miércoles, 15 de noviembre de 2017

Des-pujolitzar Catalunya

Agraeixo a Lluis Bassets que hagi divulgat en aquest article i en aquest altre el concepte d'independentisme com a "fase superior del pujolisme" que vaig proposar primer en aquest blog i que després va recollir el magazine on-line L'Hora reproduint l'article. Bassets ha aprofundit millor en la continuïtat entre molts aspectes del pujolisme i molts aspectes del processisme. Els que creiem que el procés independentista ha estat un desastre per Catalunya (sembla que cada vegada som més) n'hem de deduïr per força que només un profund procés de des-pujolització permetrà a Catalunya recuperar-se econòmicament, culturalment i políticament. No serà fàcil, perquè s'ha generat una profunda desconfiança fora de Catalunya, a la resta d'Espanya i a la resta d'Europa, sobre qualsevol cosa que surti de la "polity" catalana. Per tant serà fonamental recuperar el prestigi i la confiança dels nostres possibles partners, perquè sense partners no es va enlloc en el món d'avui. Catalunya haurà de tornar a demostrar que pot construir institucions amb caràcter universal i no particularista, haurà de tornar a demostrar que la seva cultura i la seva llengua són integradores i són un bé col·ectiu per a tota Espanya i tota Europa. Espadaler i Duran-Lleida hauran d'ajudar a Jiménez Villarejo i per a fer-ho entre altres coses li hauran de donar la raó d'haver denunciat la corrupció a Catalunya. Molts sectors cristians (jo no en sóc, però Villarejo, Espadaler i Duran sí) són perfectament conscients que Catalunya ha donat massa pes a Montserrat i el seu sentimentalisme i massa poc, per entendre'ns, a Esade. Molta gent està veient que sense l'estat de dret, sense la legalitat democràtica i sense integrar-nos a Europa Catalunya, la seva cultura i la seva llengua no seran res. Em temo que alguns poden estar temptats de reconvertir l'autocrítica del sobiranisme en un retorn al "peix al cove" i "la puta i la Ramoneta". Per això jo crec que és important donar la batalla per un tipus concret de tercera via. De fet, durant molts anys el pujolisme també va ser una tercera via. Però era una via feta de pactes ocults i de transaccions privades, com la que va tenir lloc entre Mas i Zapatero per raspallar l'Estatut. No: és necessària una tercera via federal, feta de pesos i contrapesos, de lleis i normes clares universals i transparents, fruit d'un gran acord. Crec que Espadaler i Duran ho han entès, i espero que l'electorat els segueixi massivament per recolzar la candidatura que encapçala Miquel Iceta i que tanca, amb un missatge històric contundent, Carlos Jiménez Villarejo, el fiscal que no va poder arribar fins el fons en el cas Banca Catalana.

domingo, 12 de noviembre de 2017

La izquierda orgullosa de su federalismo

Carlos Jiménez Villarejo, Marcos Delgado, Núria Gispert y Beatriz Silva son personas que han colaborado en distintas etapas de su vida con varias opciones de izquierdas, son personas de trayectorias y orígenes distintos, pero que siempre han destacado por su compromiso con los pobres y explotados, y a favor de los derechos humanos, la libertad y la convivencia.

En circunstancias normales, hubieran apoyado a distintos partidos de izquierdas, y en circunstancias excepcionales, por ejemplo si Podemos hubiera hecho bien las cosas, hoy estarían apoyando a una fuerza  que no fuera el Partido Socialista. En circunstancias normales, Ada Colau estaría apoyando la evolución hacia una España y una Europa federales, porque se daría cuenta de lo absurdo que es ser de izquierdas y no ser federalista en el siglo XXI. Y no estaría promoviendo supuestos procedimientos participativos para que una minoría de sus votantes, con la colaboración de algunos que no son sus votantes, dejen de lado un gobierno de coalición de izquierdas contra la voluntad de la mayoría de sus votantes y simpatizantes. En circunstancias normales, Iglesias y Domènech no cenarían en compañía de Oriol Junqueras con un empresario contratista de la administración y con conexiones inquietantes en Qatar y en otras partes, sino que estarían construyendo una alternativa viable de izquierdas en toda España que promoviera una Europa más unida y democrática. Es en lo que están el Partido Socialista, Izquierda Unida, el grupo de Gaspar Llamazares y Baltasar Garzón, Manuela Carmena, los sindicatos y la inmensa mayoría de los votantes de izquierdas de España, incluidos muchos de los fundadores de Podemos. Y en lugar de ver cómo caen en las encuestas por detrás de Ciudadanos, estarían contribuyendo a reforzar un proyecto federalista en España, como Villarejo les pidió educadamente en su momento. En circunstancias normales, los concejales y tenientes de Alcalde no socialistas de Ada Colau no irían a reunirse con un cada vez más frikie Carles Puigdemont, sino que estarían trabajando para que no se escapen las últimas posibilidades de que Barcelona gane la sede de la agencia del medicamento y no pierda el congreso mundial de telefonía móvil. En circunstancias normales, algunos (pocos por suerte) jóvenes alcaldes o ex-alcaldes tuiteros se darían cuenta de que es una lástima no poder compartir campaña electoral con Villarejo, Silva, Delgado y Gispert, así como con Carme Valls, Victoria Camps y tantos otros personajes con un sentido mucho más permanente y mucho menos tuitero de la ética y la moral. En circunstancias normales, algunos intelectuales y ex-consejeros (por suerte, muchos menos de los que fueron presionados para ello) no firmarían manifiestos para volver a la fase referéndum acordado como el de Escocia, como si no estuviéramos ahora iluminados por la experiencia del Brexit, sino que firmarían manifiestos reconociendo en público (como hacen en privado) que se equivocaron, y que el proceso independentista ha sido un desastre económico, político, social, jurídico y cultural. En circunstancias normales, no habría tenido que hacer Miquel Iceta una auténtica "candidatura de país".

jueves, 9 de noviembre de 2017

Catalunya contra la Unió Europea? No en el nostre nom!

Les cròniques periodístiques expliquen que l'ex-president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va carregar contra Espanya i contra la Unió Europea en la seva intervenció davant un grup d'alcaldes catalans a Brussel·les. Aquest personatge va expressar la seva frustració perquè no ha trobat cap suport de les institucions europees (ni la Comissió, ni el Consell, ni el Parlament, ni cap família política que no sigui euro-fòbica o extremista). Fins i tot es va atrevir a apel·lar als "principis fundacionals" de la Unió per reclamar el suport europeu, que ni arriba ni se l'espera. Però el principi fundacional fonamental de la Unió Europea és deixar enrera els nacionalismes que tant de mal ens han fet al llarg de la història, i cooperar lleialment per assolir objectius comuns, i fer-ho en un marc de respecte per la legalitat democràtica. És a dir, just el contrari del que fa Puigdemont. En aquesta estranya aliança que constituteix l'independentisme català, entre elements carlins, elements d'extrema esquerra eurofòbica i economistes dels barris acomodats de Barcelona, va destacar també un comentari de l'ex-consellera Clara Ponsatí, doctora en economia per la Universitat de Minnesota, que es va estranyar que ara, a diferència del que succeïa al franquisme, algú que s'enfronta a la legalitat de l'Estat espanyol, no trobi solidaritat quan arriba a Perpinyà. Exactament això és el que no han entès molts independentistes catalans, especialment aquells que van passar directament des dels barris benestants de Barcelona fins als doctorats d'Economia de determinades universitats d'Estats Units, sense passar abans per altres països de l'Europa de la qual forma part Espanya (i sense passar tampoc pels barris de la perifèria de Barcelona). Avui a Perpinyà, a Madrid, a Badajoz, a Lisboa i a Barcelona tots compartim la mateixa legalitat democràtica europea. Els mateixos drets que amparen a aquestes persones per traslladar-se lliurement per la geografia europea són els que ens amparen a la resta de ciutadans per defensar-nos en tot el territori de la Unió de l'arbitrarietat, no només de l'arbitrarietat de les decisions judicials que es poden recórrer a instàncies superiors fins arribar a les europees, sinó també les arbitrarietats de personatges polítics que es creuen per sobre del bé i del mal. Per cert, estaria bé que el zèl que mostren alguns nacionalistes catalans (incloent alguns clubs esportius i alguns personatges multimilionaris del món de l'esport) reclamant justícia, l'extenguessin també a casos relacionats amb el frau fiscal, com els que han afectat i afecten a polítics nacionalistes, o personalitats de l'esport a Catalunya o a Bavària, o de la premsa rosa relacionada. Els líders independentistes no entenen la qüestió europea, i per això van acumulant frustracions en el seu viatge cap al no-res. La cultura i la llengua catalanes només sobreviuran en un context d'una Europa forta i unida. La nostra economia només recuperarà part de la brillantor que tenia abans d'aquesta funesta tardor econòmica quan recuperem aliats europeus de veritat, i no els aliats frikies de Puigdemont i els ex-consellers que l'acompanyen. Sisplau, deixin d'enfrontar-se a Europa en el nostre nom.

domingo, 5 de noviembre de 2017

Europa: tenemos un problema (y una solución)

La exportación del problema Puigdemont (el potencial de quiebre de la convivencia asociado a este personaje inestable, fruto prototípico de un proceso de repliegue identitario agudo) a la capital de la Unión Europea puede tener el efecto positivo de que en Bruselas se tome conciencia de la gravedad del desafío a la democracia que plantea el soberanismo catalán, así como otros nacional-populismos con los que comparte numerosas características. El Brexit ha tenido efectos muy negativos sobre el problema de Irlanda del Norte, y la rebelión del independentismo catalán puede tener efectos muy negativos sobre el federalismo belga. En el futuro, quizás también sobre la cuestión corsa en Francia y sobre Italia con su mezcla de nacional-populismos xenofóbicos y anti-europeos. Europa nació para superar los nacionalismos, pero estos no han sido totalmente derrotados, por supuesto en lo que se refiere al nacionalismo de algunos estados miembro, pero también respecto al repliegue identitario de algunas élites de regiones ricas, como Cataluña. La solución no puede ser otra que la de aplicar los principios fundacionales del proyecto europeo, es decir, contribuir a superar los nacionalismos con la federación europea que recetó Spinelli en el Manifiesto de Ventotene. Tenemos mucha suerte de que el marco europeo disciplina mucho a todos los actores de la cuestión catalana. En su ausencia, quizás estaríamos hablando de una nueva Bosnia. Pero las instituciones europeas podrían hacer mucho más, si los estados confiaran más en ellas y les transfirieran más soberanía. Igual que en la política de defensa de la competencia, en la política monetaria o en la política fiscal, existen mecanismos para disciplinar ex ante a los estados miembro y a sus regiones, también en las fiebres identitarias deberían existir señales de alarma que permitieran a Europa actuar ex ante. Esto se podría hacer desde emitiendo reglas de buenas prácticas (como las del Consejo de Europa, fuera de la Unión Europea, con la Comisión de Venecia) hasta reglas de obligado cumplimiento que impidieran a las regiones acceder a fondos europeos en caso de incumplimiento, por ejemplo en caso de vulneración flagrante de la ley o de la necesaria lealtad federal. Por supuesto, lo mismo cabría decir de transgresiones de la autonomía regional por parte de los poderes centrales de los estados. Una aplicación de estos principios podría darse en el ámbito de la justicia. La prisión preventiva para miembros del gobierno catalán que vulneraron la ley a sabiendas (y presumiendo de ello, como ha escrito Roger Senserrich) y tras haber sido advertidos, es posiblemente desproporcionada. Así lo ha argumentado alguien tan poco sospechoso de simpatías independentistas como Carlos Jiménez Villarejo. Pocos dudan de que una vez se celebre un juicio, es muy difícil que estas personas (u otras que hubieran cometido un delito parecido en otro país) eviten sentencias que impliquen pena de cárcel. Lo que se cuestiona es si no se ha hecho un uso abusivo de la prisión preventiva, como probablemente se hace en otros casos, con personajes anónimos que han gozado de menos oportunidades en la vida y oportunidades para rectificar que los ex-consejeros catalanes. Aunque haber tenido cargos electos no debería ser un atenuante como piensan algunos, sino un agravante (puesto que a los responsables públicos cabe exigirles un plus de ejemplaridad), el caso presenta suficientes sutilidades como para que muchos piensen que otras autoridades judiciales más ponderadas hubieran procedido con más prudencia. A quienes han intervenido en este caso les afecta la sospecha de politización de la justicia, una sospecha que es frecuente en muchos sistemas políticos y judiciales, como en los Estados Unidos, donde una de las principales decisiones politizadas de cualquier presidente es el nombramiento de jueces de la Corte Suprema. Las instituciones europeas intuyo que ofrecen un marco donde estas cuestiones se pueden mejorar a partir de un sistema ya existente. Seguro que tanto la democracia española como la belga extraerán lecciones interesantes de las experiencias de estos días. Lo que es impensable es que el proyecto político de los ex-consejeros detenidos, es decir, el tipo de independencia de Cataluña que estaban planteando (y sobre cuyo fracaso se están ahorrando dar explicaciones debido a la polvareda de las detenciones), pudiera dar lugar a una menor politización de la justicia. Recordemos que en su Ley de Transitoriedad los independentistas pretendían que el poder judicial de su república independiente quedara más, y no menos, sometido al poder ejecutivo. Suerte, una vez más, que estamos en Europa.

miércoles, 1 de noviembre de 2017

Abans que me n'oblidi

Els psicòlegs recomanen escriure de seguida allò que es recorda dels somnis quan un es desperta. Per això, ara que Catalunya sembla despertar (esperem) d'un malson de neguits viscuts els darrers mesos, escric el que recordo.
Començo el 17 d'Agost, enmig d'un estiu més vivint amb resignació com els independentistes catalans preparen per a una part de la població una nova temporada de marxes semblants a les orangistes amb el ritual habitual de coreografies, festes històriques i votacions plebiscitàries. Semblen pressionats per fer (aquesta vegada sí) alguna cosa de veritat, però estan atrapats pels dubtes de com fer-ho. Han quedat enrera els 18 mesos del full de ruta, que s'havien donat per declarar la independència després de les "eleccions plebiscitàries" plenes de manipulacions anti-democràtiques del 27S de 2015. Venim de 5 anys d'utilització descarada, i d'inspiració pujolista, de les institucions d'auto-govern per organitzar un moviment independentista molt potent, deixant en un segon lloc els problemes socials de Catalunya. Ja fa temps que hem perdut amics i s'ha dividit Catalunya. Fa poc que la majoria dels adults que quedaven al Consell Executiu de la Generalitat van ser purgats i hi queden bàsicament un grup de talibans de l'independentisme, potser amb l'excepció d'un confús Santi Vila. Aquell dia d'agost d'aquest any un grup terrorista yihadista (i català) atempta a Barcelona i Cambrils causant una gran commoció. El govern de la Generalitat intenta aprofitar la gestió de la seguretat post-atemptat, que li correspon competencialment en el marc de la gran descentralització de l'Estat espanyol, per imposar el missatge de "ja estem a punt", malgrat greus mancances en la seva gestió. Quan el cap dels mossos, convertit en cabdill mediàtic del procés, rep critiques en aquest sentit, respon en una roda de premsa amenaçant amb noms i cognoms uns periodistes. Al cap d'un dies, les organitzacions independentistes trenquen amb el discurs de dolor ciutadà i dignitat davant dels atemptats, manipulant grollerament davant de tot el món la manifestació de repulsa pels atemptats. El mateix dia, té lloc un estrany sopar entre representants de l'extrema esquerra, el vice-president de la Generalitat i Conseller d'Economia, i un empresari amb inquietants connexions.
El dia 6 de Setembre es convoca un Ple del Parlament, que en una sessió de dos dies culmina amb l'aprovació de les lleis que facilitarien un referèndum d'autodeterminació i una constitució provisional d'una república catalana on no es respectaria la divisió de poders. Els lletrats del Parlament i el Consell de Garanties Estatutàries adverteixen que això és contrari a la Constitució i l'Estatut, els drets dels diputats de l'oposició són treptjats, i només el paper digne dels diputats Iceta i Coscubiela ens dóna l'esperança que encara hi ha una esquerra racional que ens pot salvar, com va dir Javier Cercas. La marxa orangista de la Diada aplega molta gent, si bé menys que altres anys. Quan ja decau, em veig obligat a atravessar-la per anar a un debat a Público TV, on creia que em trobaria amablement aixoplugat per amics d'esquerres. Pel contrari, la majoria (no tots) de contertulis són personatges d'extrema esquerra que es creuen de veritat que la revolta dels rics dels rics (votants de classe mitjana i alta defensant la secessió d'una regió benestant) és quelcom emancipador.
El 20 de Setembre, una actuació encarregada pel poder judicial dóna lloc a l'entrada de la Guardia Civil en oficines de la Generalitat i es produeix la detenció temporal d'alguns responsables de segon nivell del govern català, per preparar il·legalment un referèndum d'autodeterminació amb els recursos de l'autogovern. S'organitza una gran manifestació d'obstaculització a l'actuació de les forces de seguretat. El dia 1 d'Octubre té lloc el referèndum il·legal (amb pregunta, data i organització decidides per una part, i contravenint totes les indicacions de la Comissió de Venècia, òrgan internacional reconegut com a autoritat en matèria de procesos referendaris de sobirania), al qual s'hi arriba sense una autoritat electoral. La Guardia Civil, donada la passivitat dels Mossos d'Esquadra, intenta impedir la votació en alguns llocs, donant lloc a algunes escenes de violència amplament difoses pels independentistes i els cada vegada més manipulats mitjans de comunicació públics catalans (en realitat, va haver-hi una persona ferida per bala de goma i una persona gran que va patir un infart; aquests van ser els dos hospitalitzats que va reconèixer la Conselleria de Sanitat el mateix dia, després se'n van afegir altres amb ferides menors, arribant-se només als suposats "centenars" de