigel Farage, y nadie sabe exactamente qué tipo de relación tendrá el Reino Unido con sus vecinos europeos. Porque claro, los ganadores del referéndum quieren la "independencia" pero también quieren seguir comerciando con el resto de Europa sin pagar aranceles, aunque durante la campaña han guardado un silencio cerrado sobre cómo van a llegar a un acuerdo de libre comercio con los socios a quienes han decidido abandonar, ni cuanto tiempo van a tardar en alcanzarlo. Mientras tanto, los líderes internacionales que han apoyado el abandono del Reino Unido, es decir, Trump, Putin, Le Pen y otros personajes de parecidas credenciales, se frotan las manos y sueñan con la desintegración progresiva de la Unión. En Escocia, los independentistas ya están pidiendo un nuevo referéndum. En Irlanda del Norte, nadie sabe qué va a ocurrir. ¿Dónde está la tranquilidad?

miércoles, 22 de junio de 2016

¿Se puede votar contra Brexit y Trump en España?

El problema no es Cataluña ni España, el problema es el estado-nación. Quienes nos acordamos (otros se olvidaron muy rápido, quizás ahora se arrepienten) de que siempre habíamos sido federalistas cuando apareció la marea independentista de Cataluña, hemos descubierto que no necesitamos el dopaje del "procés" (ahora que está en declive) para seguir con la adrelina federalista. Basta con echar un vistazo al mundo por ahí fuera, con el ascenso de los nacional-populismos como gran "invento" para mitigar la zozobra que produce la globalización. Estos nacional-populismos no son fascistas, pero apelan a los prejuicios y estereotipos arraigados en la cultura popular para hacer un uso oportunista de la democracia, a la que no pretenden renunciar. Algunos desearíamos que fueran los últimos coletazos del nacionalismo, disfuncional cada vez más en un mundo de soberanías compartidas y solapadas. Lo cierto es que los riesgos de la deriva identitaria en el conjunto de Europa y en Estados Unidos nos ayudan a poner en perspectiva nuestras propias propuestas para España y Cataluña. Estos riesgos nos hacen ver que con apelaciones vagas a la plurinacionalidad o la soberanía no es suficiente; estos conceptos no ayudan mucho a enfrentarse al mundo de hoy. Hay que ir hacia un mundo mejor organizado (hacia el federalismo), donde hablemos más de flexibilidad, diversidad e innovación institucional que de asimetría. Me parece un poco localista y caduco decirnos a los federalistas que con el federalismo no es suficiente, que hay que ir a un federalismo plurinacional y asimétrico. Lo que no es suficiente son los adjetivos plurinacional y asimétrico. Aspiramos a más: al federalismo, a un mundo federal, empezando por España y Europa. Aspiramos a derrotar democráticamente al estado-nación. De hecho, nos damos cuenta de que nuestros problemas y las reacciones fáciles a estos problemas (la patria, la soberanía...) son muy parecidos a los del resto de Europa, incluído el Reino Unido. Hace poco en el diario The Guardian Carles Puigdemont defendió la independencia de Cataluña con los mismos argumentos que utilizan los defensores del Brexit. Todos los nacionalistas hablan con gran aplomo en sus medios locales, como si lo que dijeran es obvio, y son vistos como ridículos desde el exterior. Todos ellos hablan de los otros nacionalismos como algo peligroso, intentando disimular que son lo mismo. El federalismo en este sentido emerge no sólo como la vía necesaria para una evolución positiva de las Españas, sino como la alternativa principal al estado-nación y sus conceptos asociados: el "demos" único, la "soberanía", el "sujeto político". El federalismo es una propuesta para construir una democracia multinivel que ayude a resolver los problemas sociales en la escala óptima (cada problema tiene una escala óptima diferente). Apostar por el federalismo es la forma de votar contra lo que da miedo a nivel internacional: el Brexit, Donald Trump, el nacional-populismo europeo. Por supuesto para combatir todo esto no sólo tenemos el voto (en Cataluña lo más coherente con todo lo dicho es votar al PSC), sino también nuestra voz y nuestra acción, y la movilización lo más permanente posible por una política mejor que combata la burocratización, que no expulse el talento, que se acerque a las nuevas generaciones, que diga la verdad y que sirva para resolver los problemas de la sociedad y en especial de sus sectores más vulnerables.

