sábado, 30 de julio de 2022

Amb Pujol la comèdia, amb Mas i Puigdemont la tragèdia, i amb Borràs la farsa

És motiu de celebració que Laura Borràs s’hagi quedat quasi sola. És una novetat feliç. I és una novetat perquè fins fa poc no s’hagués quedat tan sola. Carles Marx va dir que la història es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia i després com a farsa. Ni tinc coneixements lingüístics suficients, ni tinc la cita original (suposo que en alemany) a mà, però literalment, “repetir-se dues vegades” deu voler dir que hi ha una tercera vegada inicial. En el cas català, sens dubte aquest és el cas. Primer va ser el pujolisme (magistralment retratat al recent llibre d'Ibáñez Fanés, "Infern, Purgatori, Paradís"), després el “Procés” en el seu període més àlgid (amb Mas i Puigdemont), i ara és Laura Borràs: comèdia, tragèdia (o quasi) i farsa.

El comportament de Borràs és una caricatura de coses que hem vist abans. És una bona cosa que ara tothom s’esgarrifi, perquè denota una certa autocrítica sobre coses semblants (encara que més ben interpretades) que hem vist abans. La pressió agressiva a la premsa d’un diputat de Junts no és nova a Catalunya. Ni per desgràcia ha de soprendre a ningú que uns fanàtics nacionalistes catalans insultin una diputada amb crits racistes, quan abans el nacionalisme català (inclosa ERC i la CUP) havia fet president un personatge que es referia a les persones castellanoparlants com “hienes” o “bèsties amb forma humana”, i havia normalitzat expressions com “nyordos” o “colons” per referir-se a aquests col·lectius.

A Borràs la van votar com a Presidenta del Parlament ERC i Junts (amb l’abstenció decisiva de la CUP) coneixent els fets que han donat lloc a una acusació de prevaricació. Tenien la possibilitat de recolzar com a presidenta del Parlament Eva Granados, proposada pel PSC, una persona d’esquerres procedent del sindicalisme, sense cap mena d’ombra sobre la seva honorabilitat.

També hem vist abans com se'ns intenta vendre que una persona és culta i llegida, quan no hi ha res al darrera. I quan hi ha una persona culta i llegida de veritat, que li recorda que no ho és (com ha fet Jordi Llovet amb Laura Borràs), s'intimida al missatger. Ja passava i en part encara passa amb Pujol (que "acusava" el seu principal rival polític de "llegir massa"), que passa per ser una persona culta i intel·ligent. De què? Què ha escrit? Què ha aportat intel·lectualment? En quins països s'ha format? Parla malament bastants idiomes (incloent el seu), com és habitual en les persones de la seva classe social (també Boris Johnson enganya amb això). I prou, al marge de les seves òbvies habilitats polítiques i manipuladores.

També en un passat no llunyà s'ha assenyalat a persones que ens fan nosa, com ha fet Laura Borràs amb els diputats i diputades que han decidit la seva suspensió, recordant que tenen "noms i cognoms". El lideratge independentista també va cridar a la tardor de 2017 a assenyalar pel carrer als alcaldes i alcaldesses socialistes que no recolzaven el referèndum il·legal d'Octubre. Quan en un debat vaig demanar a la llavors alcaldessa de Badalona Dolors Sabater, de la CUP, que se solidaritzés amb els batlles socialistes per aquest motiu, va rebutjar fer-ho.

Haig de confessar que quan vaig veure que sectors de l’enèssima mutació convergent convocaven manifestos, actes d’homenatge i fins i tot una manifestació al Parlament, em vaig témer que tornessin a assetjar-lo violentament, com van fer al 1984 quan Banca Catalana (“mateu-lo”, li deien a Raimon Obiols, llavors cap de l’oposició, pels passadissos de la seu legislativa), i que la versió catalana del Xaman d’Arizona aparegués pel Parc de la Ciutadella mobilitzant els seguidors de les branques locals de QaNon i l’Associació Nacional del Rifle. Me n’alegro molt que no fós així i que els meus temors no s’hagin confirmat. Me n’alegro que persones que van recolzar (o que en van ser aliats objectius) els fets i comportaments que han portat a Borràs a ser presidenta del Parlament i de la mutació de CDC, i candidata a la presidència de la Generalitat, avui hagin recapacitat. Cap problema amb dialogar amb totes aquestes persones, tornar-me-les a trobar en festes i celebracions, fins i tot acceptar que em donguin lliçons de federalisme. Tot sigui per millorar el clima, que realment deu ser el que desitja una majoria fatigada de la societat catalana.

Però sense oblidar que situar-se per sobre de la llei, ho hem vist abans. Actituds racistes, les hem vist abans. Corrupció, l’hem vista abans. Manipulació dels mitjans de comunicació, amb pressions i intimidacions a periodistes, n'hem vist abans en la Catalunya del pujolisme i del “Procés”.

Mentrestant, tenir un govern autonòmic inoperant, que només està unit per una idea minoritària i impossible de portar a la pràctica (sense canviar el marc legal), està portant a Catalunya a perdre moltes oportunitats. És hora d'apostar per un govern eficaç al voltant del primer partit de Catalunya.

Segons el CEO, els partidaris de la independència són el 41% quan la pregunta és dicotòmica. Baixen al 34% quan s'ofereixen més de dues opcions. I m'agradaria veure quants en queden si a les preguntes es recordés que ens quedaríem fora de la UE. 

L’afer Borràs ens ha fet veure fins a quin punt hem estat exposats a les trampes del populisme: fins a tal punt creia Borràs que el poble la recolza i l'absoldrà, que el seu advocat va sol·licitar que fos jutjada per un jurat popular, el que va ser desestimat sense contemplacions perquè el delicte de prevaricació està expressament exclòs de la Llei del Jurat.

Està molt bé que ara molta gent vegi això de la Borràs com quelcom grotesc i impresentable. Ho és, certament. Però ho va aprendre dels moments de glòria del "Procés", quan tanta gent aplaudia. Si el Parlament hagués escollit presidenta a Eva Granados, com van proposar els socialistes, ens haguéssim estalviat aquesta nova vergonya sobre el prestigi de les nostres institucions.

Hem de celebrar el declivi del nacionalpopulisme sobiranista català, però no hem de baixar la guàrdia, com no s’ha de baixar a Anglaterra, als Estats Units, a Itàlia… A casa nostra i a tots aquests llocs, i a més llocs, el nacionalpopulisme segueix tenint armes poderoses i, tot i que pot tenir moments millors o pitjors, està recolzat per forts interessos econòmics i geoestratègics, apel·la a fibres molt sensibles, i sempre busca maneres de “tornar-ho a fer”.

Nota final: un amic i lector (Ramón Sánchez Ramón) em passa la cita exacta de Marx en la traducció castellana de "18 Brumario de Luis Bonaparte": "Hegel dice en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal se producen, como si dijéramos, dos veces. Pero se olvidó de agregar: una vez como tragedia y otra vez como farsa."


domingo, 24 de julio de 2022

Es pot recordar Barcelona-92 sense nostàlgia?

La cerimònia de l’altre dia a l’Ajuntament de Barcelona celebrant el 30è aniversari dels Jocs Olímpics de 1992 va ser un intent meritori de recordar aquell gran moment de la història de la ciutat, i de fer-ho amb orgull però sense nostàlgia, fins i tot mirant cap al futur.

Amb les dificultats del present, no és fàcil fer aquest exercici de prescindir de la nostàlgia quan es recorden temps col·lectivament més feliços. Però també val la pena preguntar-se si en algun moment no se’ns van pujar els fums al cap, si no ens vam creure més llestos i més rics del que realment érem.

Del que hi ha pocs dubtes és de l’èxit del projecte olímpic de 1992 (no només sense corrupció, sinó sense una ombra de dubte, sense una irregularitat, com va recordar el Ministre Iceta a la cerimònia esmentada) i de les lliçons que se’n poden treure. Per la meva part, està totalment vigent el que vaig escriure en un article a El País amb ocasió del 25è aniversari:

“Uno de los legados que queda de los Juegos Olímpicos de Barcelona de hace 25 años es su profundo espíritu federalista. Tras recorrer la antorcha olímpica toda España, entre el 25 de julio al 11 de agosto de 1992 se practicó con toda normalidad el multi-lingüismo y la multi-capitalidad, dos de los rasgos deseables de un modelo federal. La voz de Constantino Romero nos acostumbró a que el catalán y el castellano podían estar al mismo nivel, junto al inglés y el francés.

El entonces alcalde Pasqual Maragall pronunció sus palabras inaugurales en catalán (y en castellano, inglés y francés) en nombre del presidente de la Generalitat y del presidente del gobierno español, en un emocionante discurso de carácter pacifista e internacionalista. Maragall dijo que Barcelona representaba a Cataluña, a toda España, a nuestros hermanos iberoamericanos, y a Europa, “nuestra nueva gran patria”.”

En una entrevista a La Vanguardia, Josep Miquel Abad recorda que els Jocs van estar al servei d’un projecte, d’un model, ben pensat, estructurat i comunicat, de transformació de la ciutat. Això hauria de ser diferent a dir que els Jocs van transformar la ciutat. El projecte de transformació urbanística, social i econòmica de Barcelona va ser previ a l’Olimpíada i va seguir després d’aquesta. Els Jocs van accelerar el procés i van servir per comunicar-lo al món i per explicar-nos-ho a nosaltres mateixos, fent de pas possible políticament un model alternatiu al nacionalisme pujolista, que va culminar amb l’exercici de l’alternança política a Catalunya, els fruits de la qual ja van ser menys joiosos que els dels Jocs.

Jordi Amat en una entrevista interessant ha dit dues coses amb les quals hi estic d’acord: que el model dels Jocs va ser socialdemòcrata (equitatiu, amb preeminència d’allò públic) i que el futur de la ciutat hauria d’estar en el coneixement i en fer pagar més als visitants, però no en tancar-los la porta (si ho he entès bé). No estic d’acord, o almenys no veig com es podria demostrar, que Barcelona en absència dels jocs seria un port decadent del Mediterrani. No puc afirmar el contrari, però la historia no permet fer experiments. No podem fer l’experiment de veure què passaria si una ciutat exactament igual que Barcelona, en comptes de fer els Jocs Olímpics de 1992 hagués fet altres coses (perquè la ciutat no s’hagués aturat). Barcelona, potser més lentament, s’hagués obert al mar i hagués tingut unes rondes, i hagués acabat explotant turísticament i econòmicament l’arquitectura de Gaudí, la Rambla, i la proximitat d’una regió industrial i diversificada a una Europa més unida a la qual ens estàvem incorporant. Els actius infraexplotats ja els teníem. Barcelona sense els Jocs no hagués estat ni Nàpols, ni Marsella, ni Livorno, em sembla. Potser tindríem menys instal·lacions esportives, i la major lentitud en el projecte transformador l’haguéssim aprofitat per fer més centres de recerca. La Vila Olímpica no es diria Vila Olímpica, però també hi hauria un barri entre el Poble Nou i la Barceloneta.

Això és el que s’aprèn (o el que he après jo) de tota la recerca sobre l’economia dels Jocs Olímpics, resumida al llibre Circus Maximus d’Andrew Zimbalist i en un article-síntesi del Journal of Economic Perspectives, una de les principals revistes internacionals en Economia. I és el que ensenyo als meus alumnes. Barcelona 92 va ser una excepció en uns projectes que acostumen a tenir més costos socials que beneficis socials, que tendeixen als sobrecostos i a deixar un llegat d’elefants blancs (algun sobrecost i algun elefant d'aquests també els hem patit).

L’escepticisme que Amat i Abad han mostrat cap als Jocs d’Hivern té raons que comparteixo. Potser la conclusió hauria de ser que els Pirineus (i Barcelona) haurien de tenir un projecte de transformació adequat als reptes del segle XXI. I quan el tinguin, potser (diguem-ho amb moltes cauteles) uns Jocs adequadament dimensionats i estudiats, si és possible la màxima col·laboració institucional i social, que aprenguin de les lliçons de les darreres dècades, poden servir a aquest projecte. I si no es fan, el projecte de transformació econòmica i social ha de tirar endavant igualment, d’una manera més gradual (i potser més racional).


domingo, 10 de julio de 2022

Gracias, Boris

Gracias, Boris Johnson, por habernos dado tanto. Por habernos ayudado a entender mejor el nacionalpopulismo. La semana de su "dimisión" (se va sin irse todavía) ha proyectado luz adicional sobre el fenómeno, que comparto en forma de glosario algo desordenado.

-Mentiras: la fantasía ha sido el principio rector del ascenso de Boris Johnson, desde el referéndum del Brexit (e incluso antes, como explica este vídeo) hasta sus grotescas excusas a medida que sus sucesivas mentiras eran expuestas. Mentiras parecidas a las de otros movimientos populistas, como el de los separatistas catalanes o del Norte de Italia llamando ladrones a sus vecinos con cifras fake que se recitan como si fuera el catecismo.

-Reglas: las normas siempre son para los demás. No importa si devaluamos las instituciones, o los medios públicos de comunicación. Que se firmen contratos lucrativos y corruptos con las prisas del Covid (en Londres o en Barcelona), no importa porque son los nuestros y seguro que lo hicieron por una buena razón. Los principales responsables de ética, lucha contra la corrupción y lucha contra el fraude (tres personas distintas), han dimitido del gobierno de Johnson en los últimos meses, mientras él se resistía a hacerlo, como se resiste en Cataluña Laura Borràs protegida por el homenaje de la guardia de corps nacionalista.

-Mandatos: la gente tiene que decidir directamente y entre la gente y el líder sólo hay obstáculos institucionales molestos. Boris Johnson asustó a bastantes observadores cuando amagó con parapetarse tras el mandato popular para resistir en su cargo cuando ya se quedaba sin ministros. Fue el Referendum del Brexit con sus mentiras y simplificaciones el que le llevó a la fama, y sería un error pensar que eso se puede corregir con un “neverendum” de Escocia, en lugar de con un proceso complejo que vuelva a acercar a todo el Reino Unido a Europa.

-Plutocracia. Critican a unas supuestas élites pero se financian con fondos procedentes de la plutocracia, a la que sirven lealmente. Es difícil pensar en algo más elitista que la corte de bufones de buena familia que ha acompañado al arrogante Johnson, como es difícil pensar en algo más elitista que la beautiful people pujolista que dio el pistoletazo de salida al “procés” catalán.

-Legado. Se esfuerzan por defender unos frutos inexistentes, alegando que si han fracasado es por detalles secundarios que no tienen nada que ver con su brillante gestión. Pero tener un payaso en Downing Street, igual que en el liderazgo de los partidos independentistas catalanes, es consustancial a proyectos basados en la política espectáculo, la exageración y el simplismo. Los payasos son endógenos, y son culpa de líderes que no se despeinaban fácilmente (Cameron, Mas), apoyados por personas que hundieron el barco y ahora lo abandonan cuando se hunde, sin pararse a pedir perdón.

-Caos. Todo alrededor de Johnson (o Puigdemont, como explicó Cercas) es disrupción y mala gestión. Todo problema se ve como un problema de comunicación, no como un problema de gestión. Conciben la política como una rama degenerada de la política del espectáculo. Por eso una experta en gobernanza ha llamado a Boris Johnson el “pandemonium prime minister”.

-Destrucción. Tenían que “hacer” el Brexit, o “hacer” la independencia, pero lejos de hacer nada, han destrozado construcciones sólidas que existían y que costará reconstruir, como los acuerdos de Viernes Santo en Irlanda, o el autogobierno catalán. Los desastres económicos han sustituído a los helados de postre a diario prometidos, desde el colapso de las exportaciones británicas, hasta la huída de empresas en Cataluña o las criptomonedas de Puigdemont.

-Victimismo. Si falla algo, siempre es por culpa de los demás, nunca se asumen errores de forma sincera, aun cuando estos son obvios y ampliamente reconocidos. Este es un resorte básico, instintivo, de todo nacionalismo. Si se logra asociar con una bien elaborada política de la identidad, lecturas interesadas o directamente absurdas de la historia, y revestido de una retórica soberanista, es casi infalible, aunque choque con una realidad de problemas interconectados que exigen cada vez más cooperación entre niveles de gobierno.

Podríamos seguir con el glosario, pero mejor terminar por hoy cediendo la palabra a Alistair Campbell, quien fue asesor de Tony Blair, y quien dijo el día de la “dimisión” de Johnson: “Today is a good day to remind you that Brexit was fought for and won by a bunch of right wing, entitled, rich, corrupt liars, helped by a lying corrupt media, Russian money and organised criminality” (Hoy es un buen día para recordarles que por el Brexit luchó y ganó un puñado de mentirosos corruptos, ricos, elitistas y derechistas, ayudados por unos medios corruptos mentirosos, el dinero ruso y la delincuencia organizada).


domingo, 3 de julio de 2022

I si la independència només era l'excusa?

Jordi Pujol va dir l’altre dia que ell no havia estat mai independentista. Me’l crec. Això no m’impedeix seguir pensant que l’independentisme és la fase superior del pujolisme, és a dir, que entre el pujolisme i el “procés” independentista no hi ha una gran discontinuïtat, sinó una evolució en els mètodes, instruments i missatges.

La independència no era el més important, l’important era seguir cohesionant un moviment populista. Quan els pujolistes es van veure encerclats per la corrupció i les retallades, van recórrer a l’escalada independentista, certament sense tenir res preparat, perquè els més seriosos d’ells no tenien cap intenció de preparar res. El que volien era “muntar un pollastre de collons” com alguns d’ells ho van descriure, i efectivament això és el que van fer, però sense estructures d’estat, ni de cap altra mena que no fossin estructures de mobilització i adoctrinament social. No m’entretindré ara a qualificar uns actes que els millors juristes d’Espanya i Europa tenen dificultats a caracteritzar exactament.

L’altre dia vaig estar parlant amb un acadèmic alemany. No es va quedar gens sorprès quan li vaig explicar que a Catalunya moltes famílies i grups d’amistats s’havien dividit per la qüestió de la independència. Em va dir que a Alemanya també han deixat de parlar-se moltes famílies i amistats. Li vaig preguntar que com podia ser, si no hi havia cap gran conflicte com l’independentista. Doncs em va dir que sí, que havien deixat de parlar-se per… les vacunes. Aquí és el “procés”, a Alemanya són les vacunes, a Anglaterra és el Brexit, als Estats Units el trumpisme, les amistats d’Anne Applebaum a Polònia ja no sé què… El que tenen en comú és que són batalles indentitàries que cohesionen a parts importants de la societat contra altres parts, i permeten mantenir potents nuclis electorals mobilitzats, aprofitant les disrupcions socials i econòmiques dels nostres temps.

Hi ha qui explica que un dels membres de la “very serious people” catalana que va recolzar inicialment l’independentisme, quan es veia arraconat en les discussions sobre la viabilitat de la independència catalana en l’Europa unida, deia que “tothom té dret a somniar”. Llàstima que no somniessin només amb els seus diners, o que no tinguessin somnis de més gruix moral que la independència d’una regió rica del món ric. Però revela el caràcter instrumental de l’independentisme: els més seriosos sabien que no anava enlloc (o que si hi anava deixarien el país, com va dir Sandro Rosell), però l’abraçaven igualment… per tenir un somni. 

La força de l’entelèquia és tan gran que persones que tenen un passat de cançons, llibres, textos, discursos,… plens de paraules grandiloqüents sobre l’ètica i la moral (“no és això, companys no és això…”), ja siguin cantautors o saltimbanquis de la política hereus d’honorables cognoms, avui estan disposats a defensar una presidenta del Parlament “seva”, sobre la qual ja no s’entretén ningú a defensar la seva innocència respecte a un cas de corrupció en la contractació pública.

Pujol també diu que no és corrupte. En això me’l crec menys. Bé, literalment va dir que no havia cobrat mai ni una pesseta provinent de la corrupció. Això podria ser literalment exacte, i no només perquè des de fa vint anys ja no hi ha pessetes. Però és que el que va fer és molt pitjor: va liderar un projecte de corrupció sistemàtica (3%, Palau de la Música, casinos, consellers d’economia a la presó, Prenafeta, fills...), que va enriquir bastantes persones i que va devaluar les nostres institucions i el nostre potencial com a societat. Els qui avui pretenen seguir tapant les irregularitats amb la bandera són els seus fills més legítims.