sábado, 3 de diciembre de 2016

"Destuitear" la reforma constitucional

En estos momentos se dan en España las condiciones para avanzar en una reforma de la actual Constitución por un amplio consenso. Algunas personalidades del Partido Popular han admitido esta posibilidad, es una prioridad para el PSOE, lo sostiene también Ciudadanos y Podemos también reclama reformas. El alcance y contenido de las mismas merece diferentes opiniones, y sobre eso debería versar la negociación. El PNV ha alcanzado un acuerdo con el PSOE en el País Vasco y se abre a acuerdos con el PP en el Congreso de los Diputados, mostrando su voluntad de corresponsabilizarse en las reformas futuras de España para mandar una fuerte señal al resto de Europa de compromiso con la libertad, la democracia y el europeísmo en un momento de grandes problemas para nuestro continente. Hay sectores del independentismo catalán que están ansiando algo a lo que agarrarse para abandonar o por lo menos aparcar su proyecto y bajar las velas de sus navíos en lo que está siendo un viaje a Itaca cada vez más patético. Pero no nos engañemos: en las condiciones en que se desarrolla la política hoy día no está nada claro que los distintos agentes tengan incentivos para trasladar a acuerdos formales lo que son incluso sus coincidencias en valores básicos como el europeísmo y la democracia. No me imagino a algunos dirigentes del PP alcanzando acuerdos con Pablo Iglesias si cada reunión de una supuesta comisión de reforma constitucional es retransmitida en directo por TV, finaliza con una rueda de prensa y va acompañada de un hashtag para que sus señorías tuiteen y retuiteen a gusto. Mejor crear mecanismos institucionales de diálogo y negociación, con la participación de expertos de reconocido prestigio bien valorados por todas las fuerzas políticas. Los expertos y los responsables políticos que participen en la elaboración y negociación de las reformas constitucionales deben poder trabajar con calma y sosiego, y deben rendir cuentas de su eficacia tras un período razonable de tiempo. En eso consiste el grado óptimo de transparencia democrática: en rendir cuentas respecto a un objetivo preciso, en este caso alcanzar un acuerdo para una reforma no cosmética de la Constitución, que nos acerque a las mejores prácticas de las federaciones en las que viven la mayor parte de las personas que habitan en regímenes democráticos del mundo. Quienes no trabajen por el acuerdo deben quedar en evidencia y deberían ser condenados con el ostracismo social. Sólo un amplio acuerdo desde el PP hasta Podemos podrá ser refrendado por la ciudadanía española y catalana, como sería deseable para entrar en una fase de estabilidad que permita disponer de un marco institucional eficaz para resolver problemas acumulados. Si el formato de la reforma constitucional es el de la subasta, el de amenazar con un zapato en la mano, o el de pensar más en la rueda de prensa posterior a la reunión que en los frutos de la misma, será imposible que salga nada de todo ello. Y si no sale nada seguiremos igual, porque no hay alternativa. En España, o reforma federal o parálisis. En Europa y el mundo, federalismo o barbarie.

martes, 29 de noviembre de 2016

La broma democràtica del "procés"

Com és sabut, el gran repte anual de l’independentisme català és arribar a setembre, el mes de les diades i de les coreografiades marxes sobre Barcelona. Tenint en compte que estem a novembre i que no s’observen avenços en els dos fronts en els quals els independentistes intenten progressar, és a dir, el reconeixement internacional, i l’ampliació de les seves bases, alguns d’ells comencen a posar-se nerviosos sobre com s’ho faran aquesta vegada per arribar a setembre de 2017 amb un procés viu i amb un mínim de credibilitat. És vox populi que els més informats dels processistes, que es resisteixen a fer circul·lar la seva informació amb el nucli dur comarcal dels fidels, comencen a donar mostres de desànim i escepticisme. Però per mantenir la flama viva han trobat un fil argumental d’emergència en la denúncia d’un suposat dèficit democràtic a “Espanya” a resultes de la falta de voluntat política de voler acordar un referèndum d’autodeterminació (per al proper setembre, és clar) i el desenvolupament normal de procediments judicials contra persones individuals que han transgredit les seves funcions com a responsables públics. Moltes persones que van lluitar per la democràcia a Espanya troben de molt mal gust que els líders independentistes intentin parlar amb gran tremendisme d’aquest dèficit democràtic, quan a Espanya es viu el període de més llibertat i democràcia de la seva història. Els reptes a Espanya i Catalunya avui són l’atur, la desigualtat i la corrupció, no la falta de llibertat i democràcia. Els problemes de la democràcia avui estan a Turquia, a Veneçuela, a Corea del Nord, a la Xina, a Rússia i a tants altres indrets on es vulneren els drets humans. A Alemanya, on no s’hi fa un referèndum des de 1933 (endevineu qui el va convocar), ni tan sols per aprovar la reunificació, no s’hi vulneren avui els drets humans, com no es vulneren en la immensa majoria de les democràcies on estan prohibits els referèndums dicotòmics d’autodeterminació. A Espanya la democràcia no és perfecta com no ho és enlloc; per exemple, s’hauria de corregir un marc legal que permet que un Tribunal Constitucional invalidi allò que una col·lectivitat ha ratificat en un referèndum lliure i legal després d’un ampli acord polític. Tampoc no és perfecta la democràcia a Catalunya, amb uns mitjans de comunicació públics al servei d’un govern i una força política, amb mitjans privats subvencionats arbitràriament per afavorir els fidels, o amb unes eleccions al Parlament de Catalunya on s’impedeix la rendició de comptes pel procediment, entre altres, d’amagar a la candidatura la persona que va ser president i que es volia que ho seguís sent. La democràcia no és tampoc perfecta quan hi ha greus casos de corrupció encara pendents de judici (com el saqueig del Palau de la Música), i greus irregularitats per les quals encara no s’han assumit amb prou contundència responsabilitats polítiques. Al contrari, ara Artur Mas anuncia la creació d’una nova fundació, que no serà del partit, per escapar a la fiscalització que els Tribunals de Comptes fan de les fundacions dels partits. El “procés” de moment ha servit per empitjorar la qualitat de la democràcia catalana (i per dividir la societat), corrent una enorme cortina de fum sobre les responsabilitats d’una força política en els casos de corrupció i les retallades pressupostàries. I posant en marxa un procés que avui té la seva esperança objectiva en l’avenç de forces euro-fòbiques i fonamentalistes que pretenen tornar a un món de “nacions lliures”, i que avui omplen de preocupació als demòcrates de tot el món, incloent forces nacionalistes de trajectòria democràtica com el Partit Nacionalista Basc. Els dirigents independentistes no només fan dependre la seva estratègia d’una força obertament eurofòbica, la CUP, que té com a referent ideològic la Cuba castrista i la Veneçuela bolivariana, sinó que té representants teòricament moderats, com el Sr. Tremosa, que flirtegen obertament amb l’euro-escepticisme. Com va dir en un tuit l’arquitecte federalista Jordi Mas, ja és ben curiós que alguns independentistes catalans vuguin fer festa per la “Puríssima” el 8 de desembre, i no vulguin celebrar l’aniversari d’un referèndum, aquest sí legal, i per tant garantista, i amb un enorme suport a Catalunya, tant polític com popular: el que el 6 de desembre va donar lloc a la Constitució democràtica de 1978, la primera Constitució de la història d’Espanya que es pot reformar, i que hauríem de reformar, en un marc de pau i llbertat.

domingo, 27 de noviembre de 2016

Una democràcia sense populismes?

