No tornem al Pujolisme

El títol d’aquest apunt té un doble significat. "No tornem al pujolisme" es pot entendre com una afirmació, i també es pot entendre com un prec.

Com a afirmació, s’hauria de matisar. No ho puc dir rotundament, perquè no sóc un profeta. Ho diré amb més modèstia: crec que és molt improbable que tornin els temps del pujolisme, del peix al cove, del control a Catalunya pactant els silencis a Madrid a canvi de vots, de l’hegemonia d’un partit de dreta nacionalista però no independentista a Catalunya. Ja ho vaig explicar anteriorment: és molt improbable un retorn de l’independentisme al campament base, sobretot perquè ells es van encarregar de desmantellar-lo. Per què ho crec? Perquè Catalunya ha canviat: avui és més diversa, té l’experiència negativa del Procés i la desconfiança cap als seus protagonistes… I perquè el pujolisme necessitava a Jordi Pujol. No només el catalanisme de CDC permetia ocultar el seu conservadurisme, sinó que el mite i en part la realitat de Jordi Pujol (que va passar un breu període de temps a la presó franquista), feia perdonar els pecats de col·lusió de sectors molt amplis de la burgesia i les oligarquies rurals catalanes amb el franquisme.

Com a prec (per si un cas la profecia no es compleix), el que vull dir és que seria molt desitjable que el pujolisme no tornés. Aquella etapa no va deixar de ser una preparació cultural i social per al procés. Una utilització de l’administració autonòmica al servei d’una hegemonia social. L’”obra” de Jordi Pujol de la qual parlen els seus fills i seguidors no existeix, més enllà de la desprestigiada TV3. Queden residus molt estesos que mantenen la retòrica nacionalista, però són com aquelles cues dels rèptils que no paren de moure’s quan la resta del cos ja ha passat a millor vida.

Alguns tenen nostàlgia del passat previ al procés. Però el passat previ al procés, o la part pujolista d’aquest passat, només era millor que el procés en el sentit que no suposava un desafiament frontal a l’estat de dret (es feien algunes trampes, però no se’n presumia). Però tenia molt poc d’ideal o desitjable. En el pujolisme es va intentar agredir al líder de l’oposició en l’edifici del Parlament de Catalunya, es va generar un sistema clientelar, i es van produir casos de corrupció sistemàtics amb implicació d’alguns dels principals dirigents del Govern.

Ara que ve un nou any, un dels meus desitjos doncs és que no torni el pujolisme. Crec que el meu desig es farà realitat (els intents d’Artur Mas de tornar al passat són patètics). Crec que amb un PSC que ocupi un espai ampli de l’electorat, de l’esquerra fins a centre, amb capacitat de diàleg i lideratge amb totes les forces polítiques democràtiques, amb capacitat per mobilitzar nous talents, es generarà una nova etapa, llarga i estable, que permeti que la Catalunya plural i diversa del segle XXI realitzi tot el seu potencial. I ho farà en un terreny més fèrtil que el de l’estatisme i el nacionalisme del passat: ho farà en el terreny d’una Europa unida sense fronteres, la Unió Europea que va construir Jacques Delors, amb Espanya com un dels seus membres més actius, i que camina, no sense dificultats, però amb resultats i amb esperança, cap a un federalisme millor.

Mejor una tierra compartida que una tierra dividida

Hace unos días, la activista e intelectual palestina Hanan Ashrawi nos preguntaba si podríamos comer, beber y celebrar en estas fechas, sin pensar en la infancia de Gaza y todas las personas reiteradamente desplazadas de sus casas destruidas. No podemos escondernos ante lo que personas mucho más informadas y moderadas que yo, han llamado genocidio y limpieza étnica: el intento sistemático de eliminar o desplazar de un país a una parte de la población.

Hay que hacer el esfuerzo de imaginarse lo que sería que la mayoría de habitantes de Barcelona tuviera que dejar su hogar y deambular hacia ninguna parte para no regresar nunca, sin comida, sin higiene, dependiendo de una ayuda humanitaria que apenas puede llegar porque los ataques no se detienen. Todo ello como castigo a las acciones injustificables de un grupo terrorista, del cual las niñas y niños y cientos de miles de civiles no tienen ninguna responsabilidad.

En Gaza se concentran los crímenes y errores del nacionalismo, las consecuencias de no haber tomado otras rutas cuando estas eran posibles. Mientras tanto, el apartheid de facto de Cisjordania no se detiene, sino que se agrava. Nos imaginamos que el drama diario que se narra en el fantástico libro “Un día en la vida de Abed Salama”, es ahora todavía mucho peor. Los colonos de Cisjordania, ya cientos de miles de ellos, no se van a ir, y cuentan con el apoyo del ejército y del gobierno israelí, integrado entre otros por exponentes del peor fanatismo religioso y fascista.

La solución de los dos estados se sigue esgrimiendo como sinónimo de algún proceso de paz y diálogo entre israelíes y palestinos. Pero esa solución concreta está hoy más lejos que el 7 de octubre. La realidad es la de un solo estado, al que hay que exigirle lo mismo que se exige a cualquier estado: el respeto a los derechos humanos y a la dignidad humana. Los activistas pacifistas más lúcidos, sin renunciar a lo que se considera sinónimo de “paz”, ya hablan de solución de los dos estados 2.0: como la Unión Europea, Israel y Palestina deben aspirar a vivir uno junto al otro, con libertad de movimientos y cooperación. Van a tener que compartirlo casi todo, empezando por la capital. Pero dentro de la Unión europea no hay muros, ni fronteras, y hay un Parlamento común, y un Banco Central, y todas las personas trabajadoras tienen los mismos derechos. Se puede ir desde Cádiz a Helsinki sin que nadie te pida ni un papel. Y no se puede hacer lo mismo de Ramala a Jerusalén, apenas separados por unos pocos kilómetros.

¿Seguro que el futuro es convertir el infernal muro actual en una frontera reconocida internacionalmente? En el nuevo libro de Levitsky y Ziblatt (“La tiranía de la minoría”, continuación de “Cómo mueren las democracias”) se lamentan de las dificultades en Estados Unidos de construir una democracia multi-racial. No se entendería que lo que deseamos para los países occidentales no lo deseáramos para otros. ¿Por qué condenar a los demás a vivir en etnocracias cerradas? ¿Seguro que eso lleva a la paz?

Qué se puede hacer (o qué se puede exigir que se haga): frenar la guerra de Gaza y reconstruir la franja bajo la supervisión de una fuerza internacional, apoyar a los pacifistas y a los grupos multi-raciales, presionar por la caída de Netanyahu y contra las violaciones de los derechos humanos, trabajar por la solución 2.0 a medio y largo plazo…

A los miembros del gobierno de Netanyahu, empezando por él mismo, hay que tratarlos como se trató al final al gobierno del apartheid en Sudáfrica. Y si se puede, explorar la posibilidad de unir el Medio Oriente con apoyo europeo y de Estados Unidos a medida que se cumplan avances en los derechos humanos, mientras se erosiona la influencia de Hamas y el gobierno iraní (lo que no se consigue generándoles apoyos mediante el bombardeo sistemático).

Los israelíes tienen que aceptar que tienen que compartir el pequeño pedazo de territorio en el que viven. Los palestinos tienen que aceptar que no alcanzarán una tierra para ellos del Mediterráneo al Jordán, aunque sea comprensible que algunos vean con desconfianza el apaciguamiento con quienes ellos asocian a sus hostigadores diarios.

Sí hay alternativas a limitarse a hacer proclamas por la desprestigiada solución de los dos estados. No podemos resignarnos a tratar las instituciones existentes como las únicas posibles, cuando disponemos de la tecnología, los conocimientos y los recursos, para explorar combinaciones que nos pueden llevar a salir del infierno actual. No se trata de dividir la tierra (y la Tierra), se trata de compartirla.

Predicar el referèndum als desenganyats del Brexit

L’altre dia el President de la Generalitat, Pere Aragonès, va publicar un article d’opinió al diari Financial Times, amb seu a Londres, defensant un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya.

El moment escollit per a aquesta iniciativa no deixa de ser desconcertant. Era la mateixa setmana de l’inici dels tràmits de l’amnistia al Congrés de Diputats (una iniciativa controvertida i complexa, que consumeix molt de capital polític), la carta de la consellera d’educació (treient-se les puces de sobre de l’Informe Pisa, que diu que Catalunya està a la cua d’Espanya, no precisament una potència, en educació), el debat de la sequera, l’agudització de les atrocitats de Gaza (el punt de confluència de la cadena de crims i errors del nacionalisme), el debat a la Unió Europea sobre com defensar Ucraïna i aturar Putin en els seus intents de redibuixar les fronteres...

L’article d’Aragonès contenia tots els tòpics de l’independentisme i el nacionalisme. La paraula que sortia més era “nació”. No podia faltar la referència al 80% de catalans que se suposa que volem un referèndum (perquè va sortir una vegada en una enquesta, qui sap responent a quina pregunta), sense cap referència als resultats dels independentistes en les darreres eleccions reals que hi ha hagut a Catalunya.

Només podia posar els exemples d’Escòcia i Quebec perquè no n’hi ha cap més (a no ser que tinguem en compte els referèndums de Putin i Maduro) i ara ja ni Escòcia ni Quebec tenen cap possibilitat de repetir els referèndums que van celebrar, que serien impossibles a qualsevol altre país desenvolupat democràtic amb constitució escrita. No només es que no siguin repetibles els rederèndums, és que els partits que els van impulsar, molt semblants en tot a ERC, el de Québec ha esdevingut marginal i el d'Escòcia es troba en descomposició, com em recorda el savi Andrés Rodríguez...

No sé què devia pensar el lector típic del Financial Times al llegir l’article, si és que se’l va llegir (perquè un mal pensat podria sospitar que l’objectiu de l’article només era “marcar paquet” a Catalunya i Espanya: el milhomes havia publicat un article sobre el referèndum al Financial Times!).

En qualsevol cas, el lector típic del Financial Times es un lector escaldat pels referèndums d’autodeterminació, començant pel del Brexit de 2016. Totes les promeses del Brexit eren mentida, promeses que s’assemblen molt a les del procés, començant per la promesa de disposar d’uns diners que ara “ens roben”.

El referèndum del Brexit, convocat temeràriament pel Primer Ministre David Cameron per treure’s de sobre el sectors euroescèptics (li va sortir el tret per la culata i va haver de dimitir), va partir pel mig a la societat britànica i ha posat en risc els assoliments dels Acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord, basats precisament en la relativització de les fronteres i els grans consensos. Actualment, aquesta societat està rebobinant, i l’evolució més probable és que el Regne Unit (potència nuclear i antic imperi) torni progressivament al Mercat Únic però sense seure a les institucions on es prenen les decisions. És a dir, el resultat serà un Regne Unit menys sobirà, com a resultat de l’oportunisme i la irresponsabilitat dels seus sobiranistes.

Encara que allà el referèndum va ser legal, hi ha paral·lelismes, com la promoció i selecció deficient del personal polític que provoca el referendisme, o el dèficit d’atenció als problemes socials, que només tenen l’aspecte positiu d’obrir de bat a bat les portes de la victòria electoral a les properes eleccions a Keir Starmer del Partit Laborista i a Salvador Illa del PSC.

Aragonès diu que acceptarien el resultat si els fos negatiu. Però, no van fer ja les plebiscitàries i dues consultes il·legals que ells consideraven vinculants? Com és que no en tenen prou?

El “gir pragmàtic” d’ERC és a temps parcial. Si de veritat creuen en Europa, com insinua Aragonès, podrien demostrar un gir autèntic aprofitant qualsevol espai a la premsa internacional per posar-se del costat dels que de veritat volen construir una Europa sense fronteres i afirmant sense ambigüitats que el govern català serà fiable en la seva defensa de la democràcia, l’estat de dret i la contribució a resoldre els greus problemes globals de la humanitat, començant per aquells dels quals té la competència.