ferits si es tenen en compte els "atesos", sense que abundin els informes mèdics). Els organitzadors diuen que vota poc més del 40% dels votants i que d'aquests el 90% ho fan a favor de la independència. En protesta per la "repressió", el govern de la Generalitat coacciona treballadors i sindicats per convocar una "aturada de país" el 3 d'Octubre, que dóna lloc a una jornada de mobilitzacions al carrer, amb alguns enfrontaments físics (per exemple, a prop de casa meva) i escenes de grups de ciutadans posant-se del costat o enfrontats a diferents cossos policials. No sé si el mateix dia o el dia següent el Rei d'Espanya fa un discurs televisat acusant el govern català de greu deslleialtat i dient que les autoritats de l'Estat respondran a l'alçada del desafiament. Comença una estampida empresarial de les principals corporacions, que decideixen traslladar fora de Catalunya la seva seu social, a la qual el Conseller d'Economia encara no ha respost en roda de premsa o en seu parlamentària, i les institucions de la Unió Europea (Consell, Comissió i Parlament) es pronuncien unànimement a favor de la legalitat democràtica a Catalunya i Espanya. Dos elements clau de l'argumentari independentista (els beneficis econòmics i l'encaix en la realitat europea) fan aigües. Els màxims dirigents de les organitzacions para-governamentals independentistes, ANC i Òmnium Cultural, són arrestats en presó cautelar per la seva participació en l'obstaculització del treball de les forces de seguretat el dia 20 de setembre. Alguns, que mai s'han carateritzat per una especial preocupació pels drets de persones privades de llibertat en condicions i oportunitats davant la vida molt més penoses, troben en això una última excusa per seguir en l'estela del procés independentista en nom de "la llibertat" i contra "la repressió". Malgrat que la seva pròpia llei deia que s'havia de fer en 48h, cal esperar al dia 10 d'Octubre, en què el president de la Generalitat en el Parlament de Catalunya té tot el món atent perquè es rumoreja que pot "declarar" la independència. En realitat, diu que assumeix el resultat del referèndum però que en suspèn l'aplicació a l'espera d'una mediació. L'angoixa i l'ansietat d'una part important de la població van en augment. Moltes persones comencen a plantejar-se treure els seus estalvis de Catalunya i fins i tot alguns es pregunten si no haurien d'anar a viure en un altre lloc. Alguns rebem invitacions de parents i amics per anar a passar uns dies fora de Catalunya fins que es tranquil·litzi la situació. Els estudiants estrangers a Barcelona i les seves famílies es pregunten si és segur continuar a la ciutat, i els qui pretenem ensenyar els qui es plantegen venir en el futur comencem a estar preocupats. Immediatament, el govern espanyol inicia els tràmits per a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, que permet intervenir un govern autonòmic en una sèrie de supòsits extrems. Se li dóna uns dies al president de la Generalitat perquè aclareixi o rectifiqui les seves intencions. Aquest no ho fa, però el dia 26 d'Octubre davant de la mediació de socialistes catalans i espanyols i nacionalistes bascos, està a punt de convocar eleccions i deixar enrera la declaració d'independència. A última hora se'n penedeix i, després de la dimissió nocturna de Santi Vila (l'últim adult que quedava al govern), al dia següent el Parlament de Catalunya declara la independència (de nou contra l'opinió dels lletrats del Parlament) amb 70 vots a favor de 135, el Senat aprova la petició del govern espanyol per aplicar l'article 155 i al cap d'unes hores el govern anuncia l'aplicació que en fa, destituint el govern català i convocant eleccions al Parlament de Catalunya per al dia 21 de desembre. Almenys de moment, la tranquil·litat sembla tornar a Catalunya (després de setmanes de cassolades, helicòpters, Els Segadors fins a la sopa i manipulació descarada de joves i adolescents) mentre, com ha dit la premsa internacional, el circ de Puigdemont es trasllada a Brussel·les, amb el suport polític d'un grup extremista flamenc i la defensa jurídica d'un advocat de l'organització terrorista ETA, que s'afegeixen a les activitats de cheer-leaders internacionals de Julian Assange i altres aliats de Putin (bona feina, Romeva). En aquests mesos hi ha hagut concentracions davant d'edificis més o menys organitzades des del poder. També hi ha hagut manifestacions amb banderes, moltes, a major xerinol·la dels bazars xinesos. Jo no he anat a res de tot això, però sí que he seguit organitzant actes federalistes. Ja està escrit. Perdonaré, però no oblidaré que ens hagin fet celebrar així els 25 anys dels Jocs Olímpics i els 40 anys de l'arribada del President Tarradellas.