"Jo, populista?" Aquests dies estem presenciant molts debats al voltant del terme "populista", donat que molts experts i comentaristes suggereixen que alguns dels corrents polítics més preocupants del moment tant per la dreta com l'esquerra comparteixen aquesta característica. La definició del mot no està clara, i com moltes paraules interessants està en discussió: és una paraula imprecisa. Però que ho sigui no vol dir que no sigui útil. No crec que la definició de les acadèmies de la llengua sigui molt pràctica, quan és un terme sobre el qual no es posen d'acord ni els experts. Sembla que les forces anomenades populistes comparteixen una recerca descarada del vot dels sectors "populars" oferint receptes simplistes que no reconeixen restriccions econòmiques, pressupostàries o d'altre tipus. També mostren un cert menyspreu pels elements representatius i deliberatius de la democràcia, així com dels "experts". El caràcter imprecís del terme serveix perquè molts es treguin les puces de sobre i aconsegueixin distanciar-se dels "autèntics" populistes o aconsegueixin afirmar que no passa res si són populistes. Aquest no és un fenomen nou: em costa trobar una definició de populisme on no hi càpiguen personatges històrics com Alejandro Lerroux o Jesús Gil y Gil, o Hugo Chávez. No és tampoc un fenomen que correspongui a una sola força política en cada país. Quasi tots els partits representats als parlaments espanyol i català han mostrat trets populistes en el passat recent. Sembla difícil mantenir-se competititu políticament en els temps de twitter i les notícies de 24 hores sense una certa dosi de populisme. És clar que els trets demagògics o de simplisme en les solucions són més freqüents en unes forces polítiques que en unes altres. Per això és important el debat que va haver-hi ahir sobre democràcia i federalisme en una taula rodona a la primera trobada sobre federalisme i municipi a Esparreguera. Dos gegants del federalisme local, l'historiador Andreu Mayayo i l'arquitecte Jordi Mas, van presentar arguments molt interessants, amb conclusions no coincidents, sobre la importància de millorar la rendició de comptes a partir del federalisme local. Jordi Mas, actual tinent d'alcalde a Santa Coloma de Gramenet, va destacar que Madrid municipi té la mateixa grandària (en territori i número d'habitants) que la Barcelona metropolitana multi-municipal i multi-institucional. Això podria fer pensar que la major simplicitat administrativa facilita a Madrid la solució dels problemes. En realitat però Madrid té unes ràtios d'eficiència administrativa molt inferiors als de la Barcelona complexa i metropolitana (crec que la politòloga premi Nobel d'Economia de fa uns anys Elinor Ostrom estaria contenta de conèixer aquesta comparació si no ens hagués deixat fa poc temps). Mas va especular que possibles raons d'aquesta major eficiència són dues: per una part, més personal polític i públic facilita el contacte amb els ciutadans i els seus problemes, de manera que és difícil que alguns problemes punyents (com el barraquisme) triguin molts anys en solucionar-se i es vagin arrossegant; per altra part, institucions supra-municipals com l'àrea metropolitana o la mateixa Diputació de Barcelona com a xarxa de municipis, permeten àmbits de col·laboració i diàleg entre institucions (govern compartit) "lluny de twitter" per anar resolent aquells problemes, que són molts, que requereixen cooperació i consens entre administracions. De manera semblant, a finals del segle XIX, quan encara no existia twitter, la regulació del gas als Estats Units va passar del nivell local a l'estatal, no per les economies d'escala, sinó per trobar un espai més tranquil de presa de decisions. En un article a la UOC sobre regulació d'indústries de xarxa vaig argumentar que la regulació europea d'aquestes indústries facilitava aquesta tranquil·litat i objectivitat. Mayayo, ex-alcalde de Montblanc, va destacar en els seus arguments les grans diferències culturals i demogràfiques entre àrees metropolitanes i les zones a fora d'elles, cosa que fa necessari que tinguin òrgans de governs específics. Va mostrar-se partidari de l'elecció directa d'una alcaldia o presidència metropolitana, per dotar de legitimitat democràtica a la institució, i partidari de la supressió de les diputacions provincials donat que només responen actualment a una lògica electoral en la seva delimitació. La síntesi entre els arguments de Mayayo i Mas no és fàcil, tot i que parteixin de valors semblants, i per això el debat va ser interessant. En el cas de la diputació, crec que podria haver-hi un consens en què algunes coses que fa la diputació per exemple de Barcelona, com el pla de biblioteques, algú les hauria de fer, encara que la delimitació geogràfica potser no sigui la millor. Respecte a l'elecció directa del lideratge metropolità, seria estrany que a Catalunya i Espanya, que no s'elegeix cap càrrec personal directament (ni tan sols els alcaldes) per part de l'electorat, comencéssim per això. Una elecció directa d'aquest tipus posaria en perill potser els espais de cooperació i consens que avui permeten que molts problemes es resolguin eficaçment. Però també és veritat que un cert dèficit democràtic ha facilitat pràctiques de clientelisme que es podrien evitar no necessàriament amb una elecció directa d'una persona però sí amb altres elements en els quals potser valgui la pena reflexionar.

domingo, 20 de noviembre de 2016

Federalisme i Municipi

El proper dissabte dia 26 de Novembre se celebrarà a Esparreguera (tothom hi està convidat) la primera d'una sèrie de trobades sobre federalisme i municipi, amb la participació de destacats alcaldes i regidors, així com experts en polítiques locals i federalisme. L'objectiu  és intercanviar punts de vista sobre la contribució del municipalisme a una estratègia de federalització. Els municipis són el primer nivell de govern democràtic, el més proper a la ciutadania, i juguen un paper fonamental en la construcció de sistemes democràtics de benestar propis d'un món interconnectat. Es desitja que  la trobada dongui lloc a una sèrie de documents finals o un document final de qualitat que contribueixi a la vegada a reforçar el municipalisme progressista i el federalisme en l’horitzó de les eleccions municipals de 2019.
Els temes a tractar inclouen els que s'exposen a continuació. En una primera taula sobre democràcia multi-nivell:
-Democràcia multinivell i rendició de comptes.
-El rol democràtic dels municipis en un sistema federal avançat.
-Principi de subsidiarietat: quins passos s’han de donar per millorar la seva aplicació a Catalunya?
-Diputacions, consells comarcals i ens metropolitans a Catalunya: com millorar el servei a la ciutadania i la rendició de comptes?
-Experiències de participació, mediació  i transparència. Idees al respecte per al futur.
-L’espai urbà públic i l’espai privat en una lògica federal.
-El federalisme i els ajuntaments com a laboratoris de la democràcia: idees per fer possible l’experimentació i la innovació de les polítiques públiques en l’escala local.
-La democràcia directa i la democràcia representativa en la democràcia local: el rol dels municipis en la millora de la qualitat democràtica.
-La participació ciutadana i el rol de les entitats veïnals i associatives.
-La participació del sector privat en la gestió de projectes públics a nivel local.
-La dedicació i retribució del personal polític a nivel local.
-La relació entre tècnics i polítics.
-Quines idees-força sobre federalisme i democràcia interessa promoure en els programes municipals del futur.
En una segona taula sobre polítiques de benestar social:
-Complementarietat entre federalisme i polítiques de benestar social: el federalisme no com a qüestió “territorial” o “identitària” sinó com a qüestió institucional fonamental per resoldre els problemes socials i econòmics del nostre temps.
-El rol de les polítiques municipals de benestar en un sistema federal avançat.
-Pre-distribució i redistribució: en què s’ha de centrar cada nivell de govern?
-Cooperació i coordinació horitzontal i vertical en polítiques de benestar social.
-Polítiques concretes: serveis socials, salut pública, educació…
-El finançament local en una hisenda federal.
-Els ajuntaments i els grans problemes globals dels nostres temps: canvi climàtic, desigualtats, migracions, refugiats.
-Iniciatives d’ocupació i promoció econòmica.
-La importància de la coordinació horitzontal i vertical amb altres administracions en polítiques de benestar.
-Objectius socials a assolir en els propers anys en col·laboració amb les altres administracions.

L'autèntic dubte socràtic del "procés" català

Vaig llegir fa poc que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) estava planejant una campanya amb voluntaris per tenir converses amb persones que "encara" no abraçaven el procés per fer-los venir el "dubte socràtic" i així ampliar la base social de l'independentisme. Des d'ara mateix em declaro obert a experimentar amb aquesta iniciativa i espero que em contacti l'ANC per ser sotmès a una sessió d'aquestes característiques. Convido a te i pastes, o a moscatell i torrades, a qualsevol dirigent independentista, a veure si em convencen. Vaig molt enfeinat però és una qüestió d'agenda, ja trobarem un forat. Tinc predilecció perquè els voluntaris que em dediquin una estona del seu valuós temps siguin persones amb les idees tan clares i els valors tan ferms com Fabià Mohedano, Jordi del Río o Toni Comín, però qualsevol voluntari de l'ANC em semblarà bé. Només demanaré que un cop ells hagin acabat amb els seus arguments i les seves preguntes pròpies de la maièutica socràtica, em deixin a mi una breu estona per plantejar-los el que jo crec que són alguns dubtes que ells s'haurien de plantejar raonablement. El dubte socràtic principal que crec que en aquests moments alguns d'ells ja tenen, inclòs el president Carles Puigdemont, és el de si els convé reconèixer obertament que la seva principal esperança d'avançar en la "independència" de Catalunya és en aquests moments el "trumpisme". Per tal entenc no només el moviment que ha portat aquest personatge arrogant i xenòfob a la presidència dels Estats Units, sinó la coalició internacional més o menys organitzada, de la qual formen part el magnat nordamericà, però també Nigel Farage (primer personatge internacional rebut pel president electe Trump), Marine Le Pen (eufòrica per la victòria de Trump, perquè segons ella suposa el tret de sortida a un món de "nacions lliures"), i altres forces nacional-populistes a Holanda, Finlàndia o el Nord d'Itàlia. Puigdemont no ha hagut de gratar molt per trobar expressions de Trump favorables a l'autodeterminació dels pobles, com no haurà de gratar molt per trobar declaracions de Le Pen o Farage a favor dels referèndums o el dret a decidir o a "recuperar el control". Aquests són els seus aliats objectius, a ells haurien d'anar tots els faxos i els esforços dels suposadament progres del Diplocat i en Raül Romeva. Tenen moltes coses a fer junts, molt camí per recórrer. Al davant ens trobaran a tots els altres, incloent la majoria de la joventut, tots aquells que creiem que efectivament hem de decidir, i ho hem de fer entre una Europa lliure, o una Europa de nacions suposadament lliures, un món amb ponts o un món amb murs, un món on resolem el problema del canvi climàtic i coordinem la fiscalitat, o un món que camina cap a la fragmentació, l'enfrontament i la catàstrofe sòcio-ecològica. El gran repte indepe a part de convèncer persones com jo és el d'omplir el temps fins a setembre. Quan arriba el setembre la seva agenda es clarifica molt i saben què dir. El problema és la resta de l'any. Aquest any el problema és més greu, perquè no saben segur si arribaran a setembre. El dubte que tenen és si el buit l'omplen fent costat obertament als seus aliats objectius. L'alternativa la coneixem, no només al món i a Europa. El pacte de govern PNB-PSOE al País Basc consolida una Espanya oriental (incloent el Cantàbric oriental) molt arrenglerada amb el federalisme. Amb un govern del PP dèbil, els federalistes del llevant ibèric (incloent el PNB) haurien de moure's per assegurar que la crisi del PSOE acaba amb un suport unànim de tots els socialistes a una reforma federal ambiciosa de la Constitució, a oferir a la resta de forces polítiques, incloent el PP i els sectors moderats de l'independentisme català (aquells que comencen seriosament a dubtar).

viernes, 18 de noviembre de 2016

La teoría de juegos en el comentario político

Como estos días en grupos distintos he tenido que enseñar conceptos básicos de teoría de juegos, no puedo evitar preguntarme qué importancia tiene que los términos se usen a menudo sin el rigor necesario. Quizás no tenga mucha importancia, y lo interesante sea sencillamente indicar que en la política (o el deporte) la mayoría de problemas son de interacción, con lo que, más allá de los detalles, hay que darse cuenta de que el resultado final no depende sólo de los que uno hace, sino también de lo que hacen los demás. Lo básico puede entenderse con juegos de dos jugadores y dos estrategias para cada jugador. Estos juegos pueden tener elementos de interés común y de rivalidad, o pueden ser puramente de rivalidad (juegos de suma cero, como los penaltis en el fútbol). Uno no elige si el juego es de suma cero o no, sino que cada interacción lo es o no. Uno tampoco elige si el juego alcanza o no un equilibrio de Nash (una combinación de estrategias donde cada uno hace lo mejor para él dado lo que hace el otro), sino que uno elige una estrategia, y el equilibrio resultante depende de lo que decida el otro también. Si hay una estrategia dominante (como en el famoso dilema del prisionero), la elección individualmente racional es clara: aquella que nos permite alcanzar un resultado mejor para el jugador independientemente de la elección del otro. Si hay un equilibrio en estrategias dominantes automáticamente es un equilibrio de Nash (por ejemplo, en el dilema del prisionero), pero no al revés. Un equilibrio de Nash puede ser lo mejor para los jugadores como colectivo, como grupo: entonces el equilibrio es eficiente en el sentido de Pareto. Pero no podemos hablar de "equilibrio de Pareto" como si fuera otra noción de equilibrio como el equilibrio de Nash. La eficiencia en el sentido de Pareto es un criterio para evaluar si el equilibrio que se alcanza es deseable para los jugadores como grupo. Hay juegos que tienen varios equilibrios posibles, y puede que uno de ellos sea eficiente, pero no los otros o el otro. También cuando hay un sólo equilibrio, puede que éste no sea eficiente en el sentido de Pareto (como en el dilema del prisionero). La interacción entre el PSC y el PSOE es claramente un juego de suma positiva (como demuestra la historia de los últimos casi 40 años) donde corremos el riesgo de descender a un equilibrio no paretiano. En realidad, hoy día creo que el equilibrio paretiano posible (es decir, el que ofrece lo mejor para ambos partidos y sobre todo para sus potenciales electores) no se llama ni PSC ni PSOE, sino PSE (Partido Socialista Europeo). El problema es que todo esto es más que un juego.

domingo, 13 de noviembre de 2016

Democracia evolutiva: guía de bolsillo para derrotar al "trumpismo de buen rollo"

