martes, 17 de noviembre de 2015

Sobre el llibre de Jordi Amat, "El llarg procés"

Per reconciliar-me amb els primers estudis universitaris que vaig fer (i acabar) de tant en tant llegeixo llibres d'història, fins i tot d'història de Catalunya. Un d'ells, per recomanació de diverses persones, ha estat "El llarg procés", de Jordi Amat. Ha valgut la pena, els hi agraeixo la recomanació. És una història de la relació del món de la cultura amb el de la política catalanista des del temps de la guerra civil fins a l'actualitat, tot i que recollint amb més detall uns períodes que altres. Explica els esforços més o menys organitzats de tres grups (a grans trets) per liderar la cultura i la política de recuperació catalanista des dels temps inicials de la dictadura franquista. Els tres grups són: en primer lloc, els catalanistes de la burgesia que van col·laborar amb la sublevació franquista, provinents de la Lliga. En segon lloc els catalanistes de la burgesia que es van enfrontar a la dictadura, liderats per Jordi Pujol, que van fer esforços (utilitzant diferents instruments, no tots transparents) per desenvolupar un nacionalisme integrador de tots els sectors socials. I en tercer lloc, els catalanistes d'esquerres influits pel marxisme, pels quals, simbolitzats pel llibre de Jordi Solé Tura "Catalanisme i revolució burgesa", la lluita social era prioritària, però en el context del franquisme no era incompatible amb la recuperació cultural del català. Alguns grups i personalitats estaven entre els dos primers grups, con Vicens Vives. Altres grups i personalitats estaven entre els dos darrers grups, com Josep Benet. El llibre fa un esforç interpretatiu encomiable, emmarcant l'evolució de la intel·lectualitat polititzada catalana en el context de la guerra freda i de la consolidació dels estats del benestar a Europa de la mà dels democratacristians i la socialdemocràcia. També parla del paper de l'Església catòlica i de la relació amb els intel·lectuals del conjunt d'Espanya. Acaba analitzant el que van poder ser i no van ser el maragallisme i el PSC, però aquí la narrativa s'accelera i, coneguent un servidor aquesta part de la història una mica d'aprop, clarament l'autor només frega superficialment el que és una realitat molt més complexa. Per exemple, no es pot dir que els "capitans" del PSC (als quals un es va enfrontar en el seu moment fent costat a Raimon Obiols) s'entreguessin als partidaris d'acabar amb la immersió lingüística com s'insinua, perquè avui el català no es faria servir a les escoles i ajuntaments de la perifèria de Barcelona sense el suport de molts "capitans". Ni tampoc li hagués fet cap mal a l'autor parlar més amb alguns protagonistes de Catalunya Segle XXI per aprofundir una mica en la debilitat estructural d'aquesta iniciativa. La principal mancança del llibre, però, està precisament en no portar fins a les darreres conseqüències la necessitat d'emmarcar l'evolució catalana en el context internacional. Per exemple, hi ha una interessantíssima literatura sobre l'ascens de la democràcia cristiana (per exemple, el llibre de Kalyvas), o hi ha tota una literatura, ben coneguda per un gran historiador com Fradera, sobre les relacions entre burgesia i nacionalisme, per exemple en l'obra de Gellner. En el llibre no hi ha cap referència a aquestes àrees de coneixement acadèmic internacional, ni pràcticament a cap altra que depassi els confins de Catalunya, llevat d'algun comentari sobre Tony Judt. De totes maneres, el llibre d'Amat és important per entendre la història del fracàs de diferents branques del catalanisme per consolidar un projecte amplament compartit, fracàs que al meu parer està en l'origen de l'actual cul de sac (sembla que molts ho comencen a admetre)  al qual ens ha empès la mutació independentista del projecte de Jordi Pujol amb la col·laboració d'alguns sectors provinents de l'esquerra (entre ells alguns historiadors esmentats al llibre d'Amat que havien estat entre els principals adversaris intel·lectuals de Pujol, i que em van prevenir a mi a les aules de la UAB sobre els usos nacionalistes mitificadors de la història). I sospito que part del fracàs d'aquests sectors del catalanisme està també relacionat amb la seva incapacitat per relacionar-se amb moviments socials que no es mirin el melic i que busquin implicar-se en processos de canvi i reforma que vagin més enllà dels referents nacionals.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada