domingo, 25 de septiembre de 2022

Federalistes a Europa i sobiranistes a Espanya?

Recentment en una trobada a París, Pere Aragonès va defensar la independència de Catalunya en el marc del federalisme europeu en forma dels anomenats "Estats Units d'Europa", un marc amb el qual "somia". Va defensar la independència com a "millor via" per "gestionar" la societat catalana, "diferent" a l'espanyola en termes culturals i econòmics. "La millor fórmula és ser un estat independent, i fer-ho des de l'europeisme. Som federalistes europeus", va remarcar. Però el moviment que l’ha portat a la presidència de la Generalitat, és un moviment caracteritzat per valors federalistes?

Va dir que l’independentisme és un moviment profundament europeista: però, ho és? On estan les banderes europees a les manifestacions independentistes? La CUP, soci necessari per completar una majoria parlamentària independentista, és europeista? El comportament de Puigdemont al Parlament Europeu, semblant al de Ruiz Mateos (és a dir, fent servir la cambra com a caixa de ressonància dels seus problemes judicials), és europeista? Tant de bo que Aragonès sigui un europeista genuí, perquè de moment molts dels exponents del seu moviment no ho han estat, i molts dels suports que han rebut o que han atret (incloent personatges propers a Putin) estan en l’oposició a la construcció europea (Salvini, Farage).

Literalment, un independentisme europeista és una proposició teòrica racional (que Catalunya sigui un nou estat-membre), però no és realista i té un substrat d’hispanofòbia i de no combregar, en el fons, amb els valors generals del federalisme, i en la seva concreció en l’Europa de 2022. Valors que es basen en la cooperació i en el respecte a l’estat de Dret.

Els governants actuals de la Generalitat de Catalunya poden voler ser el que vulguin, però no són percebuts com europeistes. Pel contrari, són percebuts com uns pàries internacionals, i no serà perquè no s’hagin esmerçat recursos per redreçar aquesta situació, a base d’ambaixades, “diplocats”, subvencions i pagaments a lobbies: en un recent viatge a Nova York a Aragonès només el va rebre el congressista Alan Lowenthal, un home sense cap prestigi la dona del qual va vendre les seves accions de Boeing un dia abans que l'empresa fos penalitzada pel Congrés. Aragonès voldria situar l’independentisme com a “soci fiable” de la UE, va dir a la  reunió de París. Però la UE té en l’Espanya democràtica un dels seus principals aliats, i no entén moviments que relativitzin la primacia de l’Estat de Dret i que erosionin les institucions democràtiques espanyoles.

La foto del nostre federalisme és la de la reunió que es va produir durant la pandèmia entre els presidents de les Comunitats Autònomes espanyoles, el govern espanyol, els ajuntaments, i la presidenta de la Comissió Europea. El nostre federalisme realista, el que ja existeix i sobre el qual cal evolucionar, és la democràcia multinivell que comença a l’Ajuntament i acaba, de moment, a les institucions europees, on cap nivell no té el monopoli de la sobirania, sinó que tothom té diferents competències, que sovint convé coordinar. Això és el (molt) que tenim, i sobre el qual cal construir.


El federalisme europeu va néixer per combatre el nacionalisme, per diluïr progressivament les fronteres. El socialista Bernard Cazeneuve, ex-primer ministre francès, li va retreure a Pere Aragonès el seu projecte independentista i li va recordar a la reunió de París que als tractats europeus hi ha "una gran desconfiança cap a tot el que podria dislocar Europa amb reivindicacions nacionalistes".

El federalisme europeu evoluciona des d’una realitat d’estats independents i sobirans (“coming together”) i el federalisme espanyol evoluciona des d’un estat unitari amb tendències disgregadores (“holding together”), però tots dos es troben, amb certa naturalitat, en la democràcia multinivell imperfecta (però millor que qualsevol altre règim polític al món) que hem heretat, on cal mancomunar riscos, invertir solidàriament i construir sistemes fiscals on paguin més els qui més tenen.

Espanya (la seva cultura, la seva realitat, la seva herència) forma part de Catalunya i d’Europa. No es pot voler estar en una Europa sense fronteres sense estar en una Espanya sense fronteres. El vocabulari de les “llibertats col·lectives” i de la “sobirania” és el vocabulari de Salvini, Meloni, Le Pen, Orban, Johnson… tots ells amb els seus matisos i les seves diferències, enemics més o menys declarats de l’Europa federal.

Els grans reptes de l’Europa i el món del present i del futur no es resolen a partir de la sobirania nacional, sinó sent conscients que vivim en un món de sobiranies compartides i solapades. La fiscalitat i el finançament s’han de resoldre coordinadament, són un problema comú, per exemple: ningú té sobirania fiscal (“volem gestionar el 100% dels impostos”), perquè aquesta portaria a la competència fiscal total i a l’empobriment d’allò públic quan més s’hauria d’enfortir.

Quan encara parlava de política amb alguns amics que es van passar al “procés”, intentava contenir les seves ànsies dient-los que calia construir una Europa unida amb molta llibertat per sota. No només ho deia jo, em basava en les idees del Maragall alcalde i post alcalde, a qui vaig veure dues vegades a Itàlia (amb altra gent) abans que es preseentés a la Generalitat i pensava en una Europa on les fronteres es diluïssin i els poders locals i regionals hi juguessin un paper important (si s'ho treballaven i actuaven lleialment).

No van fer cas, han perdut 10 anys. Alguns fan autocrítica, però alguns d'aquests alguns l'autocrítica que fan és que no van ser prou decidits...

L’evolució de Catalunya (i el seu encaix més o menys accidentat a Espanya i a Europa) tindrà lloc en el context de la foto que il·lustra aquest apunt, i si no volem jugar-hi, cada vegada pintarem menys.


sábado, 10 de septiembre de 2022

L'incert retorn de l'independentisme al camp base

Després del fracàs de la fase insurreccional del “procés” independentista, semblaria que aquest moviment, o almenys els seus components més realistes, assagen un retorn a una mena de “camp base” del nacionalisme català.

Oriol Bartomeus ha explicat molt bé que sembla que augmenta la “demanda” perquè aquells líders independentistes que feien servir el moviment amb finalitats instrumentals (la vella Convergència), recuperin el control del que queda del "procés" i en deixin de banda els components més fonamentalistes.

Jordi Mercader també ha explicat molt bé que la retòrica d’Aragonès a favor de l’autodeterminació i l’amnistia, i la seva adhesió verbal a l’independentisme, amaga una estratègia més prosaica, que és la de tornar a fer de la Generalitat una màquina de victimisme contra l’Estat que representa... amb la finalitat de consolidar una majoria a les institucions autonòmiques. Jo en diria un pujolisme 2.0, potser amanit amb una retòrica més progressista (“un país de progrés”, “la Catalunya sencera”), i amb la urgència (això sembla que és el que els preocupa més en el curt termini) de resoldre problemes judicials.

El pujolisme 2.0, sigui en la seva versió erquiana o en la seva versió postconvergent, sembla centrar-se (més enllà de les qüestions judicials, importants en el curt termini) en la mobilització al voltant de tres idees força, situades uns metres per sota del cim de l’estratègia unilateral: Referèndum vinculant, “Expoli fiscal” i Rigorisme lingüístic.

Sens dubte, millor això que tornar a posar la societat al caire del conflicte civil. Però un primer  problema és que el “camp base” també s’ha mogut mentrestant, perquè al món anaven passant coses. Un segon problema és que per a molta gent independentista, ja han anat massa lluny, o massa amunt, i no és realista pensar que puguin tornar al camp base, sinó que prefereixen immolar-se i seguir escalant o volant cap amunt. I un tercer problema, és que per a molta altra gent, la desconfiança cap als independentistes és tan gran, que difícilment podran “eixamplar la base” tornant al campament original.

Aquests tres problemes estan interrelacionats. Aquell 80% que recolzava una “consulta” en alguna enquesta, es redueix molt quan a la gent li demanes a triar entre un “referèndum vinculant de secessió” o un referèndum sobre un acord (que és el que preveu l’actual marc legal, que es pot reformar amb molta dificultat). A part de la nefasta experiència del Brexit, dels arguments en contra d’un referèndum divisiu i de la impossibilitat en les democràcies amb Constitució escrita de dur-lo a terme, molts estem cansats del “neverendum”: consulta, plebiscitàries, 1-O… i altres creuen que ja hi ha un mandat democràtic que només s’ha d’”implementar”. El tòpic de l’expoli fiscal torna a sortir, però realment es fa difícil de brandar en una època on tothom ha vist que cal una profunda acció de l’Estat a tots els nivells finançada amb impostos progressius, on inevitablement els territoris (països, regions, continents) rics pagaran més, encara que també es beneficiaran (com els territoris pobres, perquè no és un joc de suma zero) d’un entorn més estable i segur. I el rigorisme lingüístic casa malament amb una Catalunya que, mentre les estelades s’esfilagarsaven, anava evolucionant cap a més diversitat i plurilingüisme, i també cap a un major coneixement de la llengua catalana, compatible amb un ús de diverses llengües (i especialment la més utilitzada a Catalunya, el castellà) en diferents àmbits de la vida, com és cada vegada més normal en les societats multiculturals, on ciutats com Brussel·les o Berlín cada vegada més són anglo-parlants.

Faran falta els partits, contràriament al que creu Laura Borràs i contràriament al que creuen alguns “tecnopopulismes”, per resoldre aquestes incerteses. Mentrestant, aquelles formacions polítiques que hagin percebut millor els canvis que s’han produït mentre s’esfilagarsaven les estelades, tenen l’oportunitat d’avançar posicions i oferir certeses en un món ple de disrupcions.