jueves, 10 de marzo de 2016

La independència era mentida (i la sobirania encara ho és més)

Mentre l'actual President de la Generalitat, Carles Puigdemont, deia al Parlament de Catalunya que el problema de la pobresa a Catalunya no es resoldria fins que Catalunya fós independent, la persona que el va situar en el seu càrrec per decisió personal, el Sr. Artur Mas, deia en un programa de ràdio que el seu partit més que independendentista, havia de ser sobiranista. També va dir que això de fer la independència en 16 o 18 mesos no seria possible, cosa que sembla que també ha afirmat el cap de llista de la seva candidatura a les darerres eleccions, Sr. Romeva. Respecte a fer servir els pobres (o les persones que estan en llista d'espera per una operació) com a instrument per fer demagògia independentista, esperaré que algú m'expliqui quins fonaments ètics s'han de tenir per recórrer a persones vulnerables que pateixen per intentar guanyar alguns puntets en el quadrilàter de la lluita política i argumental. Jo no sé amb la independència, però amb el "procés" les persones pobres i les que estan en llistes d'espera cada vegada estan pitjor. I com que sembla que el Sr. Mas i el Sr. Romeva ja han enterrat la independència, el que tenim és "procés", i no independència. Això no impedeix que el principal grup parlamentari, recolzat pels Srs. Mas i Romeva, es segueixi dient "Junts pel Sí" (a la independència). En fi, ja he escrit moltes vegades aquí per què la independència era impossible (ara fins i tot Mas i Romeva ens donen la raó) i hi havia idees molt millors per organitzar la nostra convivència i el nostre govern. El que m'agradaria afegir és que el concepte que volen utilitzar ara com a cavall substitut (la "sobirania") és encara més enganyós que el d'independència. Al cap i a la fi, si independència vol dir crear un nou estat-membre de la Unió Euroea, avui per avui és impossible, però és un objectiu plausible, que un pot identificar (encara que gent com jo no hi estigui d'acord, perquè estem per diluir i "desclassar" l'estat-nació). Però parlar de sobirania de Catalunya al segle XXI no vol dir res plausible ni identificable. Catalunya no seria sobirana ni si fós un estat "independent", igual que no és sobirana Espanya, ni França ni Alemanya, ni Grècia (com va comprovar la ciutadania grega amb el referèndum de mentida de Tsipras). En el món global del segle XXI, especialment a Europa i la zona euro, la sobirania està repartida i compartida. Catalunya no ho podrà mai decidir tot, igual que Espanya no ho pot decidir tot. El gran repte democràtic avui és que en el nivell on es decideixen les coses, els mètodes de decisió siguin cada vegada més transparents i democràtics. I on es decideixen les coses? Doncs a diversos llocs: algunes a casa, altres al municipi, altres a Catalunya, a Espanya, a Europa, en instàncies globals... Els problemes de les persones no es resoldran apel·lant a concentrar la sobirania en un d'aquests nivells, perquè això mantindria oligarquies que no retrien comptes en els altres nivells. El repte avui és democratitzar Europa, i progressivament les instàncies globals, mantenint i millorant les nostres democràcies en els nivells inferiors. És clar que amb això no es mobilitzen les masses. Per això el que acabi sent CDC promou ara la seva Tercera Via. Però la Via de veritat, la primera, la que funciona, és la del govern multi-nivell democràtic. Es diu federalisme, i admet amb realisme assimetries i plurinacionalitats, però sense obsessions ni exageracions. Europa i el món necessiten menys càrrega hormonal nacionalista i populista (sobirania, referèndum: la pàtria dels demagogs) i més democràcia. Menys nació i més federació!

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada