viernes, 3 de julio de 2015

Gent de principis, com Groucho Marx

L'altre dia Juan Goytisolo ironitzava sobre els sobtats canvis de posició d'alguns intel·lectuals i personatges públics. La veritat és que tothom és lliure de canviar d'opinió, especialment quan es fa de forma reflexiva, idealment compartint les reflexions de forma pública, i sempre que ens mantinguem en posicions pacífiques i democràtiques. Al cap i a la fi, ningú té la veritat absoluta. No deixen de sobtar però alguns viratges, i a Catalunya n'hem viscut alguns de ben interessants en els darrers anys. Em sembla que en veurem més, perquè la realitat canvia molt de pressa, i en alguns (repeteixo, alguns, no generalitzo) és difícil no sospitar que allò que guia llurs preses de posicions és olorar què puja i què baixa, en comptes de guiar-se per algun tipus de principi ètic o ideològic. Tenim el cas d'un famós columnista que fa aproximadament dos anys va dictaminar (després de ser un dels fans de Zapatero i un dels mandarins a sou públic de l'esquerra) que l'únic projecte polític que hi havia a Catalunya era l'independentisme. Ara ja està fent marxa enera, però com a mínim hauria de reflexionar sobre la seva falta de vista: avui centenars d'ajuntaments tenen més de quatre i cinc forces polítiques, no totes (ni les que pugen més) independentistes, i al proper Parlament de Catalunya n'hi pot haver 7 o 8, i totes m'imagino que són projectes polítics. Són ben interessants també els que se'n van d'un partit polític fent crides a la unitat (del catalanisme, dels socialistes catalanistes, dels sobiranistes, però sempre la unitat, excepte la unitat del partit d'origen), però després quan els segueixes veus que mostren un gran pragmatisme per anar amb bàsicament qualsevol altre partit. Els del partit MES semblen força indiferents entre ERC (amb qui van anar al Parlament Europeu) i Podem (que ja els hi ha dit que no en vol saber res) o altres, potser també la llista "amb" el president. Els d' Avancem han anat en llistes de la desapareguda CiU, d'ERC o d'ICV. El capital que porten és fonamentalment parlar malament del partit d'on venen, i això és ben apreciat en molts d'aquests partits i els seus mitjans afins. Un que sempre s'ha enorgullit de ser el portador de les essències progressistes ha signat fins i tot el full de ruta d'Artur Mas, suposo que perquè com tothom sap aquest full de ruta ha de portar finalment a l'emancipació de la classe treballadora. Per altra banda, se'n van anar criticant la disciplina del seu partit d'origen, però quan un d'ells mateixos mostra certa llibertat d'acció, branden una disciplina encara més de ferro. Suposo que al llarg de la història de la democràcia coses així s'han vist moltes vegades a diferents llocs, però és instructiu sobre la naturalesa humana viure-ho de tan a la vora.

miércoles, 1 de julio de 2015

La democracia atolondrada

La radicalidad democrática puede ser incompatible con una democracia de calidad. Es decir, el deseo de consultar constantemente y sin restricciones a los ciudadanos sobre cualquier cuestión mediante procesos de democracia directa, por compleja y urgente que sea la cuestión, puede empeorar la calidad de nuestras instituciones democráticas. El referéndum es un instrumento democrático que puede ser útil en algunas cuestiones. Es más frecuente en algunas sociedades que en otras, probablemente porque se complementa con otras instituciones formales e informales que no se dan por igual en todas partes. Y también es más frecuente para algunas cuestiones que para otras. Por ejemplo, últimamente varias ciudades han organizado referéndums sobre si plantear candidaturas olímpicas o no. Creo que en el próximo otoño está previsto uno de estos referéndums en la ciudad de Boston. Es una cuestión para la que existen unos plazos conocidos, que no tiene por qué dividir dramáticamente a una sociedad, y donde las alternativas están claras: o se presenta la candidatura o no se presenta, no hay medias tintas, y la población lo puede entender perfectamente. Está claro que el referéndum que ha convocado el gobierno griego para este próximo domingo no cumple ninguno de estos requisitos. Ni existe un calendario claro y relajado en el que tomar la decisión (el referéndum se ha convocado con dos semanas de antelación), ni la cuestión que se plantea es inocua desde el punto de vista de la división social, ni están nada claras las implicaciones de votar sí o no. Más bien parece que el gobierno utiliza el referéndum como arma de agitación política en una negociación donde está en juego su propia supervivencia, y en un tema complejo y volátil para el que precisamente había sido elegido no hace muchos meses democráticamente para tomar decisiones. Como no me gusta el referéndum, me resisto a decir qué votaría, aunque me gustaría que alguien (¿la socialdemocracia europea?) defendiera un sí federalista por una Europa social, por una zona euro compatible con la democracia y el estado del bienestar, y no por la "soberanía nacional". Es un referéndum que recuerda más el organizado por los sectores pro-rusos de Crimea hace un par de años, por las prisas, que uno de los que se organizan en jurisdiciones democráticas como California o Suiza. Además es un referéndum que pretende crear una falacia de soberanía, cuando se trata de una cuestión (las condiciones para el mantenimiento de una moneda única) que sólo se pueden resolver por la vía del pacto y la negociación cooperativa más allá del Estado-nación. La idea de "queremos decidirlo todo", si se lleva al extremo de utilizar la regla de la mayoría sin restricciones, nos puede llevar a utilizar instrumentos democráticos inadecuados, incluso anti-democráticos como la ley de la turba o la manipulación de medios públicos de información. La democracia representativa debe mejorar muchos elementos, y hay que acompañarla por el uso de buenos mecanismos de deliberación, una mejor selección del personal político, el input de expertos comprometidos y no aislados, así como el recurso prudente y sabio al mecanismo del referéndum. Pero cada cuestión debe resolverse al nivel territorial adecuado, con los instrumentos pertinentes, y con el nivel de pausa que requiere una decisión informada que no divida innecesariamente a las sociedades en su interior ni respecto de sus aliados, vecinos y amigos. Algunos procesos plebiscitarios parece que se convocan más como parte de una campaña que como forma de decidir algo que en realidad se decide por otras vías porque es fruto de procesos complejos. Y a estas alturas creo que es obvio que no estoy hablando sólo de Grecia.

lunes, 29 de junio de 2015

Ni superioritat moral ni cognitiva

Lluis Basstets ha explicat molt bé els excessos de les pretensions de superioritat moral en determinades polèmiques dels nostres dies. Una cosa semblant es podria dir de les pretensions de superioritat cognitiva, és a dir, d'aquelles situacions on es defensen les preferències pròpies com si fossin veritats científiques i no senzillament com a preferències subjectives. Com que en aquests casos l'exercici complicat és intentar fer auto-crítica, jo intentaré fer la meva. Bé: fer auto-crítica és tan difícil i tan inusual (quan es fa sincerament) que jo trobo quasi impossible fer-me-la a mi mateix individualment, però l'aplicaré a persones amb les quals habitualment coincideixo en moltes coses (però no en totes). Un d'aquests amics va escriure l'altre dia (en el context d'un article sobre les esquerres i les banderes) que el partit Ciutadans tenia una visió "cabal" d'Espanya. Com que entenc que "cabal" intenta revestir el judici d'un aura d'objectivitat, em sembla que és criticable. La visió que Ciutadans té d'Espanya és tan opinable com la de qualsevol altre, i és resultat de les preferències dels dirigents i membres d'aquest partit. La visió que jo tinc d'Espanya és molt diferent, però no crec que sigui ni més ni menys cabal. Un altre amic titolava un article seu (amb el fons del qual jo hi estava d'acord) amb un "No t'equivoquis, Ada", referenint-se a la decisió de l'alcaldessa de Barcelona d'anar a la mani independentista. Com si hi hagués una manera objectivament equivocada i una encertada d'enfocar aquesta qüestió. El que hi haurà seran opinions i preferències polítiques que es poden compartir o no. Encara un altre amic, sobre el mateix tema, deia que sí que li semblava bé que Ada Colau hi anés, que ella "sí que havia entès" que no es pot anar en contra d'un moviment tan ampli de ciutadans, com si hi hagués de nou una veritat objectiva a "entendre" sobre aquesta qüestió. Jo sóc federalista, estic contra quasi totes les banderes, contra les fronteres i contra els himnes, però no perquè això sigui una veritat científica, ni perquè jo cregui que estic en la veritat i els altres en la foscor, sinó perquè són les meves preferències. En la discussió és útil aportar dades objectives (com dir que la majoria de persones que viuen en democràcia al món ho fan en federacions), però jo no defenso el federalisme per aquestes dades objectives (altres n'aportaran unes altres), sinó perquè en la meva modesta opinió un món organitzat sota els principis del federalisme (i el socialisme democràtic) és preferible, vistes les alternatives. També sobre la qüestió de la crisi de l'euro i la situació a Grècia, ja estan sortint molts experts que ho entenen tot i parlen amb molta contundència. Jo no sé què passarà, però sí que em sembla desitjable i coherent amb el món que m'agradaria que ens donguéssim, que s'arribés a un acord que permetés enfortir la unitat europea i avançar cap al federalisme en un context democràtic i igualitari (reestructuració del deute+reformes creïbles?).

viernes, 26 de junio de 2015

Avalant a Daniel Gutiérrez

He decidit avalar a Daniel Gutiérrez perquè pugui concórrer a les eleccions primàries per ser el principal candidat del PSC a les eleccions generals properes. Aquest regidor de Masquefa ha tingut el coratge de competir obertament i demanar el vot en un partit polític democràtic. El plantejament que fa és totalment en posititu, i pretén posar de relleu el capital humà que existeix en el socialisme català més enllà de les figures més o menys conegudes. Els socialistes catalans sempre han decidit sols els seus candidats o candidates i no han necessitat mai ningú de fora que els digui qui pot ser i qui no pot ser candidat. La democràcia i el pluralisme interns són molt desitjables, i poden tenir efectes molt positius sobre la resta del sistema polític. Per exemple, crec que seria molt desitjable avui saber què pensen de la deriva del seu partit persones com Carles Campuzano, Santi Vila o Xavier Trias. Però com que el seu partit és menys democràtic i plural que els altres, em temo molt que no ho sabrem mai. Més enllà d'aquestes consideracions, Daniel Gutiérrez fa un plantejament obertament federalista, i planteja la necessitat de defensar un federalisme plurinacional allà on faci falta. I ho fa sense enredar-se en debats estèrils i improductius sobre banderes i himnes. He tingut una breu correspondència amb ell (no el coneixia de res fins fa una setmana) i li he suggerit emfatitzar menys la radicalitat democràtica i més la qualitat democràtica. De moment no l'he convençut perquè ell diu que els dos conceptes són complementaris. Jo crec que el concepte de radicalitat democràtica, si s'entén com la celebració irreflexiva de referèndums sense masses requisits, porta a una menor qualitat democràtica, perquè la deliberació i la reflexió són substituïdes per la llei de la turba en el pitjor dels casos. Però crec que la seva posició és ben intencionada. L'avalo i faig una crida a tothom a fer-ho donant un pas més a favor del debat, el pluralisme i la regeneració de la nostra vida política.

domingo, 21 de junio de 2015

No estresseu al federalista

Igual que l'any passat quan s'acostava el 11-S i el 9-N, a molta gent de bona fe li agafa l'angoixa del que passarà aquest any amb el nou 11-S i el 27-S (en el supòsit que aquest dia hi hagi eleccions). "Cal que feu alguna cosa!" El que fem és tranquil·lament seguir fent pedagogia federal. Igual que el pianista de "no dispareu al pianista", segueix tocant el piano. I explicant els principis de la forma de govern sota la qual viuen la majoria de les persones que tenen democràcia al món. I promovent un documental que serà fantàstic si un suficient número de gent ens ajuda. Altres són més partidaris de crear xiringuitos diversos o de promoure galàctics o galàctiques a la plaça pública. Tindran o han tingut el recorregut que hagin de tenir. Després del 27-S sens dubte arribarà el 28-S (estic en condicions d'assegurar-ho), com després del 9-N va arribar el 10-N. Els federalistes no som ni de manifestacions ni de banderes, sinó de diàleg, reflexió i debat. No ens agrada tampoc el frontisme, ni ens agrada ser els del NO (i menys al costat del PP). De fet, som els del SI: sí al diàleg, al pacte, a la concòdria. Més aviat veiem amb un somriure agredolç com n'hi ha molts que porten mesos i anys dividint i segueixen omplint-se la boca d'unitat per reforçar el seu front particular. No volem que una part de la població s'imposi a una altra part, sinó que les diferents identitats aprenguin a respectar-se i a conviure, sobretot quan no tenen més remei. Com explica de nou avui Eugenio Scalfari, el gran repte és fer els Estats Units d'Europa, o encara millor, l'estat federal europeu. Aquest repte passa per moments difícils, però cada vegada costa més trobar-hi arguments en contra. Estic segur que acabarem enderrocant les fronteres i vivint amb naturalitat una democràcia multi-nivell, on el poder emergeixi des de baix cap a dalt i no a l'inrevés, i on ningú tingui el monopoli de la sobirania. I a seguir lluitant. Ahir el diari explicava que 150 anys després al Sud dels Estats Units seguia la guerra de banderes que es va iniciar amb la fi de la guerra de secessió (després de la qual han aprofitat per construir un sòlid sistema federal). Paciència.

viernes, 19 de junio de 2015

Haz posible “Federal”, el documental del diálogo

Este vídeo de promoción explica en su versión en castellano (la versión en catalán está aquí) el proyecto de realizar un documental sobre federalismo, dirigido por el cineasta Albert Solé. El documental pretende divulgar las ideas y el debate sobre el federalismo, que está llamado a vertebrar el diálogo sobre el futuro institucional de España y Europa en los próximos meses y años. Pronto se celebrarán elecciones al Parlamento de Cataluña y a las Cortes españolas, y a nadie se le escapa que en el contexto europeo en el que nos movemos y nos seguiremos moviendo, las cuestiones sobre soberanías, competencias y financiación de los distintos niveles de gobierno, sólo pueden resolverse, si es por la vía del diálogo, desde las recetas y principios del federalismo. Algunos partidos políticos en España, como el PSOE e Izquierda Unida, ya lo asumen abiertamente. Podemos no lo asume abiertamente, pero sus valores y su misma irrupción reflejan todo lo bueno del federalismo: democracia desde abajo y gobierno multi-nivel. Incluso Ciudadanos, con prudencia, se ha manifestado a favor de reformas federales por boca de Albert Rivera y Luis Garicano. El PNV y Unió Democràtica de Catalunya son confederales, pero están abiertos a un diálogo federal. Quedarían los más recalcitrantes, el PP y los independentistas catalanes, pero también entre ellos hay sectores lúcidos, europeistas y demócratas, que estoy seguro que se apuntarían a un nuevo acuerdo federal de convivencia, sin que nadie tenga que renunciar a sus convicciones y a sus valores. Que Artur Mas y los independentistas catalanes se hayan metido en un lío del que no saben cómo salirse, y que el PP siga instalado en la parálisis, no significa que no haya que esforzarse por construir alternativas al nacionalismo y al sectarismo. Esta es una lucha que se libra en toda Europa y en todo el mundo y que por desgracia no terminará nunca. Pero las posiciones de la concordia, la tolerancia y la solidaridad se reforzarán si quienes creemos en ellas hacemos algo más que leer este blog y nos rascamos un poco el bolsillo, apoyando financieramente el documental de Albert Solé, siguiendo estas instrucciones.


Artur!

Sembla que el pre-candidat del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units, Jeb Bush, pensa basar la seva campanya electoral en l’eslògan “Jeb!” Noti’s el punt d’exclamació al final del seu nom de pila, omitint de forma hàbil el seu cognom, no fós cas que algú hagués de recordar el seu parentiu amb dos anteriors presidents dels Estats Units francament impopulars.
Quan es tracta de blanquejar les connexions i implicacions dels seus candidats presidencials, val a dir que la dreta nord-americana és molt més hàbil que la nostra. A Catalunya ha començat la cursa per presentar un nou perfil d’Artur Mas, com a líder d’un Partit Català d’Europa o d’un Partit Demòcrata de Catalunya (donat que amb la independència no n’hi ha prou ni probablement s’hi arribarà mai mentre Espanya segueixi a l’euro, encara que se li digui a la gent de “les entittats” que sí…). No sé per què, però em fa l’efecte que els demòcrates i europeïstes no comprarem la moto. La idea d'un partit català d'Europa va ser de Pasqual Maragall, mentre que Artur Mas ha passat la major part de la seva vida política fent de cap de l'oposició (poc amistosa) de Maragall a l'Ajuntament de Barcelona i al Parlament de Catalunya, fins al punt d'arribar a pactar la seva defenestració amb Zapatero. Per altra banda, no sembla que el grau de lleialtat a Europa hagi impressionat gaire als líders europeus en els darrers anys (faxos inclosos). Pel que fa a liderar una mena de Partit Demòcrata, seria interessant saber què en pensa l'economista pro-republicà (dels USA) Xavier Sala i Martín, un dels grans aliats de Mas. O com és que pensen fer un partit demòcrata sense primàries, o si pensen buscar un suport majoritari entre els grups culturals i ètnics no hegemònics (com fa el partit demòcrata d'Obama i Clinton), o si pensen fer com l'actual partit demòcrata nordamericà i defensar una sanitat pública.
Els fans d'Artur Mas el volen caracteritzar com un líder internacionalment homologable, però en la pràctica tots els esforços van, més que a desenvolupar un projecte creïble i homologable a l'Europa del segle XXI, a ocultar la corrupció i el conservadurisme, i a triar una oposició (les CUP, per cert euroescèptiques) que no li pugui crear cap problema, i on es puguin entretenir els fills mentre es fan grans i tornen al sentit comú. Els esforços també van adreçats a destacar problemes cognitius dels que no combreguem amb l’independentisme ("aquests no han entès res"), sense adonar-se que comencen a ser objecte d'estudi en alguns centres de recerca sobre psicologia social. Però reconec que explotar els problemes cognitius de l’electorat pot ser una bona estratègia. Ara bé: tot això de fer passar Artur Mas per demòcrata i europeïsta crec que no funcionarà. Millor senzillament copiar els republicans dels Estats Units i fer un bon cartell que digui senzillament: “Artur!” i així ens oblidarem de tota la resta (Pujol, 3%, Millet, seus embargades, sanitat retallada i privatitzada, educació segregada, autogovern ensorrat, país dividit…).