domingo, 29 de octubre de 2017

Catalunya i Europa

És una mica indignant per a qualsevol que entengui el que està passant a Catalunya que l'ex-president de la Generalitat Carles Puigdemont encara aparegui en les compareixences públiques amb la bandera europea al costat. Després de la sortida del darrer adult mig moderat, en Santi Vila, del seu govern el dijous a la nit, el moviment independentista català ha quedat definitivament en mans d'un grup infantil d'euroescèptics en el millor dels casos (ERC) i eurofòbics en el pitjor (la CUP i Dantefatxinisme). Per altra banda, tots els governs europeus i els principals partits polítics europeus que s'han pres la molèstia de posicionar-se ho han fet a favor del respecte a la legalitat democràtica, un dels principis fonamentals de la Unió Europea. El moviment sobiranista català a hores d'ara només desperta simpaties en sectors allunyats o directament enfrontats al projecte europeu, com són la Lliga Nord italiana, Julian Assange, o repúbliques pàries properes a Vladimir Putin com la d'Osètia del Sud. Fa molt de temps que els independentistes catalans han deixat de ser un soci fiable per a ningú que es cregui de veritat el projecte europeu. Aquest es basa en la superació dels nacionalismes i de la fragmentació, en la cessió de sobirania a nivells superiors i la democràcia multi-nivell, tot el contrari dels principis que inspiren l'independentisme català. Els líders independentistes no han entès mai Europa. Han volgut centrar el debat en l'aspecte ridícul de si seria una Catalunya independent admesa o no al club (és evident que no). Però el més important no és això, el més important és que l'independentisme ataca els fonaments mateixos de la Unió Europea, i en aquests moments és un factor d'inestabilitat sobre el mateix projecte europeu. Mentre la Unió Europea segueixi en peu, Catalunya no serà independent. Qui realment vulgui per sobre de tot la independència de Catalunya necessita oposar-se al projecte europeu. En això, la CUP és coherent. Europa a més és el principal factor d'estabilitat per als ciutadans de tota Catalunya. Gràcies a les institucions europees, per exemple gràcies a la política monetària, els catalans podem dormir mig tranquils. Quan la independència o la lluita per arribar-hi s'ha fet més creïble, les persones han temut pel seu vincle amb la institucionalitat legal, és a dir, amb la ciutadania europea. Això a les classes mitjanes i altes que es van poder sumar al boicot bancari d'Omnium Cultural (treure 160 euros del caixer a final de mes per pagar-se un caprici) no els importa gaire, però a la majoria de la població que viu del seu treball, de la seva pensió o d'uns pocs estalvis, els importa molt. Aquesta majoria cada vegada que Puigdemont obria la boca temia pel seu futur. Per sort, però, Europa està guanyant, i els nostres drets com a membres de la ciutadania europea estan protegits. Per això l'estat de dret no ha deixat de funcionar ni un sol moment a Catalunya. Gràcies, Europa.

miércoles, 25 de octubre de 2017

Federalismo: pasado, presente y futuro

A pesar de que no hay día que en los medios de comunicación no aparezca alguna referencia a las propuestas federalistas para España y Europa como vías de solución a nuestros problemas (y no sólo por parte de autores catalanes y españoles, sino también de autores de prestigio internacional, como los anglosajones Roger Cohen o Will Hutton), algunos se empeñan en descalificar sin más la idea, hablando de "pantalla pasada" o utilizando el argumento de resonancias hispanófobas de que "no hay federalistas más allá del Ebro". En un artículo en el diario La Vanguardia, el profesor Salvador Cardús acompaña la primera de las descalificaciones con un esbozo de argumento, lo que es de agradecer, por inhabitual. Como hay que aprovechar cualquier  puerta medio abierta para intentar introducir una discusión razonada en momentos tan difíciles para nuestra convivencia, me permito rebatir también con argumentos su breve reflexión, donde dice que el federalismo es una propuesta del siglo XIX, cuyas recetas de hacer compatibles la integridad territorial con la supresión de las fronteras cuadran poco con la complejidad del siglo XXI.
En realidad, el federalismo no es una propuesta del siglo XIX (a no ser que adoptemos una perspectiva meramente hispanocéntrica), sino que tiene raíces anteriores y plena vigencia actual, sin que se vean síntomas de que su implantación se vaya a reducir a lo largo del siglo XXI, sino todo lo contrario. Hoy, en 2017, la mayoría de personas que viven en democracia en el mundo lo hacen en federaciones.
Ya en la Grecia clásica se encuentran ejemplos de ciudades-estado que se federan para alcanzar objetivos comunes. Los Estados Unidos de América en la Convención de Filadelfia a finales del siglo XVIII pusieron las bases de la federación más poderosa del planeta, con un sistema de pesos y contrapesos donde el federalismo era una pieza clave de la nueva democracia. Suiza, Canadá, Australia, India, Sudáfrica son otros ejemplos de federaciones que permiten gestionar la diversidad y el gobierno de los asuntos colectivos. Alemania, el estado miembro más rico y poderoso de la Unión Europea, es un estado federal, y no tiene ninguna intención de dejar de serlo. ¿Una receta del siglo XIX? En las antiguas colonias (Estados Unidos, Canadá, India), las grandes federaciones han permitido construir sistemas mejores que los que han basado la independencia en la construcción de pequeñas naciones como ha sucedido en gran parte de África. El federalismo ha fracasado allí donde no ha ido acompañado de democracia, como fue el caso de Yugoslavia o la Unión Soviética. Brasil, México, y Argentina son casos de federaciones en América Latina que intentan incorporar soluciones que han funcionado bien en las federaciones más exitosas. Por supuesto, hay muchos modelos federales posibles, pero los más exitosos se caracterizan por ofrecer una institucionalización de la negociación y el pacto, sin vender panaceas ni soluciones milagrosas, y sobre todo sin engañar a nadie. El intento de construir una federación europea a partir de la segunda guerra mundial, con la declaración de Ventotene de los izquierdistas Spinelli y Rossi, está en las bases de la Unión Europea y los esfuerzos para lograr una unión cada vez más fuerte entre países que durante siglos se habían enfrentado violentamente. El líder liberal europeo actual, no el del siglo XIX, defendió esta idea apasionadamente en el Parlamento Europeo hace unos días como referencia para resolver los problemas de Cataluña, España y Europa.
El federalismo es un horizonte que exige reformas en profundidad cuando se viene del centralismo (como España) o cuando se parte de una situación de estados soberanos (como Europa). Consiste en un sistema pactado de gobierno multinivel donde cada nivel tiene competencias claras y bien financiadas siguiendo el principio de subsidiariedad, y se compromete a no transgredir las de otros niveles, ni a utilizar sus medios para sabotear el pacto. El gobierno se comparte en lo que es común y cada nivel de gobierno relevante rinde cuentas directamente ante la ciudadanía y no ante otros gobiernos. En los sistemas federales se respeta y se promueve la diversidad cultural y lingüística como una riqueza común a la vez que se coopera para resolver los problemas que son compartidos. Se descentraliza no sólo la gestión sino también el poder político, y al mismo tiempo se comparte el poder político en lo que tiene que ser solucionado a un nivel más alto pero que puede requerir el input de los niveles más cercanos a la ciudadanía. El federalismo suele ser una buena vacuna contra el centralismo a todos los niveles y la concentración de las infraestructuras: en muchas federaciones la capital no es la ciudad más grande o la capitalidad está repartida. Y también es una buena vacuna contra el repliegue identitario, la insolidaridad y la tentación del "nosotros solos".
El mundo del siglo XXI se caracteriza por la creciente interconexión de su sociedad y sus economías, y por lo tanto requiere de sistemas de gobierno que se adapten a estas características. El mundo avanza, aunque demasiado lentamente, hacia el federalismo. Difícilmente sin estas fórmulas de gobierno que combinan cooperación y proximidad, y que relativizan el concepto de soberanía, podremos hacer frente a problemas como el cambio climático, el fraude fiscal organizado internacionalmente o los problemas de migraciones, refugiados y seguridad. Lo que está obsoleto es el estado-nación como instrumento para hacer frente a estos grandes problemas de la humanidad. Si pasamos de una vez la pantalla del estado-nación nos ahorraremos muchas guerras (como las que dieron lugar a las actuales “etnocracias” de la antigua Yugoslavia) y tensiones innecesarias, y podremos avanzar hacia la resolución cooperativa de los problemas compartidos por toda la especie humana. Nunca es tarde para las buenas ideas.