domingo, 29 de noviembre de 2015

Una universalitat que trontolla

Mentre el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya gaudia dels canapès a la llotja del camp del Barça, el gran escriptor universal i català, veí de la ciutat de Barcelona, Enrique Vila Matas, rebia a Guadalajara (Mèxic) el premi literari més important d'Amèrica Llatina, en el context de la trobada més important de la literatura en llengua castellana, la segona més universal del món. Per a vergonya de tots nosaltres, els catalans i les catalanes, Vila Matas va ser presentat amb raó com a “Símbolo de la hoy tambaleante universalidad de Barcelona”, en referència al moviment sobiranista català. Barcelona va ser una de les grans capitals del món, en un procés que probablement va culminar amb els Jocs Olímpics de Barcelona. Alguns que érem joves en aquella època crèiem que allò era l'inici de quelcom magnífic, però en realitat va ser el final. Si volem tornar a ser universals, caldrà tornar a començar. Mentre Vila-Matas pronunciava un fantàstic discurs on feia referència als que creuen inventar-se coses que es van acabar fa cent anys (com la novel·la tradicional, com, afegeixo jo, el nacionalisme), a Catalunya seguien passant coses ridícules, de les quals és difícil escapar si no és fugint cap a Mèxic o cap a qualsevol lloc. Jo intento fugir de l'estupidesa dominant, per exemple no veient TV3. Però igualment, com a Poltergeist o a Alien, el monstre es filtra per qualsevol escletxa. Veient Barça TV, apareix sense que ningú li demani el ridícul Artur Mas fent un gest amb una mà amagant un dit, en un discurs al sopar de jugadors veterans del Barça, i els alliçona dient-los (a ells, que han portat el nom de Catalunya arreu del món amb més honor) que allò vol dir "Visca Catalunya". Primera notícia. Per a mi, el gest vol dir "mireu com m'assemblo a líders que van portar a la humanitat al desastre, excepte en un dit". O vaig a la Fira de Santa Llúcia, una fira innocent de figuretes de pessebre, amb la meva filla, i veig estelades en forma d'estels d'Orient o d'angelets de la cova de Betlem. Per sort, Catalunya segueix sent encara la casa de Vila-Matas, d'Eduardo Mendoza, de Juan Marsé, que és difícil d'entendre que suportin tanta estupidesa i no se'n vagin per no tornar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada