Sorprèn la resistència
d’una bona colla d’analistes econòmics a acceptar que la part principal de la
crisi que està patint Europa des de fa anys cal imputar-la al Govern alemany.
Pel que sembla, tothom té una culpa particular en la crisi que els afecta. Els
espanyols, primer per la bombolla immobiliària i, si aquest argument no era
suficient, el doblem ara amb la feblesa del seu sistema bancari. Els grecs,
perquè havien amagat l’abast del seu dèficit. Els italians perquè tenien un
primer ministre que era un faldillaire i, a més, deia una cosa a Brussel.les i
en feia una altra a Roma. Els portuguesos perquè.... Perquè? Els irlandesos
també van construir massa, es veu!
I quan li toqui el rebre
a França, la culpa serà que estaven massa pendents del Tour, de menjar formatge
i perquè són una mica creguts!
Tonteries! Es poden
gestionar millor o pitjor els pressupostos d’un Estat, construir massa o massa
poc, tenir prou diners als bancs per fer front a les situacions difícils o
tenir les caixes fortes bastant buides, però, quan s’arriba a l’extrem de la
crisi europea actual, les raons de fons són unes altres. És una altra. I ben
senzilla. Alemanya s’ha apartat de la
línia de crear una Europa sòlida, segura i solidària, i ja fa temps que ha
decidit treure profit de la crisi en comptes de resoldre-la. Amb un deute de
dos bilions d’euros, uns bancs dels quals no se’n dóna cap informació i amb uns
forats impressionants, Alemanya, els seus banquers i governants, volen
preservar els seus diners, recuperar els que els deuen i guanyar les properes
eleccions.
Els importa ben poc o,
més ben dit, no volen que la crisi es resolgui. I fa mesos que cada dia se suma
una veu més a denunciar-ho. Veus de radicals grecs i veus de moderats del FMI.
Els “germanòfils” fan
veritables equilibris per defensar una teoria que no s’aguanta per enlloc i que
sosté que Alemanya és el model que funciona. Acabo de llegir un article d’Angel
Pascual-Ramsay, director de “Global Risks” a ESADE, que és l’exemple més
evident d’aquesta incapacitat de dir les coses pel seu nom. Escriu primer que
“És fals que la culpa (de la situació actual) sigui de Merkel i Alemanya”. Per
afegir un grapat de paràgrafs més enllà que “Alemanya podria estar jugant un paper
més útil”. O sigui que no és del tot fals. Alemanya podria fer més del que fa.
I aleshores?
Doncs que no ho fa
perquè se’n beneficia. Econòmicament els seus inversors i adinerats.
Políticament, la dreta que la governa avui. És tant senzill com seguir el
criteri dels detectius. Busquem qui es beneficia d’un delicte i en detectarem
el responsable. Tant senzill com que la famosa prima de risc és la comparació
entre els interessos que es paguen pels bons espanyols o italians de deute a 10
anys i els que es paga pels alemanys. S’ha arribat a la situació absurda que
Alemanya demana diners i en comptes de pagar interessos, els paguen els que li
deixen els diners. Així, els dos bilions de deute alemany podrien passar a ser
considerats una inversió més que com una càrrega.
Ridícol! Tothom sap que
els eurobons tallarien d’arrel aquesta crisi. Però Alemanya no els vol. I no
els vol perquè, per primer cop en molt tems, formar part d’Europa li costaria
diners en comptes de donar-li beneficis. Mentre no hagi de pagar un preu real,
Alemanya, pel camí que porta, seguirà oposant-se a resoldre la crisi. “Fer
més”, en l’expressió d’Angel Pascual-Ramsay.
És evident que Alemanya
fa massa que ha deixat de ser la “locomotora d’Europa”, si és que ho va ser
mai. I ja fa massa temps que és l’entrebanc, el pes que ens hem de treure del
damunt per avançar. I, donant per fet el que assumeixen una bona colla
d’economistes mesells, que és que Alemanya no farà res contra els seus
interessos o els dels seus governants, toca dir-li adéu. La fórmula adequada
l’hauríem de decidir entre els milions d’europeus que estem patint l’egoïsme i
la curtedat de mires de Merkel, Schäuble, Weidmann i companyia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario