domingo, 19 de febrero de 2023

On són els nostres "bregretters"?

En un article recent, l’expert en mots (perquè fa els mots encreuats de La Vanguardia) Màrius Serra, escrivia sobre l’habilitat dels britànics per fer jocs de paraules, com per exemple Brexit, però també Remoaners o Bregretters. Aquests darrers han centrat l’atenció recentment: són els que es penedeixen del Brexit (barreja de Brexit i regret o lamentar), malgrat haver-lo recolzat en el seu moment de manera irresponsable. Al final de l’article es pregunta qui són els nostres "bregretters", intentant repartir responsabilitats. Suposo que es porta millor el dol quan s’està acompanyat.

El Brexit ha demostrat les dificultats de qualsevol projecte sobiranista en un país desenvolupat a aquestes alçades del segle XXI. El Regne Unit és un antic imperi, té la bomba atòmica, tenia un marc legal (tres coses que altres projectes sobiranistes no tenen) per sortir de la Unió Europea... i tot i així el seu projecte sobiranista ha topat contra les roques de la realitat econòmica. Amb la dimissió de la seva líder Sturgeon, també el projecte sobiranista escocès sembla anar contra les roques, precisament quan podien aprofitar l’excusa del Brexit, en comptes del que seria més aconsellable i acabarà passant, que és solidaritzar-se amb la resta de britànics que volen tornar-se a acostar a Europa.

Els anglesos es plantegen seriosament fer marxa enrere. No podran tornar al lloc de partença, perquè la Unió Europea ha avançat sense ells. Difícilment tornaran a seure a la taula on es prenen les decisions a Europa, però possiblement acabaran a dintre o molt a prop del mercat únic, acceptant-ne les regles sense poder-hi influir. Hauran d’assumir les responsabilitats del seu error d’origen, que és haver-se posat en mans de referèndums populistes per decidir qüestions de llarg abast sense consens.

A Catalunya, tot es fa amb la boca petita. Les persones que van aportar cobertura intel·lectual al “procés”, en concret, no tornen a les seves paraules anteriors per avaluar-ne els resultats. Els de “l’Estat propi dintre d’Espanya o no” o els que defensaven ser “Independentistes no nacionalistes o fins i tot espanyolistes” (potser per dissimular benintencionadament el victimisme, el supremacisme i la hispanofòbia d’altres, més cridaners i vistosos), o els que deien que la independència seria una “Oportunitat per aconseguir millors institucions”, no se sap que hagin fet examen públic de consciència. Sobretot ara que el Financial Times ens ha recordat que el resultat econòmic del “procés” són 8000 seus socials menys d’empreses, i una derrota per golejada des de 2017 en l’atracció d’inversió estrangera directa en competència amb Madrid. Tampoc la professora esdevinguda política que va dir que el procés era un joc de dos jugadors on Espanya acabaria cedint. Eren jocs, però purs jocs de paraules sense cap projecte ni base sòlida al darrera, com s’ha vist amb el desenvolupament posterior dels esdeveniments. Algú va dir que és com aquells camins misteriosos que després de molt de temps et porten al lloc de partença, però en realitat 10 anys després hem anat a parar més enrere d’on estàvem en alguns sentits, perquè almenys fa 10 anys algú encara escoltava i respectava a les institucions catalanes.

Alguns “arguments” que s’aportaven són com aquells articles que, enfotent-se’n, estan plens de frases que semblen complexes, però són un frau per posar a prova els filtres de les revistes acadèmiques. Amb la diferència que els seus autors no se n’enfotien, sinó que parlaven seriosament, en alguns casos (no tots) posant en risc la seva ben guanyada reputació intel·lectual. Però posant de manifest el mateix fracàs pel que fa als filtres: quasi ningú els va frenar, quasi ningú s’ha parat a denunciar el frau, potser perquè a Catalunya, com una vegada va dir Pasqual Maragall, tothom es coneix massa (aquest tothom s’hauria de posar entre cometes, perquè és un tothom referit a les classes mitjanes-altes i altes).

On són els nostres “bregretters”? Molts amb la boca petita volen fer marxa enrere, però sense fer autocrítica pública i seriosa i plantejant com únic projecte donar sortida judicial als embolics legals en què s’han ficat. Aquí tampoc no tornarem on érem, perquè el món s’ha mogut, Espanya és al motor d’una Europa més integrada que no vol saber res d’aventures al marge de la llei. Els problemes són massa seriosos com per posar-los en mans de malabaristes verbals.



sábado, 4 de febrero de 2023

La resposta és el federalisme dels fets

Un cert corrent d’opinió nacionalista acostuma a posar la càrrega de la responsabilitat en els socialistes per desbloquejar la situació a la qual ens ha portat la infertilitat del “procés”. En una recent entrevista a una dirigent del PSC en un digital independentista, per exemple, una de les preguntes era: “Però, així com en altres temps hi havia hagut la proposta d’una Espanya federal, en aquests moments no hi és. No hi ha cap proposta cultural, territorial, administrativa, competencial concreta per part del PSC perquè el 52% de votants independentistes se sentin inclosos en el model de país del PSC?”

És la tècnica de posar la pregunta després  de fer una afirmació que es dóna per certa quan no ho és, o ho és d’una forma que barreja les veritats i les mentides, que com acostuma a dir Javier Cercas és la millor manera de mentir.

Una altra versió era la típica cantarella d’Artur Mas, que reclamava una proposta “de l’Estat” per posar al costat de la proposta independentista, i que els  catalans i catalanes trïin en un referèndum. Endevineu qui tindria les de guanyar si se’ls fés el regal als independentistes d’una consulta on s’enfrontessin la proposta “dels catalans” contra la proposta “de l’estat”. No, la federalització només avança per la via dels fets o per amplis consensos. I no per convèncer els independentistes, sinó per congregar al conjunt de la ciutadania. 

El socialisme català és federalista des de sempre. “Federació, democràcia i socialisme” sempre ha estat el lema de les seves publicacions, des dels ancestres del PSC als anys 1960 fins avui mateix. El federalisme està en les ressolucions de tots els seus congressos i en tots els seus programes electorals, incloent l’últim, que jo vaig contribuir a redactar. En els pitjors moments del “procés”, el PSC ha estat l’únic partit que l’ha reivindicat, i avui molta gent (i la realitat) li dóna la raó.

La proposta federal avui i abans d’ahir ha estat recolzar i liderar una resposta a la pandèmia basada en la co-governança, en l’estat compost, en la federalització d’Europa a través dels fons Next Generation i l’administració federal a tota la Unió Europea de les vacunes. El mateix amb la guerra d’Ucraïna i la crisi energètica.

L’actual estat de les autonomies, amb totes les seves imperfeccions, és la forma que pren avui el federalisme espanyol, i l’estat actual de la Unió Europea és la forma que pren el federalisme europeu. El federalisme no només està en el futur, sinó també en el present, per sort. I ha d’evolucionar. Hi ha moltes propostes sobre la taula, algunes en marxa que no requereixen canvis constitucionals (la reforma del finançament), i d’altres que requeririen canvis constitucionals (la reforma del Senat), i per tant un acord ampli que inclogués a la dreta espanyola i a l’independentisme català (que sembla que de canvis institucionals només en vol parlar si és d’autodeterminació i amnistia, que no són possibles).

El federalisme és l’aire que respirem, i com ha d’evolucionar o involucionar dependrà del diàleg i la pràctica concreta de les coses. Entre el federalisme dels fets del qual parla Raimon Obiols i la Gran Revolució federal de la qual parla Javier Cercas hi ha el marc en el qual ens movem. El principal fre a l’evolució federal a Catalunya i Espanya és el de la pinça que formen els independentistes catalans i l’extrema dreta espanyola, i la pressió que exerceixen sobre altres forces polítiques. En bona part, el "procés" ha intentat frenar l'evolució federal d'Espanya (com ho intenta Vox), sense aconseguir-ho.

El dia 15 de febrer Salvador Illa presenta un llibre col·lectiu sobre el nostre futur federal, impulsat pel seu Govern Alternatiu i publicat per la Fundació Rafael Campalans. El Club Cortum i el setmanari El Triangle estan a punt de treure’n un altre de semblant. El govern de coalició alemany governa sobre la base d’un document acordat que parla d’una Europa Federal. El principal economista de l’esquerra global, Thomas Piketty, no para de parlar de federalisme social. Una millor democràcia multi-nivell, que superi la sobirania nacional, és un element clau de la qüestió social, no és un eix separat. Els que es resisteixen a l’ús dels derivats de la paraula federal tenen un problema, que no ha d’impedir seguir evolucionant en els fets més enllà de les paraules.

El federalisme està més viu que mai, a Catalunya, Espanya i Europa. Qui no es faci càrrec d’aquesta idea tan bàsica seguirà sense tenir ni projecte econòmic, ni projecte polític per al segon quart del segle XXI.