domingo, 30 de agosto de 2015

Es pot permetre Catalunya la trivialització d'Europa?

El debat legalista sobre quant de temps estaria Catalunya fora de la Unió Europea (UE) en cas d’independència oculta una realitat molt més inquietant: la falta de preocupació pel futur d’Europa, i la incomprensió del rol i la importància de la Unió, dels dirigents del moviment independentista. Sembla que ho consideren un tema tècnic més, a sortejar amb una “astúcia” de darrera hora. No era aquesta la concepció d’Europa que tradicionalment havia tingut el catalanisme (i la majoria de moviments democràtics europeus des de la meitat del segle XX). La idea de mobilitzar una societat democràtica, on es respecten tots els drets humans, a favor de crear un nou estat, sempre ha grinyolat en relació al projecte de crear una Europa sense fronteres. Aquest darrer projecte té molta més capacitat aglutinadora a la societat catalana que el projecte independentista, i Catalunya tindria totes les de guanyar, i tindria molts més aliats, si es tornés a posar al capdavant d’Espanya liderant el combat necessari per una Europa més unida i democràtica, federal.
La Unió Europea no és només una llista de programes i polítiques públiques de les quals Catalunya corre el risc de veure’s exclosa per un temps indeterminat (cosa que ja reconeixen els líders independentistes, almenys en algunes hores del dia). És la garantia del compliment de les regles, és la seguretat de viure en un marc democràtic bàsic, és la possibilitat de tenir com aliats les grans potències democràtiques del món, així com l'oportunitat de bastir amb solidesa alternatives als vells estats-nació. Un exemple només de la importància de la Unió per al compliment de les regles bàsiques: sense la Unió deixarien de complir-se les lleis de defensa de la competència, qualsevol govern tindria tota la discreció per permetre el retorn dels monopolis en els sectors econòmics que convingués per la pressió dels lobbies locals.

El moviment independentista té suficients aspectes inquietants des del punt de vista democràtic. Però el més inquietant per a mi és la trivialització del projecte europeu. Amb el que està passant, la temptació és la de pensar que millor que el món no ens miri gaire, perquè no se'ns caigui la cara de vergonya. Però per altra banda, estar a Europa garanteix que alguns germans grans responsables sí que ens miren, i darrerament sembla que amb una mirada força severa. Comencen a saber per exemple que Artur Mas, que sembla que és el candidat dels independentistes a presidir la Generalitat, és el principal responsable d’un entramat que, entre altres activivitats, es dedica a la política. Això de les altres activitats no ho diuen les clavegueres de l’Estat, ja ho va dir Pasqual Maragall, i ara ho diu un jutge del Vendrell (Baix Penedès). És un líder que no té cap aliat rellevant entre els governs europeus, que haurien d’aprovar eventualment per unanimitat l’acceptació d’un nou estat a la UE. Que juga amb la democràcia i amb Europa, mentre s’ha convertit en un pària internacional al qual no li constesten ni els faxos. Com va dir un candidat seu en un altre context i amb uns altres destinataris, però amb no menys raó es podria dir aquesta vegada, “no és això, companys, no és això”.

domingo, 23 de agosto de 2015

Article i debat al diari Ara sobre Catalunya després de l’estat-nació

El diari Ara va publicar ahir un article meu sota el títol “Catalunya després de l’estat-nació”. Reprodueixo a continuació el primer i el darrer paràgraf:"Els sobiranistes catalans i espanyols tenen un problema: la sobirania nacional ha deixat d’existir, l’estat-nació està obsolet. Ningú té ja el monopoli de la sobirania. Els estats segueixen existint (i alguns amb molt d’entusiasme però poca imaginació en volen fer de nous), però almenys a Europa són com aquells òrgans del cos que algunes espècies segueixen arrossegant quan ja han perdut gran part de la seva utilitat. El soroll que fan els seus defensors impedeix de moment explorar a fons les alternatives, invertir en la R+D de la innovació institucional. Però només de moment.(...) Fa més de cinc-cents anys, els estats-nació eren una possibilitat més en un context de gran diversitat institucional. Es van fer hegemònics, han arribat a dominar tot el planeta excepte el continent antàrtic, però avui estan acabant el seu cicle històric. És hora de tornar a la diversitat institucional, aquest cop en un context d’unitat europea, de cooperació i de democràcia”. Estic de viatge i no he pogut llegir amb l’atenció que mereixen els comentaris que va suscitar l’article a la versió on line del diari. En vaig llegir de pressa un que em va interessar molt, i que un amic meu, en Pau, també m’ha fet arribar per whatsapp. El comentari ve a dir que estan d’acord amb mi en el llarg termini, però que en el curt termini (vint anys deia el comentarista del diari on line) preferien crear una Catalunya independent. És un avenç. És important saber que estem d’acord en el que cal fer a partir d’aquí vint anys, perquè aquests passaran molt ràpid. La discrepància es limita ara a què s’ha de fer en aquests vint anys: alguns preferim dedicar les energies a fer una Europa més unida i democràtica (no serà fàcil, però és factible i creiem que val la pena). Altres prefereixen dedicar les energies a fer una Catalunya independent. Segurament pensen que arribarà aviat i que no és incompatible amb dedicar les energies a fer una Europa sense fronteres, i en teoria no ho és, però en la pràctica... En fi, gràcies pels comentaris amables i mig discrepants.

miércoles, 19 de agosto de 2015

Izquierda europeísta contra la confusión

Las propuestas de la izquierda y el centro-izquierda europeístas no deben ser para tranquilizar a los mercados o los inversores, ni para responder al griterío nacionalista de los independentistas o del PP-Ciudadanos, sino para tranquilizar a los trabajadores. Creo que las últimas propuestas del socialismo español y francés por avanzar hacia la federalización de la zona euro van en esta dirección y merecen un aplauso. Los socialistas catalanes, españoles y europeos no hace falta que digan todos lo mismo, igual que no todos los músicos de una orquesta tocan exactamente lo mismo. En una orquesta hay muchos egos y varios instrumentos, pero las mejores orquestas interpretan piezas bellas y coherentes, y se esfuerzan por innovar sin inventar el mundo de nuevo en cada concierto. Ante la incapacidad de la extrema izquierda, por ejemplo de la CUP en Cataluña y de Podemos (pese a las apelaciones constructivas) en España, y del nacionalismo populista, por aportar un poco de coherencia ante la confusión, existe la necesidad de un marco conceptual para construir la federación europea. Aportar algo contra la confusión es muy distinto de hacer caso a quienes desean que se actúe "sin complejos". Sin complejos es como actúan Marine Le Pen, la Liga Norte, el UKIP, o el Tsipras del absurdo referéndum griego que después se tuvo que comer. Los matices, la pedagogía, la reflexión, son necesarios cuando la realidad es compleja y no se puede despachar con un tuit. A veces personas con valores parecidos pero raíces culturales o redes sociales distintas se estancan en discusiones léxicas bizantinas, por ejemplo sobre si hay que hablar de estado plurinacional o de reconocimiento de identidad; o de reforma constitucional o de proceso constituyente.  Que las palabras no nos impidan avanzar: soberanía, nación, asimetrías son conceptos importantes, pero discutidos y discutibles, que no deben servir para enfrentar a ciudadanos y líderes que se podrían poner de acuerdo fácilmente. Hoy nuestros ciudadanos, nuestros sindicatos, empresarios, vecinos, partidos políticos, académicos, y organizaciones deportivas, ya se organizan de forma federal. Por eso es hoy posible un acuerdo amplio, que consolide y mejore una democracia de ciudadanos libres e iguales, donde la diversidad cultural y lingüística sea considerada una riqueza común. En muchas políticas concretas, la cooperación, autonomía y experimentación que permite el federalismo permite aumentar las cotas de igualdad: es el caso de las políticas de renta mínima, las reformas impositivas o de las políticas sanitarias. Federalismo, regeneración democrática e igualdad son tres vértices de un mismo triángulo: son complementarios y si falla uno fallan los otros dos. Es un triángulo que se come al trilemma de Rodrik, al precio de eliminar la soberanía nacional. Pero con tacto y con muchos complejos. Ante lo que no tiene que tener complejos el socialismo es ante el clientelismo y la corrupción. La Fundación Alternativas en su último informe sobre la democracia en España cuestiona todavía en el PSOE lo que llama prácticas feudales de sus barones territoriales, y El Pais ayer mismo seguía sacando a la luz prácticas clientelares del PSC (y de otros partidos) en la Diputación de Barcelona. Los mejores conciertos también necesitan los mejores instrumentos.

lunes, 17 de agosto de 2015

Coses que els ciutadans de Catalunya tenen dret a saber

Assistim a un goteig d'anuncis de candidats famosos (passem de la política professional a la política de famosos, ben pocs d'ells de classe obrera precisament) que amaguen el fet que la ciutadania de Catalunya, a poc més d'un mes d'unes eleccions que es reclamen excepcionals i decisives, desconeix algunes coses bàsiques: 
-Qui és el candidat a president de la Generalitat de la candidatura Junts pel Si? En cas que sigui el Sr. Artur Mas, en quins debats pensa retre comptes de la seva gestió fins ara?
-Quina serà la moneda d'una Catalunya que la candidatura Junts pel Sí pretén independent en 18 mesos? En cas que sigui l'euro, s'han establert converses amb el Banc Central Europeu perquè aquest sigui el prestamista d'últim recurs de les entitats financeres catalanes, per garantir que els euros segueixen sortint dels caixers quan els anem a buscar? Quins resultats han donat aquestes converses?
-Una altra pregunta per Junts pel Sí: Com serà i quant costarà l'exèrcit del nou estat independent, o alternativament, s'han iniciat converses amb alguna aliança militar o amb alguna gran potència per assumir les tasques de defensa d'un petit nou estat del Mediterrani?
-I una altra: quines converses s'han establert amb els estats membres actuals de la UE per aconseguir el seu suport unànim perquè Catalunya sigui acceptada? Quins resultats estan donant aquestes converses? En cas que sigui necessari el suport de la CUP, recolza aquesta candidatura aquestes converses, o manté el seu criteri euroescèptic que la va portar a no presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu?
-A Junts pel Sí i la CUP: quin futur espera als funcionaris de l’Estat espanyol a Catalunya (que inclouen molts professors universitaris) i què passarà amb els drets a la Seguretat social espanyola, que afecten a tots els cotitzants?
-Qui gradua i fins quan l’excepcionalitat de la democràcia catalana, on alguns no tenen previst que els governants rendeixin comptes o es permeten anomalies com la cançó de l’estiu de TV3 (feliçment retirada -o és només el logo, el que es retira?- per la Junta electoral després d'una reclamació del PSC), els tuits a les retransmissions esportives sense aparents filtres (o pitjor)… 
-I una pregunta per a la candidatura Catalunya Sí que es Pot: diuen que "el" referèndum és una línia vermella. La pregunta d'aquest referèndum, serà com la del 9-N que va recolzar ICV? Si pel contrari inclourà una alternativa federal en peu d'igualtat junt amb unes altres dues, es puntuaran les tres opcions o se n'haurà de triar només una i guanyarà la que tingui més vots de les tres encara que sigui el 34%? Quin marc legal ampararà aquest referèndum sense canviar abans la constitució espanyola?
Els dirigents obrers Pep Guardiola, JR Mainat i Lluis Lach ens ho diuen ben clar: "proletaris de Catalunya, uniu-vos per deixar de protestar per les retallades i collonades semblants i afegiu-vos a una etapa excepcional, que vol gestos excepcionals, com per exemple suspendre el funcionament de la democràcia a Catalunya i l'alternança dreta-esquerra." Els hi podem fer cas, o demanar als candidats que responguin aquestes preguntes.

domingo, 16 de agosto de 2015

¿Qué motiva los giros ideológicos de las personas?

El artículo de Javier Cercas de hoy en El País Semanal se hace eco del giro no sólo ideológico, sino valórico, del filósofo catalán Xavier Rubert de Ventós. Cercas cuenta que se ha mordido la lengua durante tres años. Muchos nos la mordemos mucho todos los días, porque nos duele reconocer que hemos infravalorado la capacidad de mucha gente por cambiar de ideas, incluidos buenas amistades. Yo también conocí a Rubert cuando éste era un intelectual socialista y moderado, cuando él era director y yo coordinador de redacción de una revista de efímera existencia, Cuadernos Noventa (cuyo mensaje de concordia con el resto de España parece que no convenció ni a su director). No puedo decir que jamás compartiera la admiración de Cercas en esa época por este filósofo. No es nuestro Heidegger, porque no tiene su categoría internacional como filósofo, y porque el proceso independentista catalán no es el nazismo, pero el proceso mental no debe ser muy distinto. Supongo que otros tienen menos conversos entre su círculo de relaciones, puede que por mi clase social pequeño burguesa catalano-hablante yo me haya ganado tener muchos. No todo el mundo se ha convertido, y tampoco creo que sea obvia aquí la superioridad moral de nadie, pero creo que Cercas y todos los que no hemos cambiado mucho tenemos derecho a decir que hay personas a las que hemos visto muy de cerca que hace no tanto tiempo decían lo contrario de lo que dicen ahora. Para que se sepa, puede que ayude a la gente a formarse opiniones más o menos sólidas. Yo reconozco que no lo llevo muy bien, quizás debería hacer un esfuerzo por acostumbrarme: sólo uno de los supervivientes entre mis invitados de boda (por parte del novio) en 2001, casi todos ellos socialistas entonces, incluido el oficiante, se han pasado a alguna forma de extremismo nacionalista, catalán o español. El que queda flirtea con el partido Ciudadanos, aunque debo decir que ya lo hacía entonces, por lo menos con las ideas de este partido, que no sé si ya existía. Hemos visto de cerca casos auténticamente novelescos (y no me refiero a Toni Comín, que cree todavía que es el Sol quien da vueltas alrededor de la Tierra, eppur si muove: ¿es necesario hacer el ridículo?)... pero bueno, ya iba a meterme con alguien, mejor dejo de hacerme mala sangre. Podríamos especular con la cultura política del franquismo, con la desaparición de las ideologías, con el clientelismo y la privatización de la política, pero ello no explicaría por qué esto pasa aquí y ahora, y a la vez ya ha pasado antes en otros sitios. Un conocido dirigente de una coalición a la izquierda de los socialistas me dijo una vez que algo debíamos haber hecho mal en las Juventudes Socialistas cuando tantos dirigentes de mi época se han vuelto independentistas, pero me lo dijo antes de que un ex-eurodiputado de su coalición decidiera encabezar precisamente la candidatura independentista. No hay explicaciones fáciles al fenómeno. Quizás lo que merece ser explicado es por qué algunos no hemos cambiado de opinión. En fin, sólo me atrevo a decir que cuando veáis a alguien (incluido este bloguero) hablar de algo con mucha convicción, desconfiad: puede defender exactamente lo contrario, pero con la misma convicción, 20 años después.

sábado, 15 de agosto de 2015

Necessitareu cultura federal

Tots els que han menyspreat i segueixen menyspreant el federalisme, acabaran buscant en els propers mesos per Internet o a les biblioteques referències bibliogràfiques sobre el federalisme. Si volen avançar temps, poden anar llegint les referències del llibre escrit per quatre bons economistes catalans i coordinat per una altre que va sortir l'any passat, en català i en castellà. O poden entrar de tant en tant a la pàgina web de Federalistes d'Esquerres o als seus comptes a les xarxes socials. O poden assistir a la Convenció Federalista que organitzen la Fundació Rafael Campalans i la Fundació Ebert del SPD alemany aquest setembre a Barcelona. Aquells que volen recomposar l'espai socialdemòcrata a Catalunya potser hi haurien d'anar, més que res per veure què hi diuen les grans fundacions de pensament socialista i socialdemòcrata. Des que els independentistes catalans han abandonat qualsevol pretensió d'avançar cap a la independència per la via legal, i partits des del PP fins al Partit Nacionalista Basc s'han obert a negociar una reforma constituticional per ampli consens, hem entrat de facto en el món de les reformes federals. Espanya i Europa es troben en un camí federal, certament lent, com lenta va ser la construcció del federalisme en els Estats Units i en altres federacions. La construcció del federalisme a Espanya i a Europa no són dos processos diferents. Sí que són dos processos als quals s'arriba des de punts diferents: des d'un estat centralitzat en el cas espanyol, des d'una organització inter-governamental d'estats sobirans en el cas europeu. Però ningú té ja el monopoli de la sobirania. Tots els que parlen de sobirania catalana o espanyola estan ja fora del món. L'estat-nació ha mort. Seria molt desitjable que el camí cap al federalisme fós dirigit per federalistes que siguin majoritaris a les eleccions. Però si els federalistes no són majoritaris ho seran sobiranistes d'extrems diferents que veuran que l'única forma de posar-se d'acord és precisament compartint la sobirania, cosa que per sort Europa ens obliga a fer per la via del diàleg i el pacte. Benvinguts al federalisme.

martes, 11 de agosto de 2015

Artículo en El País sobre el federalismo de Podemos

Hoy El País publica un artículo de Carlos Jiménez Villarejo y mío sobre el federalismo de Podemos, uno de los partidos emergentes en España. Estos son algunos párrafos:
"Podemos es hoy un partido que se ha integrado con éxito, en algunos casos colaborando o federándose con otras fuerzas, en instancias tan distintas como el Parlamento Europeo, las comunidades autónomas y los Ayuntamientos, y aspira a gobernar en el conjunto de España. Es un partido que canta en catalán L’Estaca, de Lluis Llach, en sus actos en Madrid y que saluda en castellano la victoria de Ada Colau en Barcelona. La evolución de Podemos prefigura una España que se reconoce diversa, solidaria y multilingüe y que participa activamente en la construcción de una Europa más unida, solidaria y democrática. Su divisa es la regeneración democrática con la que pretende reconstruir la democracia desde la ciudadanía, recogiendo la bandera del 15­M. Es un partido que apoya a las nuevas alcaldesas de las dos grandes capitales de España, que manifiestan voluntad de concordia y hermandad, y que ha hecho posibles nuevos gobiernos entre otras comunidades en Aragón, Comunidad Valenciana e Islas Baleares que buscan pasar página a las políticas conservadoras de sus predecesores. Los principios del federalismo moderno implican la soberanía compartida, donde cada nivel de gobierno rinde cuentas directamente ante la ciudadanía, lo que es una de las principales reivindicaciones de Podemos. Desde su nacimiento, este partido ha contribuido a la democracia en todos los territorios y ha llegado al Parlamento Europeo con la aspiración de trabajar en red también a este nivel, integrándose en el grupo de la Izquierda Unitaria Europea, que lucha por conseguir una Europa más democrática y más justa, no sólo dentro de sus fronteras sino mucho más allá. Su éxito se debe en parte a las ventajas de los aspectos federales que ya implícitamente contiene nuestro ordenamiento: gracias a la democracia en todos los territorios, las voces del 15­M han llegado a las instituciones. (...) El economista francés Thomas Piketty plantea en su libro dedicado a cómo combatir las crecientes desigualdades y el fraude fiscal a nivel internacional que éstas se combaten con el federalismo democrático, con políticas e instituciones que superen el Estado­ nación. Los principales dirigentes de Podemos comparten estos valores y ahora deben avanzar en la concreción de su proyecto en la cuestión federal. Se abre la puerta a cambios importantes —en buena parte gracias a Podemos— y estos cambios deben incluir reformas sostenibles y duraderas. En la dirección de una España federal, en el marco de una Europa más integrada, justa y democrática. En la dirección de una federación que, respetando las identidades de los pueblos que lo integran, trabaje por una sociedad democrática avanzada para todos, donde la libertad e igualdad sean, finalmente, reales y efectivas. Este gran objetivo necesita el esfuerzo común e integrador de todos los pueblos de España. Lo contrario, la ruptura de España, sería, lo admitan o no, insolidaridad e injusticia.