Ayer tras la segunda mesa de debate de la fantástica II Convención Federalista organizada por la Fundación Ebert y la Fundación Campalans sugería a Joaquín Almunia, Enrique Barón y Christian Moos que plantearan alternativas al referéndum dicotómico, que plantearan formas de no esquivar el necesario requisito de persuadir a la opinión pública, de avanzar en un mejor federalismo con el consentimiento de la ciudadanía. Así en realidad se ha avanzado en muchos sitios, y por ello hoy la mayor parte de las personas que viven en democracia lo hacen en federaciones, que han avanzado lentamente, a veces incluso tras haber retrocedido. No estoy seguro de que mi pregunta se entendiera del todo, o por lo menos así me lo hizo llegar algún miembro del numeroso público asistente poco después. Así que me expando aquí, que para eso está Internet. Yo llevo tiempo siendo escéptico respecto a los referéndums dicotómicos, en especial los referéndums llamados "de autodeterminación". Y lo he sido desde bastante antes del referéndum del Brexit del pasado 23 de junio, tras el cual muchos de los antiguos defensores del plebiscito han matizado mucho su posición (no me refiero a la corriente dominante del independentismo catalán, que mantiene impasible el ademán) o han reconocido abiertamente que estaban equivocados. Sin embargo gracias a los referéndums (como recordó Almunia) en España pudimos avanzar en la transición, y gracias a un referéndum el pueblo chileno, por poner otro ejemplo, consiguió frenar la eternización de Pinochet en el poder. Por lo tanto no se trata probablemente de cerrar totalmente la puerta a la celebración de referéndums, sino de hacerlos encajar con mecanismos (propios de la democracia deliberativa y representativa) que favorezcan el diálogo, la transacción y la convivencia. Una buena fórmula son los referéndums de ratificación, que dan al pueblo la última palabra sobre algo que ha sido fruto de un gran acuerdo previo. Un acuerdo previo no es una panacea que asegure la victoria popular de lo acordado, como se ha visto en Colombia, pero parece que ahí por lo menos la predisposición de muchos al diálogo está haciendo que se reconduzcan las cosas. El error con Cataluña en 2010 fue que el Tribunal Constitucional actuó, recortando la decisión, cuando ya el pueblo de Catalunya se había pronunciado, lo que hace que hoy el marco vigente no haya sido totalmente apoyado, es decir, no tenga el consentimiento, de la mayoría de la ciudadanía, como recordó en la convención Joan Botella. Eso es en parte lo que hay que solucionar con un buen paquete de reforma federal, que idealmente debe incluir o ir acompañado de una reforma de la Constitución española y de los tratados europeos. Pero no se trata de pedir un sí o un no a grandes ideas o nociones, cuando luego no pueden llevarse a la práctica de una forma clara porque no dependen de la jurisdicción que convoca el referéndum (por ejemplo, el Brexit todavía no se sabe exactamente en qué consiste). Sino que se trata de realizar avances graduales, fruto de la adaptación evolutiva de las instituciones. No basta con pedir grandes mayorías, hay que pedir que se sepa qué se somete a votación, y este requisito normalmente se cumple cuando hay un acuerdo detallado previo cuyos detalles se conocen.
Ahora que los progresistas del mundo entero estamos sumidos en una gran preocupación por la victoria de Trump  y las buenas perspectivas de líderes como Le Pen, Wilders y otros, puede ser saludable darse cuenta de que en sociedades complejas nadie gana totalmente para siempre.  Nunca una sola forma de comportamiento humano prevalece, sino que vivimos en una situación de permanente polimorfismo, de permanente desequilibrio evolutivo donde las cosas van cambiando por la combinación de la acción colectiva, el azar y la aparición de mutaciones en forma de nuevas tecnologías u otras innovaciones como lenguajes o ideas. Esta noción evolutiva nos puede no sólo hacer recobrar un cierto optimismo, sino que nos brinda una guía para derrotar al "trumpismo de buen rollo", que en realidad es lo que más tienen en común los nacional-populismos en ascenso. Por tal entiendo los mensajes egoístas, de afirmación de lo propio y de rechazo de lo ajeno, pero con un envoltorio de respetabilidad, con una sonrisa en los labios, incluso con llamadas a la libertad y a la democracia. Hoy Marine Le Pen hablaba en la BBC de una Europa de "naciones libres", de recuperar la independencia y la soberanía. "¿Yo racista?" decía sintiéndose insultada por un presentador demasiado suave que ha recibido numerosas críticas e incluso una manifestación en las puertas de sus estudios (ya me gustaría tal reacción ciudadana cuando nuestros medios son tan condescendientes con nuestro "trumpismo de buen rollo" local). Todo sonrisa y buen rollo, dar la voz al pueblo y hablar en nombre de la democracia y la libertad. Esto hay que combatirlo con inteligencia, no buscando respuestas simétricas, como un populismo de izquierdas, o un nacionalismo de signo inverso. Por eso es importante construir puentes y no derribarlos, como han dicho Patxi López, Miquel Iceta y Elena Valenciano. Tienen toda la razón, y por eso espero que en las próximas horas y días veamos que quienes han exigido visión de estado para algunas cosas, también la tengan para anteponer la prioridad del diálogo ante el vuelo gallináceo de la política de partido. ¿Cómo sería hoy la democracia y la sociedad española sin la aportación de muchos catalanes? Peor, como lo sería una sociedad catalana que se cerrara a la influencia de nuestros genes hispanos. Puentes no sólo en España sino también puentes con las fuerzas de la civilización europea, como por ejemplo la Fundación Ebert de la socialdemocracia alemana. Combatir el nacional-populismo no se hace compitiendo para ver quien alza más la voz, sino combatiendo la ira y la desigualdad: con reformas fiscales profundas, que son imposibles sin reformas federales. Nos da esperanza el voto de la juventud, que ha votado masivamente contra el Brexit, contra Trump y por el federalismo en Canadá y Bélgica. No sabemos si triunfaremos, probablemente no a corto plazo, pero nunca quedaremos totalmente derrotados, y nos dejaremos la piel para que el espíritu solidario y federal tenga una sólida presencia en los genes de las próximas generaciones, y dé lugar a un fenotipo, si no monomórfico, sí dominante, caracterizado por la paz, la cooperación y el respeto.