sábado, 18 de junio de 2016

A veure qui és més nacional-populista

Fa unes setmanes el líder de Ciutadans, Albert Rivera, va estar a Veneçuela, on els líders polítics tenen l'hàbit de vestir-se amb els colors de la bandera del seu país. A Rivera li devia agradar la idea, no ha volgut ser menys i ha aparegut juntament amb uns companys seus, vestit amb la camiseta de la selecció espanyola de futbol. A més, almenys a Catalunya, el seu eslògan de campanya destaca ben gran les paraules CATALÀ i ESPANYA. Sembla com si hagués descobert que amb el liberalisme de Garicano no es guanyen prou vots i calgui tornar a la seguretat que dóna l'apel·lació a la sang. Artur Mas va fer quelcom semblant quan va passar d'un intent d'afirmació liberal ("l'ètica de la responsabilitat", etc.) que no li donava gaires vots a liderar el moviment de les estelades. L'altre partit "emergit" i cada vegada menys nou, Podem, almenys per boca del seu líder carismàtic, Pablo Iglesias, ens promet (sobretot quan està a Catalunya) un referèndum com els que proliferen a l'Europa esqueixada per la demagògia patriotera, que se suposa que ens ha de donar 25 anys de tranquil·litat (sona als "25 anys de pau"). L'evidència de Canadà i Escòcia és que aquests referèndums no donen tranquil·litat a ningú, afavoreixen els xenòfobs i els fanàtics (que de sobte adquireixen un gran protagonisme), i divideixen dramàticament a les societats i agreugen unes ferides que triguen dècades a cicratitzar (exactament com està passant en la campanya del Brexit, on a més a més ja hi ha arribat la violència). Per cert, Iglesias promet "el" referèndum sense donar detalls de com serà la pregunta, el marc legal, o el mínim de vots per considerar-ne el resultat vinculant. Si es pogués arribar a fer donaria lloc a una crisi constitucional gravíssima. Si una opció independentista fós la més votada, qui sap què passaria (perquè encara no ha passat mai a cap democràcia consolidada), però dubto que es pogués parlar de tranquil·litat. Si guanyés una altra opció (cosa que Iglesias sembla donar implícitament per segur, sense que se sàpiga quina és ni com pot estar tan segur del resultat) tampoc no passaria res en la pràctica més que confusió, perquè en els esquemes de la democràcia accelerada dels bolivarians no seria el resultat d'un acord acceptat per la immensa majoria de les parts, com hauria de ser. És clar que quan s'entra a preguntar-li sobre aquests detalls, especialment si es troba a fora de Catalunya, el líder de Podem diu que és igual perquè no és una línia vermella. A Madrid i rodalies Iglesias diu que és patriota (i no precisament català), a Catalunya diu que és sobiranista. Quan té un moment per relaxar-se, el seu home a Catalunya, Xavi Domènech, diu que admira Pi i Margall. Per què no diu directament que és federalista i acabaríem abans? Mentrestant CDC no se sap ja què defensa (la DUI? un referèndum? una comissió parlamentària sobre Catalunya? tot al mateix temps?). Certament, ERC, el PP i Susana Díaz prefereixen sumar-se a la confusió nacional-populista, de la qual creuen beneficiar-se. Per mi tot això són motius per quedar-me ben reafirmat en el meu suport al PSC, l'única veu sensata enmig d'aquesta subhasta patriotera.

jueves, 16 de junio de 2016

Ens hauran de seguir matant

Primer va ser Jean Laurès. Després va ser Ernest Lluch. Fa uns anys van ser els nois i noies de les joventuts socialdemòcrates noruegües. Avui ha estat la diputada laborista Jo Cox. Entremig, quantes persones que volien només un món millor i en pau han patit el mateix destí en guerres i persecucions. Tots ells han mort a mans de fanàtics nacionalistes (aparentment, en el darrer cas), tots ells per cometre el crim imperdonable de ser militants de la socialdemocràcia, la de veritat, la que no és fruit del cinisme ni de l'oportunisme. I per ser militants de la concòrdia i d'un món solidari en pau. No puc evitar recordar quan passa això les paraules dels que sovint presumeixen de no militar a cap partit polític. O dels que diuen que referèndums divisius com el del Regne Unit serveixen per "tranquil·litzar" les societats. O dels que es posen de perfil perquè passin les idees del nacionalisme i la discòrdia. O dels que donen per morts els partits de la socialdemocràcia una vegada darrera l'altra (per què es molesten en matar-nos si ja estem morts?). Això diu Xavier Mas de Xaxás a La Vanguardia: Jo Cox (41 años, madre de dos hijos y diputada laborista desde el año pasado) celebraba el tradicional encuentro semanal con sus constituyentes cuando esta tarde ha sido atacada por un hombre, que ha acabado con su vida. Estas reuniones son un pilar del sistema político británico. Los diputados atienden los comentarios, quejas y recomendaciones de los electores en su circunscripción, en este caso la de Batley and Spen (West Yorkshire), y si lo ven oportuno defiende luego estos temas en la Cámara de los Comunes. El atacante, un hombre de 52 años, discutió con Jo Cox durante varios minutos y luego disparó varias veces a quemarropa y la apuñaló. Antes de atacarla gritó “Britain First”, nombre de un partido de extrema derecha, fundado en el 2011, xenófobo, anti inmigración, anti islam y defensor de la cultura británica más tradicional. La campaña del referéndum sobre el futuro del Reino Unido en la UE ha entrado en la recta final. Falta una semana para el día de la votación y la inmigración se ha convertido en un tema clave. UKIP, el partido euroescéptico, arrancó la campaña con un cartel muy polémico sobre los refugiados, a los que utiliza para destacar que “la UE nos ha fallado, debemos marchar”. La campaña ha estado marcada por los tabloides. Esto significa muchos titulares de trazo grueso, muchas mentiras y muy poca reflexión serena. 

domingo, 12 de junio de 2016

La socialdemocracia, mejor con los socialdemócratas

En la transición española algunos para ocultar su pasado decían que eran "demócratas de toda la vida". Ahora empiezan a proliferar los "socialdemócratas de toda la vida". Y como decía hace poco el sabio Andrés Rodríguez, pronto empezarán a aparecer los "federalistas de toda la vida". Si tras más de 30 años de militancia socialdemócrata yo hubiera llegado a la conclusión de que la solución para los problemas de nuestra sociedad, en particular en España, pasaba por las recetas del comunismo, no hubiera tenido la arrogancia de pensar que yo estoy en mejores condiciones de desarrollar estas recetas que los comunistas que las han estado defendiendo durante todos estos años. Si de repente pensara que lo que le conviene a España son recetas propias de la izquierda bolivariana, tampoco se me ocurriría proponerme a mi (ni a otros socialdemócratas) como el mejor intérprete de estas recetas, y me parecería lógico que fueran quienes han asesorado a Chávez y Maduro, y quienes han sido generosamente financiados por ellos, quienes las desarrollaran. Por eso me parece un poco raro que ahora los dirigentes de Podemos digan que ellos abrazan la socialdemocracia, y sostengan que esto es un argumento para votarles a ellos y no a quienes han estado defendiendo y aplicando las recetas de la socialdemocracia en España durante los últimos 30 o 40 años. Difícilmente estarán en condiciones de aplicar las recetas socialdemócratas quienes tienen sus referentes políticos e intelectuales no en la socialdemocracia europea, sino en la extrema izquierda latinoamericana. Es una lástima, porque quizás esta campaña podía haber servido para tener un debate sobre las limitaciones de la socialdemocracia en un sólo país, y la necesidad de construir una socialdemocracia mejor, que necesariamente tiene que ser una socialdemocracia federal que supere el nacionalismo metodológico, el marco mental e institucional del estado-nación. Por el contrario, los dirigentes actuales de Podemos y sus nuevos aliados nos pretenden hacer creer que los comunistas y los bolivarianos serán los mejores intérpretes de la socialdemocracia, y que su patriotismo (español) fuera de Cataluña y su soberanismo en ella nos permitirán resolver nuestros problemas institucionales. Más bien parece que se apuntan a la confusión y que pretenden pescar votos sin molestarse en aclarar cuál es su proyecto. Por ejemplo, parece que defienden un referéndum de independencia (cuando están en Cataluña) a lo que añaden que votarán que no (cuando están fuera de Cataluña). Pero si defienden el no a la independencia y nada más, significa que están a favor de seguir en la parálisis. ¿No deberían defender el sí a algo, para avanzar y superar la parálisis del status-quo actual? Acabarán diciendo que son "federalistas de toda la vida", pero todavía no les conviene.