viernes, 18 de marzo de 2016

A Rosa Parks no li agradaria l'Europa dels referèndums

El diari francès Le Monde explicava l'altre dia que segons les enquestes més del 50% dels francesos voldrien que se celebrés un referèndum sobre la permanència del seu país a la Unió Europea. És aquesta una raó suficient perquè aquells que defensen el projecte de la integració europea defensin la celebració d'aquest referèndum? Un referèndum semblant al Regne Unit està posant l'agenda política allà on la volen els nacionalistes i la dreta populista de Nigel Farage i Boris Johnson. El referèndum, sigui quin sigui el seu resultat, és un pas més en l'ampliació de la influència de corrents euroescèptics. Segons el setmanari The Economist, encara que guanyés al Regne Unit la permanència a la UE, els euroescèptics trigarien poc a demanar un nou referèndum, perquè l'actual els ha donat una gran empenta dintre del Partit Conservador i en el conjunt de la societat. El mateix va passar amb els nacionalistes escocesos, que van perdre per poc el seu referèndum però el van aprofitar molt bé per ampliar la seva influència i arrasar en les següents eleccions. Els referèndums són una eina molt dolenta per resoldre problemes que divideixen a les societats i que tenen impacte més enllà de les jurisdiccions on es decideixen. Això ho saben els federalistes canadencs, que contra una opinió molt estesa, amb la Llei de Claredat no van fer possible els referèndums d'autodeterminació, sinó que els van frenar, per disgust dels nacionalistes, perquè des que hi ha la llei de Claredat no s'ha tornat a convocar cap referèndum com els que van dividir la societat quebequesa dramàticament en 1980 i 1995. La unificació alemanya no es va dur a terme perquè la decidissin els alemanys, sinó perquè la va permetre tota l'Europa democràtica, començant pels francesos. Però els referèndums ara s'han posat de moda, semblen una recepta segura, en un món d'incerteses, pors i frutracions, per pujar a les enquestes i posar-se en la direcció que bufa el vent. A mi no m'hi trobaran. Un dels que promou un referèndum és el govern de la dreta populista hongaresa, que vol que es decideixi en referèndum si el seu país accepta la quota de refugiats que li tocaria en un acord entre el conjunt d'europeus. Són qüestions d'una sensibilitat tan gran que és força irresponsable tractar-los sense matisos i sense ser molt conscient del que s'està demanant. Avui un articulista segurament ben intencionat, deia que el fet que la legalitat actual no ho permet o ho dificulta molt no hauria d'impedir una consulta "perquè Catalunya decideixi el seu futur" si la majoria de la gent ho vol, encara que el que vol la majoria acostuma a dependre del que se li pregunta. L'articulista comparava la situació amb Rosa Park, l'activista pels drets civils als Estats Units, que també actuava defensant coses que no eren legals. Malauradament, a Catalunya fa temps que molta gent ha perdut el sentit de la perspectiva. Però potser el context ara els hi comença a posar difícil les seves argumentacions, com ha explicat David Trueba. A finals del segle XX, el declivi del pujolisme a Catalunya va coincidir amb la guerra dels Balcans, amb els trens de ramats que es tornaven a carregar de persones. Potser va ser una casualitat. Jo segueixo sense estar gens convençut que hi hagi un mecanisme més democràtic i alhora millor per la concòrdia que l'actual: les qüestions fonamentals que afecten a la convivència s'han de decidir per un acord de com a mínim dos terços dels parlamentaris democràticament escollits, acord que és ratificat en un referèndum, aleshores sí. Avui l'Europa dels referèndums de part no és l'Europa de Rosa Parks. És l'Europa de Nigel Farage, de Marine Le Pen i de Viktor Orban.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada